Col·lecció de moments.

ARXIU núm. 5

Any 2000

Martí  Comes

En  Martí,  habitualment,  tenia ganes  d’arribar  a casa  seva.  S’hi  trobava bé,  les  rutines  diàries  li agradaven i li donaven una sensació de benestar  i de seguretat.  Però  aquell  dia  precisament,  va sortir  de la   universitat  a les  6 i   tot i que teòricament pretenia anar cap a casa a peu,  per  passejar  una mica  i bellugar  les  cames,  la  realitat  va ser  que  Balmes  amunt,  va  oblidar-se  de  girar  en direcció  a  casa  i  va tirar  amunt, amunt  absent  de  la ciutat  que  l’envoltava  amb  el  seu brogit,  el seu moviment  i la seva impaciència  acostumada.

S’escoltava  només  a ell mateix,  en aquests  moments  i no tenia  ganes  de  fer  cap altra  cosa,  per això li  semblava  millor  estar  sol enmig  de la gent  i  dels cotxes  que  no pas arribar  a casa.

Els seus  pensaments  donaven  voltes   com  en una espiral  que s’allunyava  molt  poc  a poc  del  nucli  dels  seus sentiments  i quan havia  aconseguit  una certa  distància… els pensaments tornaven  a caure,  vençuts  al bell  mig  de l’espiral,  allà  on  teòricament havien  començat. Era  un esforç  continuat,  però  no li representava   cap  patiment.  De fet  a ell li agradava  sentir  tot  això  que sentia,  no ho  hauria  pas  canviat  per  a res.

Imaginava  com  canviaria  la  seva vida  interior,  només interior  i  ningú no  s’adonaria  de res,  ara  que la  Sofia  llegiria  la  seva  tesi  ben  aviat  i deixarien de veure’s.   S’havien  anat agafant afecte.  Ell  s’havia estat  enganyant  amb  insistència  durant  els primers  anys  sobre  aquest afecte,  però  ara,  que  estava  a punt  d’acabar  aquesta  època  de la seva  col·laboració,  ja  feia temps  que  s’havia  confessat  que  s’havia  enamorat.    De  la Sofia,  es  clar!   A   vegades  imaginava  que ella  sentia  exactament el mateix  que  ell.  Ho semblava,  sempre  tant  afectuosa,  tan riallera,  amb l’expressió  tan feliç…  però és  que potser no era  sempre  així,  ella? 

Pensava  que  li agradaria  que  fos posible  saber  què  sentia ella  sense  parlar-ne.   Saber  sense  haver  d’explicar-se.  Només per saber-ho.  Aquest  pensament no tenia  cap lógica  ni cap possibilitat  de  fer-se real. Perquè  ell  no volia  pas  confessar-li  tot  això.  Ell  volia  guardar-ho  dintre  seu  com un tresor  que només  ell  podia  conèixer i gaudir.  En  un altre  moment  imaginava que sí,  que  sorgia  entre  tots  dos  un moment  que  feia aquesta  confessió  inevitable.  I  imaginava  com seria  estar amb ella  d’una altra  manera,  com  a  amics,   fins  i tot com a  amants.  I  tornava  a caure  al centre  de l’espiral.

Si…  de fet,  d’amics  ja n’eren,  per què  no podien  continuar  una relació  d’amistat?   I  es  desenganxava  per  uns  mil·límetres  d’aquest  centre  que ho engolia tot.

Aleshores imaginava com seria  la seva  vida  sense  ella.  Tot  seguiria  igual,  a  casa,  a les  classes,  amb els amics.  Però  ell  ja no tindria  aquella mena  d’impuls  il·lusionat  de  pensar  que   podria  proposar-li  això  o allò, que podria  ajudar-la   a  decidir   tal  cosa  o tal altra,  que  d’aquí  un parell  o tres  de setmanes  es  tornarien  a veure  per  treballar,  però  també  per xerrar.

Per  uns moments veia  la seva  vida, aquesta que estava  a punt  d’arribar,  sense  ella, com una  cosa trista, però aquesta  sensació era  només un engany  d’aquest  sentiment  trasbalsador.  Ja  que s’adonava  que  també en altres moments  tenia  pressa  per arribar-hi,  per  retrobar  aquest  ordre  en els sentiments que sempre  havia tingut.  Estava  content,  perquè  mai no havia travessat  la línia  de perill  i així  podia  triar  ben tranquil.

En  aquests cinc  anys  que havien  treballat  junts,  la Sofia  havia tingut  algunes  relacions  amb  nois,  però  cap d’elles  havia durat  gaire.  No és  pas  que li expliqués  amb  massa  detall  aquesta  mena de coses,  però si  que  explicava  alguna  anècdota,  algun  comentari  i  amb més  o menys  exactitud ell  n’estava  al  corrent.

Així,  en Martí  s’havia fet  la idea  que la Sofia  era molt exigent,  que  no li agradava  cap  dels nois  amb qui  havia sortit  d’una  manera  prou  intensa  com per  deixar-s´hi anar  del  tot,  que sempre  guardava,  alguna mena  d’esprit  crític,  d’objectivitat,  que  no queia  en el parany d e l’enamorament  i per aquesta  raó,  podia  deixar-ho córrer  quan  li  semblava  veure  algun inconvenient massa  gros.

I,  en  Martí,   anava  pensant  una  vegada  i una altra en les  diferents possibilitats.  No  veure’s  més  i  que tot  quedés  a  dintre  seu guardat amb  pany i clau.  Seguir  estant  en contacte  com a amics,  si  ella  volia.  Parlar-ne  de tot  plegat  amb  sinceritat.  Totes  aquestes  possibilitats  li semblaven  atractives.  No  n’hi havia  cap que li  semblés  buida  o  sense  objectiu.

Imaginava,  ben a prop  del  centre  dens de les  seves emocions  que la Sofia sentia  el mateix  per ell.  Li semblava  poc  probable,  però  no impossible. Imaginava  que  abans  d’acomiadar-se l’un  o l’altre es  decidia  a confessar  aquest  amor,  fins ara  contingut  i inexpressat. N’estava  content,  li  semblava  que  seria  viure  la  cosa més  bonica  que havia  viscut mai,  però, després d’haver viscut  aquest  moment imaginat,  tot  tornaria  al seu  lloc.  Ell  ja  sabia  què  li  havia  de dir.  Seria un  disbarat  massa  gros  condicionar-se  la  vida  l’un  a  l’altre  tenint  situacions tant  diferents:  edat,  família,  fills, amics  i  àmbits  tant  diferents,  però  sobretot  per  l’edat.  Com  podia  ell  veure’s   sortint  i  compartint  coses  amb  els  seus  amics  de  30  anys  i  que la majoria  ho tenien  encara  tot per  fer?  I  com podia  demanar-li  a  ella de viure  el seu ambient  d’amics  de  45 anys,  en  el  qual  les  vides  ja estaven fetes i consolidades.

I  malgrat  això  li  agradava  per  una  estona,  a  vegades llarga  estona,  deixar-se  anar  vivint  en somnis  aquest  moment  que  no esperava  pas  viure  en la realitat.  Dir-li  que l’estimava, que  se  n’havia  enamorat  com un  adolescent  i que malgra t això,  només volia el millor  per  a ella i el millor per  a  ella  no  era  pas  això.  Somiava  el  seu somriure,  la  seva  veu,  el seu riure  i vivia  uns  moments  que  d’una manera  o altra  eren  feliços.

Després  li venia  una  altra  vegada al  cap,  la  idea utòpica  que  podien  ser  amics i  veure’s  de tant  en tant,  com s’havien  vist  fins ara,  però  sense el motiu  de la feina.  Per  què  no proposar-li una cosa  així?  No  hi havia  res de  mal,  en això.  Primer  ho imaginava.  Li  costava una mica  trobar  el  punt  adequat:  no parlar  de feina, ja que no  en tindrien,  no parlar  dels  sentiments,  només  explicar-se  com  els van les coses,  allò què  pensen…  i  s’adonava  de  seguida que  aquí  fallava  alguna cosa. No  podien  mai ser amics  del  tot  si no  sabien  el que hi  havia  al fons  dels  seus  sentiments.  Com es pot ser  amic  de veritat  si  t’amagues  allò que  precisament  hi ha  entre l’un i l’altre?  En  Martí  feia  l’esforç  de  saltar  aquesta  barrera en  forma  d’objecció i  es deia  que  seria  com fins  ara.  Ara,  bé que  parlaven  amb  prou  confiança  i en canvi no s’havien pas  dit  el que sentien.  Però  no volia  pas  fer-se  trampes.  Sabia  que  la  diferència  entre  tenir  una cosa  entre  mans, que a  més  a més  era  de  feina,  que era  important  i que calia  acabar,  marcava  un  abans  i un després que  no seria gens  fàcil  d’obviar  i  de fer  com si   tot  fos igual.  Fins  ara,  la  freqüència  de les  trobades   havia  estat   marcada  inequívocament  pels seus  ritmes de feina,  ella  decidia  quan  pensava  tenir  acabat  o pensat  aquest o    aquest  altre  aspecte  i quan  voldria  venir  a  parlar-ne  amb  ell.  Però  posats  a  ser  sincer  amb  ell  mateix   es  preguntava  quantes  tesis  havia  dirigit  i  en quantes  s’havia  implicat  tant  de  prop  i  havia  fet  tantes  entrevistes.  Les  respostes  eren  clares: mai no havia dirigit  una tesi  d’aquesta  manera tant  propera  ni  mai no hi havia  dedicat  tantes  hores.

I  finalment,  imaginava  que  amb  el  final de la tesi  aquesta  relació  acabaria.  I  dins  de tot,  malgrat la  seva tristesa,  sentia també com una  mena d’alleujament. Imaginava  que  era  capaç de deixar  de  pensar,  de  deixar  de  somiar  en  aquest a noia  que l’encisava  i  que tot  tornaria  a ser  com abans,  amb  la  seva  estimada  vida  tranquil·la,  amb  la  seva idea  que  la felicitat  ha de ser  forçosament    una  cosa  que   cadascú  ha  de trobar  dins  d’ell  mateix  i no  pas  fent  canvis a  fora.  I  sobretot  pensava  en  la  Clara,  pensava  que  l’estimava  molt,  molt  més  enllà  d’aquest  enamorament   que  no  havia  volgut  pas.  S’adonava però  que   si algú  l’hagués deixat triar,   abans  d’enamorar-se, sobre  si volia  fer-ho  o no,  ell  hagués triat  que  no.  I en canvi ara,  tot  i que   no hi veia  cap futur  en aquesta  relació, no  voldria  pas perdre’s  aquest  sentiment ,que  l’omplia  d’una manera  que  ja  gairebé  no recordava.  Però ja  pensava en com  ho  faria per tornar a dirigir  la  seva il·lusió  en  totes  les coses  de  cada dia  i en  el  seu  futur,  aquest  futur amb  la  Clara,  que  no acabava mai de veure  incert  del tot,  malgrat  les volades de coloms  que  era  capaç  de  construir  en  un  passeig  de  tarda,  sol i tranquil.

Finalment el rebot  de l’espiral  es  va  acabar. El  seu  ànim  i els seus  sentiments  van ser  capaços  de mantenir-se  prou  allunyats  d’aquest centre  engolidor  i  la  seva  atracció va minvar  i  tot  instal·lant-se  en  el  cercle  més  ample  i més  distant  de  la seva espiral  interior…  li van venir  moltes  ganes  d’arribar  a casa.  Va  girar  cua,  i  va  tornar  Balmes  avall,  aquesta vegada,  amb  un ritme  diferent,  que no era  pas  només  el  de la  baixada,  sinó  el  d’un ànim  renovat  de  remprendre  la  seva  vida,  allà  on  era,  en  realitat,  i no pas allà on l’imaginava.

Baixava  somrient,  com  si  en aquella  horeta  escassa hagués  acomplert  tota una  feinada immensa  i  se  sentia  feliç,  orgullós  d’ell  mateix d’haver sabut  retrobar  la placidesa,  en  aquesta  mena  de  curt  i efímer  viatge  interior.

S’acostava  a casa  seva  quan va  veure  que  també  arribava  en aquell  moment una  altra  noia  molt  maca,  que  el va  fer somriure  i  sentir-se feliç  de   veure-la  lluint  els seus  21  anys  i  la  seva  seguretat adquirida  en  els  darrers anys.    La Sara  no  el va  esperar  davant  de la porta  de  casa,  sinó  que   va  anar-lo  a trobar  fins  a un parell  de portes  més  amunt,  contenta  i riallera  i  després  de  fer-li  dos  petons  va  començar   a explicar-li  coses   i més coses  de les  classes,  de  la universitat,  dels seus  professors  dels seus  companys,  de la feina.  En Martí  l’escoltava  somrient  i  molt  orgullós  d’aquella  seva  nena,  que  ja  s’havia  fet  gran.

Van  pujar  junts,  van  entrar  en  aquest  món endreçat   i en aquell moment  va  ser  com si tot  el que era  tan real  minunts  abans,  s’endrecés  sol, en algun lloc desconegut,  des  d’on  no  es deixava  ni  notar  ni sentir.  Sabia  ser  feliç  a la seva  vida  i això  li donava una sensació d’estabiltat  oposada  completament  a la sensació  de  vertigen que li produïen els pensaments   d’abans.   En Martí  es  va  submenrgir en aquesta seguretat   i en  les  coses més quotidianes:  canviar-se,  posar-se  còmode,  agafar un llibre una estoneta  i  posar-se  a la cuina per  a  fer  el sopar  junts  amb la   Clara. 

Aquest  vespre  llegia  el llibre  de poemes  que l’Arnau li havia regalat,  era  un llibre  de la Berta  Salelles,  el darrer  que havia publicat:  “Totes  les  potes  d’un centpeus”.   El  món  és petit,  aquest llibre estaba  publicat  a  la mateixa   editorial  que havia publicat  la seva darrera  novel·la,  sortida  feia  un  any  només.  Llegia  aquells  poemes  amb  una   sensació d’informació  privilegiada  i amb  un afecte  especial. No coneixia la Berta,  però  sabia força coses  d’ella a través  de l’Arnau. I jugava  amb  les  paraules i    els versos   tot  buscant  quina  relació  podien  tenir amb  les coses  que ell sabia  de la Berta.  Estava segur de no encertar-ho,  però  el feia sentir  bé  intentar-ho,  com si compartís  un secret amb  algú  que ni tant  sols  coneixia.   Reforçava  el lligam  virtualment  afectiu  el fet  que  l’Arnau li havia demanat  que li signés  una novel·la  per  regalar-la  a la Berta.  O  sigui  que  es  llegien mútuament.    I  ara  tenien dues  coses  en comú:  l’Arnau i l’editorial.

En Martí  no  creia  que  a   través de l’editorial  hi hagués cap possibilitat,  ja  que no li semblava  prudent  fer  cap pas  ni preguntar  per  ella,  i  estava pensant  si  l’Arnau  algun dia  es  decidiria  a dur a  terme  aquesta  presentació de  la  qual parlava  sovint.