Pots creure’t que acabo de veure aquest post i el teu apreciat premi i per partida doble!!!!!

Moltíssimes gràcies preciosa, debies pensar que soc una mica passota, no? Ja et vaig dir que soc una mica desastre.. ja,ja,ja…

En definitiva que t’agraeixo molt el que hagis pensat amb mi, i les cosetes que em dius.

Petonets.

Salut i sort!

Onatge, és per a mi un honor acollir dins del meu blog un simulacre o una inteció de blog, benvingut i ja saps, com a casa teva. Posaré l’enllaç en un post.

Una abraçada a tothom.

Benvolgut onatge,

de vegades penso que vius massa reclòs. Però a fora hi ha molts voltors… Per sort vas i has anat trobant persones. Ja veus que ens hem fet grans, que no vol dir madurs…

Segur que tot el que té vida i força és femení: la terra, la llum, la gana, la lluna, la fecunditat… Sí, el vent té molta força però és passatger. Fixa’t en la persistència i la força de la gota d’aigua… La llàgrima, la bogeria. La guerra és femenina però l’engendren només els homes fruit de la seva mediocritat i mesquinesa…

Ja ho deia la teva àvia: qui diu les veritats perd les amistats. Jo afegeixo que quan això passa, són falses amistats. La veritable amistat està per damunt de la diversitat de criteris. Per això la gent viu enganyada –no sé si auto confonent coneguts amb amics. Només cal veure l’èxit dels xats i altres succedanis, no és res més que la prova de la soledat de la persona amb ella mateixa. La necessitat de relacionar-se malgrat que sigui sense veure la cara ni sentir la veu. Vivim una soledat que ens aclapara. Per això tanta gent s’enganya i es fa una cuirassa de cotxe nou, viatges, sortides amb el ramat social. Però en realitat el que de debò fan, és fugir d’elles mateixes. Només intenten enganyar la soledat. Però no ho aconsegueixen; només hem de veure com s’omplen els gabinets de psicologia i la massiva venda d’antidepressius a les farmàcies…

Durant un temps el gran marketing del sistema ha fet veure que la vida era fàcil i barata i amb facilitats de pagament: comenci a viure ARA i no comenci a pagar fins… I molta gent s’ho va creure – i alguns encara s’ho creuen -, i ara que estan lligats i esclavitzats per la condemna d’una hipoteca. El finançament d’un cotxe. Un diner de plàstic que no és extensible… I per arrodonir-ho han caigut al FOC de la usura dels que: vingui i li sumarem tots els deutes – totes les esclavituds – pagarà la meitat només amb una MICA més d’interès. Aquesta és la llibertat d’una gran part de la societat. Ah! i els caps de setmana s’ha d’agafar el cotxe i sortir, fugir… Perquè estan estressats…

En fi onatge no et vull cansar més amb les meves cavil·lacions. Però com que sé que tu m’entens… Ara no pots parlar amb ningú. Ningú no vol escoltar. És que ja no en sap ningú d’escoltar. Tothom vol ser protagonista d’alguna cosa, per això també es fan tants homenatges a gent que només ha fet un esternut…

Suposo que quan llegeixis aquestes ratlles estaràs mirant el mar a curta distància. T’ho rellegiràs més d’una vegada.

A veure quin dia quedem per prendre un cafè i fer-la petar.
Ah! el gust ha estat meu i la paciència teva.
No et deixis enlluernar per tot el que llueix massa.

Rep una cordial abraçada del teu amic onatge.

9 juny 2007

Carme, ja sé que he abusat de la confianaça, però això psicologicamnet deu estar tipificat…

Una vegada més gràcies.