Col·lecció de moments.

Relat  de participació  al  52è joc literari  de   Jesús  Tibau de  Tens un racó dalt del món  

Guardava  els  quatre  volums  d’aquell  llibre  com  un tresor.  Aquell  llibre,  havia  canviat  l’Adrià,  havia  canviat la  mirada  que  tenia  sobre  el món,  les  coses i les  persones.  Era  una  novel·la,  però  una novel·la  que  era  tota  una  proposta  vital.  La  recomanava  sovint,  però   sempre  li  deien  que no es  trobava.  Als  amics  més  propers  els  havia  deixat els  volums un a un  per no separar-se’n  massa,  quan li  tornaven el primer,  ell  els deixava el  segon.  Volia  sempre  guardar-ne  alguna cosa.  Els  havia  rellegit  un parell  de  vegades,  feia  anys.  Ara,  actualment  ja no els  rellegia.  Però  curiosament  de tant  en tant  en  necessitava alguna frase   que li venia  al cap  i  per  no  trair-los  la  buscava per  citar-la  correctament. N’hi  havia  una  que  no  havia  entès  massa  bé,  la  primera  vegada  que la va llegir, però  que  amb  els anys  se  l’havia anat  fent  seva,  seva,  seva.  Deia:  “De la  versemblança  tant  se  me’n  dóna,  és  la  realitat  que m’importa,  és la  imaginació  el que em convé.” 

Quan  va deixar  els llibres  per primer  cop,  els  va  rellegir  i  va   anar  deixant  comentaris  i  reflexions  ente  les  seves pàgines,  escrites  en  fulls  de  llibreta. En  alguns  eren  només  una opinió  seva,  en altres,  incomprensiblement havia  copiat una frase  per  deixar-la  allà  mateix  entre  els  mateixos  fulls  que  la contenien.

Els  llibres  havien passat  per  moltes  mans i havia  cercat  de  substituir-los  una pila  de vegades,  però  mai no els havia  trobat.  Aquestes  frases  escrites  per  la seva mà,  li eren més  fàcils  de buscar  que  dins  el  llibre  de quatre  volums.  Cada  cop  que  en consultava  una,  trobava els  fulls  més  prims,  més  rígids,  més  plens  de  minúsculs  foradets.   Mentrestant  moltes coses  a la seva vida  anaven  canviant  mica  en mica,  imperceptiblement. Un  dia,  es  va  adonar que  feia  molts  anys  que  no  havia   tornat  a obrir  aquells  llibres.  Molts  anys  que no  buscava  cap  fragment,  cap frase,  cap  consell,  cap  reflexió.  Va  sentir  enyorança  tot de cop  i va  obrir  el primer  volum.  En  obrir-lo,  el  paper  es va  esmicolar  i  es  va  adonar  que  a   cada intent   de passar  plana,  el  paper  es  desfeia  entre  els seus  dits.  No  sabia  si  deixar-ho  o  si  intentar  veure  què  podia  salvar.    Li  van  rodolar dues  llàgrimes  galtes avall  i  se  li  va  escapar  un somriure  trist  i  entendrit  a la  vegada.  Es  va  adonar  que si  feia  temps  que  no els  necessitava era  perquè  la  seva vida  ja  era  un  reflex o un testimoni  d’aquesta  novel·la. Va  saber  que  versemblant  o no,  la  imaginació  s’havia fet  realitat,  en  ell,  en  la  seva vida,  en  les  seves relacions.  I   va  saber  que era feliç.