Col·lecció de moments.

Obro  els  ulls,  gaudeixo d’un silenci privilegiat,  ara  i adés  trencar  per  algun  refilet  d’ocell  i  per un  motor  que  ni  és  massa  estrident ni  dura  gaire estona,  passa  de llarg i es  va  difuminant  fins  a desaparèixer  del tot.   M’escapo  cap  als  meus  pensaments,  sense  cap  destorb.  Un  xiuxiueig  de  veu  em dóna  el bon  dia   tendrament  i poc  a poc  s’allunya en silenci.

 Al cap  d’una estona  sorolls  quotidians,  el bany  és  just  al costat  de la cambra i  la  seva  banda  sonora  em  dóna  perfectament  el  temporitzador  de l’estona  que  em queda per  mandrejar.  El  raig  d’una  aixeta,  poca  estona,  petits  copets  de  deixar  els objectes,  aquí,  agafar  i deixar,   “clec”  “cling”   “cloc”  depenent  de la mida de l’objecte  el so  és  més  agut  o més  greu:  la maquineta  d’afeitar,  el pot  de l’escuma…  després  el  silenci.   Uns  minuts  més i  el so  dels  quatre dits  d’aigua  que  havien  omplert  el lavabo  s’escola  amb  un aire  de  seriositat  i  gravetat,  fet  consumat  i inevitable.  Silenci  curtíssim  i  la dutxa  comença  amb  la  seva cantarella  més  clara,  més  cristal·lina,  més alegre.  Després  un  petit  ronc  m’anuncia  el final  de la dutxa  i  un silenci  xispejat de  petits  “tocs”,  “tics”,  “tacs”,  m’acompanya  una estona.  Els desxifro, petit  moviment del  tamboret  amb la roba  sobre.  El  tub  de  desodorant agafat i deixat.

Moviment  de portes  que  es  tanquen  i s’obren  i aleshores  la  veu  deixa de ser xiuxiueig  i  agafa  un to  pràctic, d’organització  del  dia.

Ara  sóc  jo  que  amb  les meves mans  produeixo  els  mateixos  sons  de  la dutxa  però  els sento diferent,  perquè  hi sóc  més  propera.

Fregaments  de  robes,  portes  que tanquen i obren,  la  del  garatge  amb  el seu  rodament  com de patins  de rodes.  La  de  la tanca  grinyolant  un xics  els seus  elements metàl·lics.  El  nostre  motor  ens  acompanya  textualment  i  auditivament.   S’atura.  Cops  de  portes  secs  i contundent s del  cotxe.  Brogit  suau  del carrer,  dissabte  no  gaire tard  del  matí,  hi  ha  calma.  Brogit  augmentat  del  supermercat.  Veus  incomprensibles,  xerrics  de  carros,   cops  secs  dispesos,   el soroll  una mica  apressat  de  les  caixes,  “pip”  “pip”  “pip”  del  lector  del codi de barres.  Me  n’allunyo,  fins  que desapareix.  Veus,  moltes  veus,  que  s’acosten,  s’allunyen,  sense deixa r cap missatge  entenedor,  no les escolto.  Em  torno  a apropar  al  “pip-pip”  de les  caixes  i sortim. 

A la  botiga  de la  xocolata,  és  en primer  lloc  l’olor  que ens ve  a rebre  i  ens  fa  adonar  de  la  remor  somorta  que  va  fent  la noia  que  ens  saluda  gairebé inaudiblement  mentre  remena  una  recipient  lluent  del  metall,  lluent  de xocolata  fosa. Comprem  una mona  de Pasqua  amb  endarreriment  i  la  veu  de la noia  ens  acarona  amb  les seves  mínimes  paraules,  les  justes,  les  necessàries,  però  dites  ben suaument.  Repeteix  “la  mona”  dos  cops  com si  li  costés  d’entendre,  però  somriu  amb comprensió,  quan  finalment ho ha  entès.

Arribada a casa,  visita  inesperada,  riures,  somriures,  íi une  veus  més  agudes  del  que  fora habitual  a causa  de les  salutacions il·lusionades.  Regal  avançat  pel  petit  Guillem  que  encara  no ha nascut.   Passes  amb  cruiximents sobre  la terra  que s’apaguen  en arribar  al carrer,   portes,  grinyols,  fins  que  arriba la   futura  marona  a  recollir  el regal.   Soroll  de  papers  que es desfan i es  rebreguen  i  altre  cop  riures  i  l’agudesa de la  veu  una  mica  massa  accentuada, potser.

Acaba  el  matí amb  el so  de  la cuina  de pots,  olles, cassoles  i  plats  i  gots  i coberts.   Em  sento  autora  d’aquest  sons,  però  deixo  que  els  acompanyi  el  fons  d’unes veus  que  no paren  de  xerrar  i  es  van  canviant  amb  un ordre i  una alternança  que  em  dóna  una  sensació  de pau  mentre  vaig  barrejant  a  la  cassola,  que  xiuxiueja    discretament:  carxofes,  espàrrecs  i  bolets.  

Experiment,  dedicat  al   David  de Sonabloc,  perquè  ell  va  parlar  de  literatura del so  i  em va  fer venir  ganes  de fer  invents  i  d’interpretar  la  seva  idea  a la meva  manera.  No  és  molt  brillant ja ho sé,  però  d’alguna manera s’ha  de començar.  Amb  disculpes,  a  ell  i a  tots,  si cal.