Ahir, visitant blogs em vaig trobar amb la sorpresa d’un premi. Em va fer recordar que fa uns dies n’havia rebut un altre que vaig agrair a Camino incierto allà al seu blog, però que encara no havia posat aquí, a lluir-lo. Començo per l’endarrerit i continuaré pel d’ahir.
Doncs María Teresa de Camino incierto em va donar:
El premi a l’esforç femeni. Per ser dona. Suposo que com tothom m’esforço en une s coses i em prenc amb una certa mandra unes altres. Hi ha molts blogs que mereixen premi, però casi tots ja el tenen. De fet m’agradaria passar-lo a totes les dones que conec dels blogs. Crec que, si el mereixo jo, totes el mereixen. Com que aquests premis-mems no tenen altre objectiu que comunicar-nos els uns als altres que aquests blogs o aquestes persones, o les dues coses ens cauen bé… doncs això premi col·lectiu! Jo visito tots aquest blogs de dones i no deixo de visitar-los … per què? doncs això, m’hi trobo bé.
I encara hi afegiria Monalitza que no té blog però té una web participativa http://www.elsomriuredemonalisa.net tant simpàtica i genial. He sentit que li diuen busca-raons, però jo trobo que té mooooolt de seny en els seus comentaris.
L’altre premi ve de la Teresa de Paraules i mots, un blog literari, variat i interessant, amb llibres, uns haikús preciosos, i moltes altres coses, és le premi Dardo:
Aquí me n’encarreguen 5, de víctimes. Oi que ara toca premi als homes, que també tenen cada blog de treure’s el barret
El submarí terrestre, inventa una mena d’aforismes o frases curtes que m’encanten.
Filant prim, per a mi pura literatura en format de post. Contes, històries vivències, plenes de sentiment i sensibilitat.
Striptease d’Històries, un dels blogs amb més moguda de visites que conec, l’striper sap com fer participar a la gent i treu s empre temes interessants.
Un lloc per nosaltres, imatge, música, poema, és l’estructura de tots els posts d’aquest blog. Però jo veig sempre poesia, poesia, poesia.
Viure.cat, un blog referescant, amb temes variats i diversos que sempre donen bo de llegir i comentar. I si volgués posar-hi una mica de la seva poesia… buf! encara millor.
La Teresa de Paraules i mots,
L'Anna de Coses i altres coses
i el Veí de dalt de Malerudeveuret
m'han donat el premi Dardo.
Nina…
Felicitats pel premi, ben merescut!!
I ara…Gràcies!!
Gràcies per haver pensat en mi. M’honora i molt que em creguis mereixedor d’aquest premi…
Faré per no desmereixe’l.
Un petó ben dolcet, Carme.
:¬)*
PS. Jo li dic busca-raons al somriure de la Cala, perquè sempre les busca les raons: per fer-te somriure, per donar-te un cop de mà, per ser-hi…
És una gran dona. Dolça i tendre.
Què bo fa que se’n recorden d’un. Hui precisament, amb el teu “dardo” has fet diana. Moltes gràcies!
Carme de veritat m’ha fet molta alegria arribar aqui i trobarme amb el premi moltes gracies i felicitats per els teus.
Ostres…! Mai havia rebut cap premi d’aquesta mena i, la veritat és que estic molt contenta i agraïda, Carme.
No vegis avui…! Pfff…! Entre tu i el Barbollaire no podré passar per la porta de casa! XD
Ais…, avui fa un dia preciós! I SENSE VENT!!! S’haurà d’aprofitar, no?
Bon dissabte i millor diumenge!!! Un petó mig copiat del xerraire :¬*
carme…
jo també em trobo a gust a casa teua… i si tu et trobes bé als camins, me n’alegro (a dies m’estranya que algú pugue sentir-se bé allà… però si ho dius, te crec)
anit me va fer una mica de vergonya trobar-me aquí escrita entre tanta gent… i no em sento gaire còmoda quan llijo la paraula “premis”… però també penso que les vergonyes no cal enquistar-les… que va bé airejar-les… i t’agraïxo que mos expliques per on t’agrada passejar… hi ha alguns “paisatges” dels que dius on a mi també m’agrada anar -en alguns no dic mai res, en alguns ho he fet i he dixat de fer-ho… i només hi sóc a vegades, en silenci- (com a la iruna dels batecs, o a la joana, o a l’elur…) i n’hi ha molts on no he estat mai.
m’ha agradat trobar barrejats “premis” de dones i d’homes.
és cert això que diu la monalitza: avui fa un dia preciós
una abraçada, carme
Carme ,ya sabes que esto de los premios…a mi me ocurre lo que a iruna
es como raro e inapropiado, pero este me gustó porque no tenía más condición que elegir mujeres y creo que lo femenino necesita reivindicación constante, a este mundo le hace falta mucho toque femenino , que empiece a ganar terreno la inteligencia emocional en medio de tanto mercantilismo.Que no se entienda que para realzar lo femenino haya que denostar lo masculino.Todo en su medida. Un abrazo
VORA LA MAR
Al cim d’un promontori que domina
les ones de la mar,
quan l’astre rei cap al ponent declina,
me’n pujo a meditar.
Ab la claror d’aqueixa llàntia encesa
contemplo mon no-res;
contemplo el mar i el cel, i llur grandesa
m’aixafa com un pes.
Eixes ones, mirall de les estrelles,
me guarden tants records,
que em plau reveure tot sovint en elles
mos somnis que són morts.
Aixequí tants castells, en eixes ribes,
que m’ha aterrat lo vent,
ab ses torres i cúpules altives
de vori, d’or i argent:
poemes, ai!, que foren una estona
joguina d’infantons,
petxines que un instant surten de l’ona
per retornar al fons:
vaixells que ab veles i aparell s’ensorren
en un matí de maig,
illetes d’or que naixen i s’esborren
del sol al primer raig:
idees que m’acurcen l’existència
duent-se’n ma escalfor,
com rufagada que s’endú ab l’essència
l’emmusteïda flor.
A la vida o al cor quelcom li prenen
les ones que se’n van;
si no tinc res, les ones que ara vénen,
digueu-me: què voldran?
Ab les del mar o ab les del temps un dia
tinc de rodar al fons;
per què, per què, enganyosa poesia,
m’ensenyes de fer mons?
Per què escriure més versos en l’arena?
Platja del mar dels cels,
quan serà que en ta pàgina serena
los escriuré ab estels?
Araaaaaaaaa!
Ostres, ja era hora, mita que en sóc de burra més que burra, ja sé què és, si et surt l’identificador i et diuen canvia…dec tenir un lligam massa fort amb mi mateixa i no dec voler abandonar el nom de “guerra”, això deu ser el subconscient…jejeje
Ostres altra vegada, un prèmit!!!! Sóc molt mandrosa amb això dels premis, entre tu i jo, en tinc tants i tants d’abandonats, ja me’n recordo, però a banda de la il.lusió, el que fa mandra és tot el daixonses de fer el repartiment i nominacions i… perquè saps? Els qui m’agradeu i llegeixo, ja us tinc al cor….
Doncs això, merci preciosa…
Enhorabona i gràcies per compartir el premi amb nosaltres.
Barbollaire, gràcies per la felicitació.
Ja et podries esforçar per desmereixe’l que no crec que ho aconseguissis.
No em calia pas la teva explicació sobre el sobrenom de busca-raons, sabia segur que tenia algun rerafons amagat de tendresa. No podia a ser de cap altra manera i per això em vaig atrevit a fer-hi una broma. M’agrada moooolt la tev a explicació, crec que mesrescuda.
Josep Manel, de res, jo crec que cadascú de vosaltre s us el mereixeu per un motiu o altre.
Striper, ja sé que tens molt premis, però no deixen de ser un reconeixement només personal de cadascú. Doncs ara el meu.
Monalitza, és que això es porta més pels blogs, però si és un reconeixment personal per què no s’ha de poder extendre for a dels blogs?
Iruna, l’encant que té casa teva és sobretot que no t’amagues mai, com deia en la petit a frase que vaig escriure. Sempre se’t veu transparent, tal com ets i se’t pot anar coneixent mica en mica. Avui també ha fet un dia preciós. Una abraçada també per a tu, bonica.
Maria Teresa, tu me diste la idea de “globalizar” el premio, tu lista era tan larga que yo me dije. Si todos los blogs que visito y no he dejado de visitar me gustan les doy mi reconocimiento personal a todos. Totalmente de acuerdo en la reivindicación de lo femenino, sin caer nunca en posturas anti-masculinas. Nos hacemos falta los unos a las otras y las otras a los unos. Juntos todo es mejor. Una abrazo.
Té la mà Maria, avui no has signat la teva citació poètica, però com podríem no reconèixer els versos de Mossèn Cinto? Saps? d’una manera ben subjectiva a mi em sembla trobar en Mossen Cinto una potència d’emocions que m’entra ben endins malgrat la distància del temps, dels temes i de els ideologies. M’encanta. A més a més, aquest poema està molt i molt ben trobat per a mi, perquè m’arribés a l’ànima. Diana. Gràcies, maco.
Zel, entenc la tev a mandra de premis, no sé si s’entèn que he intentat “esbotzar-lo” amb tot el carinyo, per la banda de dalt. Per tot el meu món blogaire femení. Jo també us tinc al cor. Petonets, bonica, de res.
Noves flors, gràcies, tu també el mereixes.
Per mi el que de debò té valor és que darrera de cada bloc hi ha una PERSONA amb els seus sentiments, les seves angoixes, el seu somriure, les seves llàgrimes, les il·lusions, el seu silenci, la seva veu, la seva lluna i els seus dubtes… El bloc de cada persona és la finestra per on surt i entra un miassatge al món, és una abraçada en la soledat personal i col·lectiva, és la paraula als morros del silenci imposat. És el camí pels queanem amb crosses.
Cada bloc és com un arbre amb branques i fruits, i s’empelten nous fruits.
És un mar amb nous viatge i el far del sentit comú que sempre assenyala a bon port.
Ila gran família de blocaire és la bona taula de la psicòlogia i filosofia per compartir els seus fruits amb tothom.
Bé, perdoneu tots plegats, no sóc ningú per deixar anar aquest rotllo…, no he pretés ratllar a ningú. Però mira, la bona tarda i un cafè sense sucre però amb cos…
Una forta abraçada per tots els premiats/des i per tu Carme que aquí ets com la gran dida de tots.
Salut i sort.
onatge
Onatge, tot el que dius és cert, cada blog té una persona darrera i això és el que em fa visitar-los i coinèixer la gent. Per a mi els blogaires que visito ja són amics i tu, Onatge tens vocació de blogaire, encara que no en sigus i m’agraden les teves visites i sempre t’agaeixo les teves aportacions poètiques o no. Crec que a hores d’ara tots els que ens passegem per aquí voldríem conèixr-te millor i és per això que parlem del teu blog. per cert has llegit un comentari que fa referència això, aquí al meu blog?
¡qué bien lo ha explicado Onatge! eso,eso justamente es lo que yo quería decir, qué bien que otros encuentran las palabras para expresar lo que todos sentimos.
Carme, hemos de insistir en que se haga ya su blog ¡no te hagas de rogar,onatge,te necesitamos!
Benvolguda Carme, vull donar les gràcies a totes les persones que m’han animat a crear un blog. En cap moment ha estat la meva intenció generar aquesta espectació. Però gràcies. Com molt bé dius tu, el blog és una manera de conéixer més bé a la persona. De moment i donat que no tinc cap blog, amb el teu permís Carme, publicaré aquí una carta que em vaig escriure a mi mateix fa un temps i que tinc penjada a Relats en Català, no se si servirà…
Una abraçada a tothom.
Benvolgut onatge,
de vegades penso que vius massa reclòs. Però a fora hi ha molts voltors… Per sort vas i has anat trobant persones. Ja veus que ens hem fet grans, que no vol dir madurs…
Segur que tot el que té vida i força és femení: la terra, la llum, la gana, la lluna, la fecunditat… Sí, el vent té molta força però és passatger. Fixa’t en la persistència i la força de la gota d’aigua… La llàgrima, la bogeria. La guerra és femenina però l’engendren només els homes fruit de la seva mediocritat i mesquinesa…
Ja ho deia la teva àvia: qui diu les veritats perd les amistats. Jo afegeixo que quan això passa, són falses amistats. La veritable amistat està per damunt de la diversitat de criteris. Per això la gent viu enganyada –no sé si auto confonent coneguts amb amics. Només cal veure l’èxit dels xats i altres succedanis, no és res més que la prova de la soledat de la persona amb ella mateixa. La necessitat de relacionar-se malgrat que sigui sense veure la cara ni sentir la veu. Vivim una soledat que ens aclapara. Per això tanta gent s’enganya i es fa una cuirassa de cotxe nou, viatges, sortides amb el ramat social. Però en realitat el que de debò fan, és fugir d’elles mateixes. Només intenten enganyar la soledat. Però no ho aconsegueixen; només hem de veure com s’omplen els gabinets de psicologia i la massiva venda d’antidepressius a les farmàcies…
Durant un temps el gran marketing del sistema ha fet veure que la vida era fàcil i barata i amb facilitats de pagament: comenci a viure ARA i no comenci a pagar fins… I molta gent s’ho va creure – i alguns encara s’ho creuen -, i ara que estan lligats i esclavitzats per la condemna d’una hipoteca. El finançament d’un cotxe. Un diner de plàstic que no és extensible… I per arrodonir-ho han caigut al FOC de la usura dels que: vingui i li sumarem tots els deutes – totes les esclavituds – pagarà la meitat només amb una MICA més d’interès. Aquesta és la llibertat d’una gran part de la societat. Ah! i els caps de setmana s’ha d’agafar el cotxe i sortir, fugir… Perquè estan estressats…
En fi onatge no et vull cansar més amb les meves cavil·lacions. Però com que sé que tu m’entens… Ara no pots parlar amb ningú. Ningú no vol escoltar. És que ja no en sap ningú d’escoltar. Tothom vol ser protagonista d’alguna cosa, per això també es fan tants homenatges a gent que només ha fet un esternut…
Suposo que quan llegeixis aquestes ratlles estaràs mirant el mar a curta distància. T’ho rellegiràs més d’una vegada.
A veure quin dia quedem per prendre un cafè i fer-la petar.
Ah! el gust ha estat meu i la paciència teva.
No et deixis enlluernar per tot el que llueix massa.
Rep una cordial abraçada del teu amic onatge.
9 juny 2007
Carme, ja sé que he abusat de la confianaça, però això psicologicamnet deu estar tipificat…
Una vegada més gràcies.
Maria Teresa, ya ves, creo que si se va hacer de rogar. Però se nos va presentando un poco más. A ver si le hemos puesto, al menos una semillita de duda: “¿obro un blog o no l’obro?” A veces todo empieza de esta manera.
Onatge, és per a mi un honor acollir dins del meu blog un simulacre o una inteció de blog, benvingut i ja saps, com a casa teva. Posaré l’enllaç en un post.
Carme,
Com sempre, els caps de setmana el passo a Barcelona, per tant no havia obert encara el teu blog.
Ara ho faig i em trobo amb una sorpresa de la qual et dono les gràcies.
Una forta abraçada
Mariaisabel
Gràcies, Carme.
He estat uns dies desconnectat i ara m’he trobat aquesta agradable sorpresa.
Miraré de posar-me al dia.
Salut i sort!
gràcies carme per haver publicat aquesta lletra de Onatge que ja conec pels seus comentaris de veritat molt originals al meu blog.però aquestes ratlles aqui tenen una intensitat emotiva que m’han fet plorar……perdona si aprofito del teu blog per escriure que non tots els dies podem coneixer persones aixi sensibles i d’una profunditat Més unica que rara! Moltes persones miren a la forma..Onatge és substància!gràcies…
Felicitats pel premi i gràcies altra vegada per la consideracio’ que tens del meu blog Poemes des de L’alguer…Afalagada!
Em sembla que encara no t’havia agraït el premi a l’esforç femení. Amb retard, gràcies.
Carme!
Pots creure’t que acabo de veure aquest post i el teu apreciat premi i per partida doble!!!!!
Moltíssimes gràcies preciosa, debies pensar que soc una mica passota, no? Ja et vaig dir que soc una mica desastre.. ja,ja,ja…
En definitiva que t’agraeixo molt el que hagis pensat amb mi, i les cosetes que em dius.
Petonets.
Anna, la verita és que no pensava res, vaig fer un premi tant llarg que no m’estranyava gens que no tothom se n’hagués adonat. Ara sí e que dic és que ho penso de veritat.