Un dia us vaig posar la fórmula de la felicitat, de Punset. Avui una recepta d’en Serrano. Es una recepta senzilla i gens sofisticada, ell no la dóna pas en forma de recepta, sinó que va explicant els elements mica en mica en el seu llibre. Sí que parla de “dieta comunicativa” que és tant indispensable per a la salut com la “dieta alimentària”.
Es basa en el fet que el nostre cervell està preparat per a la relació i al mateix temps assedegat i afamat d’ella.
Ingredients:
- 3/4 d’hora o 1 hora de conversa diària. Parlar, escoltar i que ens escoltin.
- mitja dotzena d’abraçades diàries
- esporàdicament cantar o cantussejar una mica
- riure i somriure tant com puguem, moltes vegades al dia, com si fóssim nens.
Preparació:
Si es barregen els ingredients en un context que tingui una xarxa de relacions adequades. Aquesta xarxa pot ser diversa en la s eva extensió i en la seva composició.
Si ens impliquem amb la comunitat que vivim, de la manera que sigui, a petit format o a gran format, culturalment, políticament, amb servei de voluntariat… etc
La felicitat està assegurada.
Citacions del llibre “Els secrets de la felicitat”
“Una conversa ben portada és una delícia: ara parlo jo, ara tu, ara m’escoltes, ara t’escolto, i a mesura que anem parlant així, que flueix la conversa, una infinitat de sensacions agradables passen del nostre cervell al nostre cos…”
“La societat d’avui , sobresaturada d’informació, infravalora els signes tàctils i, en general els signes de proximitat. Una certa fam de tacte s’escampa per molts espais d’aquesta nostr a societat, sobretot entre les persones més fràgils: la mainada, les persones grans i les persones malaltes.”
“En realitat riure i cantussejar, que estimulen els banys cerebrals d’emocions positives, ajuden a l’hora de resoldre problemes, de trobar aquests senderols o dreceres, que anomenem <<intuïcions>>, per tal de cercar una solució en un temps relativament curt.
“Una criatura acostuma a riure unes tres-centes vegades al dia.”
I finalment i d’una manera totalment íntima i personal un comentari: que m’ha fet molta pena pensar en tants nens que hi ha al món, que no poden riure ni tres-centes ni tres vegades al dia.
La Teresa de Paraules i mots,
L'Anna de Coses i altres coses
i el Veí de dalt de Malerudeveuret
m'han donat el premi Dardo.
Carme, has tocat el meu punt dèbil: Sebastià Serrano.
El conec personalment. Amb la meva funció de voluntària tinc ocasió de veure’l freqüenment. Es meravellós escoltar-lo en les seves xerrades-conferències.
Tinc una foto amb ell feta després d’una conferència que ens va fer pels voluntaris. Es ua persona encantadora, senzilla i amable.
Ahhhhhh, per cert, la derrera vegada que el vaig veure, ens varen regalar el llibre que tu cites i ja li he llegit.
Sebastià Serrano sempre ens parla de la importància que té el contacte amb les personas, abraçar-se i demostrar afecte.
Mira, Sebastià Serrano es fabulós!
Una abraçada
Molt bona la recepta em dones la primera abraçada?
Em falta algun ingredient…
Sempre en tinc 2 de complerts, dels 4 esmentats..
Dels altres 2 racions més petites, o de vegades, res…
mmmmmmmm
En trobaré a la Boqueria?
mmmmmmmmmm
mmmmmmmmmmmm
A Servei Estació?
mmmmmmmmmmmmmm
mmmmmmmmmmmmmm
A….
Petonet dolç, nina :¬)*
Segons el professor Serrano, jo sóc una persona feliç (sí, ho reconec, generalment ho sóc)
El que passa és que la felicitat va a estones. Es dosifica en minúscules píndoles que de tant petites, sovint les perdem entre les mans.
Aquest llibre li vam regalar la meva parella i jo, a la germana d’aquest, gairebé un any després d’haver perdut el seu company per un càncer imminent i rabiós.
Li vam oferir amb certa recança tot dient-li que el llegís quan es veiés en cor.
El regal va ser per aquest Nadal passat i, fa dues setmanes, en conversa a casa dels meus sogres (o sigui, dels seus pares i dels del meu home) va sortir el tema del llibre i ens va comentar quant li va agradar, que tot i haver-lo llegit encara el fulleja, ens va fer una petita explicació de tot lo positiu que en va treure.
Així doncs, el meu xurri i jo, contents de no haver-nos equivocat en la tria.
Maria Isabel, sempre va bé de saber com són le s persone s conegudes de prop. Ja se li veu que ha de ser senzill i amable, però està bé saber-ho. Així suposo que no li sabria greu veure les idees del seu llibre en forma de recepta. Va ser ell que me’n va donar al idea parlant de la dieta comunicativa. Una abraçada.
Striper, jo et faig la primera abraçada i tu a mi la segona? I així ja tenim la recollida dels ingredients del dia una mica més avançada…
Barbollaire, a veure, a la Boqueria, sempre hi pot haver alguna venedora d’aquelles tan trempades que a més a més de dir-te “rei” i “carinyu” et faci una bona abraçada. A Servei Estació… em sembla més dubtós. Ostres, et falten ingredients! Doncs és un bon tema de reflexió: d’on podem treure els ingredients que ens falten, si és que ens en falten. En Serrano, no ens ho resol, això. Bé jo te n’envio una, d’abraçada i així contribueixo. Ai! ara no sé si era aquest l’ingredient que et faltava…
Monalitza, doncs em sembla fantàstic! Que siguis feliç, vull dir. Ni que sigui a estonetes. Mentre hi hagi moments feliços, ja podem estar contents. Jo també en sóc, i diria que gairebé més que a moments. Pel que fa al llibre, m’alegro que l’encertessiu. llegir Sebastià Serrano sempre és agradable. Quan ja l’has llegit molt, a vegades no diu gaire de nou, però està bé. Una abraçada també per a tu, Monalitza.
Uf!, que malament ho tinc! Dels quatre ingredients només en tinc algun i incomplet. Bé, he de dir que el primer, des que tinc el blog… ha millorat moltíssim. Carme, et demane permís per dir-li una cosa a Onatge:
ONATGE, no crec que la qüestió siga tindre un blog per ser algú sinó tot el contrari: Com que ets algú, algú que té coses a dir, algú que sap encisar els altres amb les paraules, amb els poemes, seria fantàstic que tingueres un blog. Així, comprovaries que et visitem i et llegim perquè ens abelleix, podríem deixar-te comentaris en el teu blog (avui estic emprant el blog de Carme per poder parlar amb tu, tot i que ja supose que a ella no li sap greu, crec que al contrari), podríem, tu i nosaltres, ser més feliços per parlar-nos més i escoltar-nos més. Jo també t’encoratge, doncs, que inicies el teu propi blog. Seria fantàstic!
Gràcies, Carme.
Doncs m’alegro que els blogs puguin aportar algun ingredient a la recepta de felicitat. I m’agrada molt que parlis amb Onatge des d’aquí. Per a mi tots sou a casa vostra i podeu parlar amb llibertat, del que volgueu. I així Onatge sabrà que això també és una mica o molt casa seva. M’afalaga que facis servir el meu blog per això. Espero que vingui Onatge a llegir-ho.
Una abraçada Noves Flors, encara que sigui virtua, una mica també compten. A més a més els cometnaris vostre sempre em fan somriure, que també compta.
Carme,gràcies a vosaltres jo tinc la recepta completa .Ho dic de debò.
En casa no nos faltan las risas diarias ,somos bastante escandalosos los cuatro riéndonos, los achuchoncitos nos gustan mucho, es una gloria refugiarse en unos brazos y hablamos …demasiado.Vosotros,los blogueros completais mi vida social y de amistad,es tan raro ,pero ya ves la fuerza de las palabras como es..Un abrazo
Maria Teresa, creo que solo los que solo los bloguers podemos entendrer esto. A mi tam´bién a veces me parece raro esta amistad en la distancia cont antas personas. Pero se puede hablar de tantas cosas que a veces la vida cotidiana no te permite, por su ritmo por sau tiempo. Yo tengo un montós de amigas y amigos con quién podria hablar de estas cosas, pero siempre el tiempo es limitado, siempre nos vemos con poca frecuencia y a veces las conversaciones toman un nivel distinto. Aquí se completa la parte de receta que nos falta. Me alegro que los blogs sean una compañía para ti como lo son para mi Un abrazo.