
Barana muda
pont vigilat
riera seca
i el so del tren.
Sota dels arbres
camins d’ocells
mots que caminen
un pas lleuger.
Vora la font
ran del passeig
volen els núvols
d’aiguabarreig
Carme Rosanas. Les grans persones mai no et fan sentir petit
Un poema preciós, nina, com ens tens acostumats…
La foto també té un què…!
Aquest clars obscurs, les fulles, les baranes…
Fa venir ganes de passejar.
I a mi que em sona el lloc i la foto…
Un petonet dolç, Carme…
:¬)****
òbviament, volia dir passejar-hi
Gràcies, Barbollaire, pels teus compliments. La foto no és pas meva, l’he trobada al flick, saps? Però sí té un què, (o dos) m’ha agradat i per això l’he posada.
Un poema molt musical, sí senyora.
Passejar i saber mirar és un pas previ per a escriure
m’asec sota un ombre
i sento l’olor
de herba fresca…..
Aquesta passejada és un bàlsam. Em relaxa, que no és poc.
Gràcies.
Noves flors, gràcies maca.
Jesús, tens raó, habitualment de mirar ja miro, si després aconsegueixo escriure o no… va com va.
Striper, reposa una estona Striper, s’hi deu estar bé.
Queralbs, gràcies a tu, per explicar-m’ho. Relaxa’t una estoneta doncs.
M’agrada aquest racó secret per venir a parlar, per explicar-se coses, per amagar-se de la vacuïtat insidiosa de les preses i el “ja quedarem”. Segur que aquest lloc ha viscut confessions, és testimoni de secrets dolorosos, de somnis ardents… Quin gran lloc per trobar-s’hi!