Viure en espiral – dissabte
Obro els ulls,
gaudeixo d’un silenci privilegiat,
esquitxat de sorolls quotidians.
Amb les meves mans
produeixo sons inevitables.
L’olor de la botiga de xocolata
ens ve a rebre just a la porta.
Una visita inesperada,
dinar improvisat amb bona companyia.
El vespre s’acosta il·lusionat.
Un somriure, una conversa,
miro i escolto aquests ulls verds coneguts
que ja no trobo tristos,
la seva pau recuperada m’acompanya
reconfortant fins a la frontera de demà.
La Teresa de Paraules i mots,
L'Anna de Coses i altres coses
i el Veí de dalt de Malerudeveuret
m'han donat el premi Dardo.
Un bon viure en espiral. Sons, olors, tacte. Saber que estàs i et sents viva. I que tens tota la capacitat del món per trencar la rutina que hi ha al carrer així que treguis el nas…
Una abraçada.
onatge
M’agrada escoltar el ulls per que sempre son mes sicers que les paraules de la boca.
I on dius que es compren els dissabtes així?
Aquest poema em transmet una gran sensació de pau. “La seva pau recuperada m’acompanya reconfortant” és una frase que no oblidaré… Felicitats pel teu blog
Carme, m’alegro de llegir aquest primer poema sobre el temps en espiral, perquè n’hi haurà més, oi?
En aquest, a més de descriure les sensacions de dissabte, intueixo que també ens expliques un fragment d’història.
Teresa no és el primer, ja porto molta vida en espiral… Si els busques a les categories els trobaras tots … A Viure en espiral.
Gràcies Zona il·luminada, pel comentari i la visita.
Xexu, no sempre surten tant bé, però són d’artesania…
Striper, quan veus que la gent que t’estimes recupera la calmai9 la pau la recuperem tots una mica.
Onatge, sí, sí, intento trencar rutimnes i viure intensament, amb espiral o no… Gràcies
M’agrada el que transmet aquest poema, com diu zona iluminada, transmet una pau tant dolça….
Petonets.
Carme, t’he deixat una coseta a casa meva. Petonets