
En Jordi dibuixava dracs, pintava dracs, construia dracs a totes les hores del dia, fascinat per aquests éssers imaginats o reals, presents però a totes les cultures en una mesura o altra. Somiava que un dia o altre algun drac apareixeria a la seva vida. Tant li feia que fos un drac ferotge i que ell s’hagués de convertir en un cavaller capaç de matar la fera, com que fos un drac amic i que sortís a jugar amb ell com feia en Puff, el drac màgic de la cançó. Tant li agradava una aventura com una altra. Només volia i desitjava saber distingir un drac d’un altre i no matar a un drac amic ni deixar-se cruspir per un drac afamat.
En Jordi es va fer gran però la dèria no va desparèixer i va dedicar una part del seu temps a buscar dracs allà on deien que n’hi havia, des d’Escòcia a la Xina, pasant per Sant Llorenç de Munt, on hi havia l’indret del “Morral del drac”. Es va decebre dels muntatges turístics que va trobar i va estar segur que cap drac ni cap monstre no s’arriscaria a viure al Llac Ness. Va recórrer Sant Llorenç de Munt i la Serra de l’Obac, buscant on podria trobar algun indici de dracs. De coves i d’avencs en va trobar molts, però com podia saber on s’allotjava una d’aquestes feres? Al començament els amics l’acompanyaven. Finalment tothom es va cansar de les seves dèries.
- Jordi, au va! que ja ets grandet per a aquestes coses.
- Si no existissin no se’n parlaria a totes les cultures.- deia ell.
I en solitari va començar a rastrejar tota mena d’indicis fins que va estar convençut que l’olor que feia aquella cova era inconfusible. Allà hi havia o hi havia hagut un drac. Va començar a fer-hi visites setmanals mirant i escoltant, entrant i sortint, olorant i investigant. Ossos i esquelets d’animals arreu de la cova, com si alguna fera immensa se’ls mengés. ja li podien dir que era impossible i que s’estava tornant boig, ell allà, al peu del canó.
Un dia no va tornar, tots els amics sabien de la seva dèria i van anar, l’endemà mateix de la seva desaparició, a buscar-lo a la cova. Allà al fons de tot, sense ni rastre de la fera, van trobar uns ossos humans. Eren del Jordi. L’ADN va confirmar-ho. El drac no el va trobar mai ningú
Havia cregut massa en el drac i l’havia acabat fent realitat?
O hi havia cregut massa poc i s’havia deixat agafar per sorpresa?








La Teresa de Paraules i mots,
L'Anna de Coses i altres coses
i el Veí de dalt de Malerudeveuret
m'han donat el premi Dardo.

Carai, quin final! Jo que em pensava que la cosa acabaria bé, i que finalment en Jordi trobaria el que buscava… però bé, de fet si que ho ha trobat, i de quina manera! Molt bona proposta Carme, i m’alegro que participis a Relats Conjunts.
Que no sigui per això que no m’agraden, gaire, les coves..!!!
Quin gran relat, nina!!
Que tinguis Un Bon Dia!
Petonet dolç :¬)*
Potser aquest drac va marxar tris com en puf el drac de la canço.
Carai quin final! A Vilafranca també en tenim un de Drac i no fa aquestes cosas, només fa pum, pum…!!!
Hola, sóc la nouvinguda pirene. La veritat és que jo també creia que la cosa acabaria d’una altra manera, però m’agradat moltíssim el relat. M’agraden les històries que tenen finals inesperats, al cap i a la fi, si llegirem i sempre saberem el que ocorrera seria sumament aburrit.
Gràcies per aquesta estona tan agradable que m’has fet passar.
Xexu, mira, és que quan ens entestem en alguna cosa sigui bona o dolenta, a vegades ho aconseguim.
Barbollaire, bona nit, a mi tampoc no m’agraden gaire les coves, sobretot si són inexplordes. N’hi ha algunes que m’han agradat.
Striper, si va marxar trist tenia motius, es va cruspir l’única persona que se’l creia.
Vicky, benvinguda , m’alegro que el drac de Vilafranca no sigui així tant dràstic.
Pirene, gràcies a tu per la visita i el comentari. Ja ho saps pots venir sempre que vulgis, ets a casa teva. Jo també passaré a veure’t.
Carai, quin final més inesperat! En el meu també he liquidat en Jordi, però aquest és més sorprenent. Bon relat!