Però el meu poble es pregunta:
Què vol l’home blanc?
Com es pot comprar el Cel, o l’escalfor de la Terra, o la velocitat de l’antílop?
…
Si nosaltres no posseïm la frescor de l’aire, ni la brillantor de l’aigua
Com ens ho podreu comprar?
…
Quan el darrer Pell Roja d’aquesta Terra hagi desaparegut
i el seu record sigui només l’ombra d’un núvol sobre el prat,
encara serà viu l’esperit dels meus avantpassats
en aquestes ribes, ens aquests boscos.
Perquè ells estimaven aquesta Terra,
com estima el nadó el batec del cor de la seva mare.
Si us arribem a vendre la nostra Terra, estimeu-la
com nosaltres l’hem estimat.
La Teresa de Paraules i mots,
L'Anna de Coses i altres coses
i el Veí de dalt de Malerudeveuret
m'han donat el premi Dardo.
¡Qué casualidad! ayer teníamos mi hija y yo este libro entre las manos,lo escaneábamos para un trabajo y estuvimos tratando el tema en el que se basa,el convecimiento de los indios de que la tierra no se puede vender porque no pertenece a nadie y como el hombre blanco le pone precio a todo, hablando y hablando sobre ello nos dimos cuenta de que ya desde Roma, o quizá antes, siempre hemos tenido muy arraigado el sentido de la propiedad de tierras o de otras cosas,de hecho el derecho romano es el fundamento de muchas de nuestras leyes.Así nos enfrascamos en una larga conversación por este libro tan breve pero muy interesante. Lo tenemos en catalán y no nos acordamos quien de las dos lo compró.
Per que hi han coses com el somriure de un nen queno es pot comprar.
Segons tinc entés (corregiu-me si m’equivoque), malgrat la indiscutible bellesa d’aquest text, la seua autèntica autoria és d’una empresa de publicitat. La qual cosa tampoc està malament, perquè ens cal molta de publicitat sobre les veritats de la mare terra…
Molt hauríem hagut d’aprendre de la filosofia dels indis americans, però no, com tenim per costum, és molt millor el genocidi i la col·lonització. Qui és el salvatge?
El cas és que junt amb la terra, el poble indi es va cedir o es va veure obligat a cedir-se a ell mateix…, a les seves costums…, els seus rituals i també, perquè no, les seves expectatives; i la seva terra es va transformar de la mateixa manera que es va transformar la seva raça, les seves costums, el seus rituals i no sé si també les seves expectatives. Com també s’ha anat transformant la nostra terra amb el pas del temps i amb la pressió de la força d’altres cultures, d’innovacions, de canvis.
Quan van arribar els romans, aquí deuria passar el mateix.
Genocidi humà, lingüístic i cultural.
Imperialisme.
Tere, igual había vibracione s en el aire. Yo lo cogí de la estanteria por pura casualidad. Y me apteció citar-lo. Igual hace 20 años que lo tengo
Striper, tantes coses que no es poden comprar! I sempre acostumen a ser importants.
Josep manel, no t’ho sabria dir, jo no sabia aquesta versió de la cosa. Tot podria ser, però sempre és una desil·lusió que sigui així.
Xexu, jo crec que sí, que haguessim pogt aprendre molt. Però totes les colonitzacions són salvatges.
Monalitza, tens raó i dónes una doble visió. La primera que el canvi és important i inevitable, l’0evolució també. Però també que els genocidis, la imposició, el menyspreu és força diferent.
Joan Grau, és la història de l’home, uns han trepitjat als altres, des de que el món és món. Però sempre em semblarà una llàstima.
¡qué desilusión tan grande si fuera de una empresa de publicidad!,pero en fin,no perdería tampoco su belleza,sabemos que los indios tienen otra visión y otro respeto por la naturlaeza que nosotros debemos aprender aunque sea un poco.
En mi blog he puesto a la derecha el escaneado de la portada .
No sabia que aquest text fos d’una empresa de publicitat. Llàstima… De totes maneres, vingui d’on vingui, convindria que el tinguéssim més present.
Aquest tal Seattle sabia què deia. I, a més d’un patriota, era un poeta. La resta de la història ja la coneixem.
Salut!