Em van regalar un llibre de Sebastià Serrano. I me l’he llegit, és clar! Us en copio un frament. És “Els secrets de la felicitat”. No és un llibre que digui moltes coses noves, però aquesta m’ha semblat important.
“També comencem a conèixer un fet tant important com que l’exposició constant a reproduccions visuals d’escenes de patiment, agressió, conflicte i violència genera alteracions en el funcionament dels espais del cervell gestors de l’emotivitat. Amb efectes ben diferents que van de l’ansietat al trastorn per estrès posttraumàtic, i de l’apavaigament de la sensibilitat a la pèrdua de la competència emotiva. Les modernes tecnologies de la neuroimatge ens mostren que mentre estem involucrats en estats de molta alteració per increment de l’agressivitat, l’escorça orbitofrontal redueix, i molt, l’activitat. Tant és així que les manifestacions en grau elevat de conducta agresiva van acompanyades d’un vertader bloqueig funcional de l’escorça orbitofrontal. Tal com hem vist abans, aquest espai prefrontal constitueix l’escorça més connectada amb l’amígdala, l’hipocamp i altres zones del cervell límbic, i desenvolupa un paper clau en la integració dels processos de l’emotivitat i la motivació.”
Això vol dir que mentre l’escorça cerebral va disminuint l’activitat i la relació de coordinació amb la part del cervell més emocional, la nostra capacitat de regular bé les emocions disminueix i ens anem apropant a un dels extrems. Ansietat o fins i tot estrès o bé indiferència i pèrdua de la capacitat d’emocionar-nos.
I així anem. Encara hi ha tanta gent que li agrada veure sang i fetge … si anem empitjorant col·lectivament en el maneig de les emocions , on arribarem? Que encara no estem prou malament, amb tanta violència?
La Teresa de Paraules i mots,
L'Anna de Coses i altres coses
i el Veí de dalt de Malerudeveuret
m'han donat el premi Dardo.
Un text per reflexionar sobre el nostre interior molt interesant.
Potser que altres tipus d’imatges també ens potinegin els sentiments?
Es que ara penso que, en algunes emissores, ajunten el programa “rosa” amb el “Caso”.
I llegint-te estava jo pensant si tot junt no es converteix en una mena de “tractament” de neteja de cervells…
D’un intent de reduir-nos a uns sentiments primaris, mal·leables i manejables.
Si existien (existeixen?) els anuncis subliminars, per què no això? Si no a què és degut aquest augment “d’interès” a totes hores per les misèries dels altres, amb tot de detalls escabrosos?
(potser hauré de deixar una temporada la sci-fi… i procurar dormir més…)
Petonet dolç… :¬)*
Sembla que cada cop tenim més tolerància a segons què. Això és força preocupant en certa manera, i no és estrany pensar que es deu a canvis neurològics. Ja no ens afecten tant les escenes de violència o de patiment, les acceptem cada cop com a coses normals, coses que passen i prou. Més que rebuig o fàstic, ens generen curiositat, i potser morbo i tot. Per això la violència ven tant, la gent s’hi acostuma i gairebé es tracta de donar el que el públic reclama, el que demanda el mercat. Preocupant, si senyor. Pot l’home tornar-se més cruel encara? Anem per bon camí. Quan ja res de tot això ens afecti, qui cuidarà que aquestes coses no passin?
Striper, jo sóc de les que no puc suportar les pelis violentes, i no en veig mai cap. Pel que fa a la realitat, que també és molt violenta, a vegades m’esforço per veure-ho, per saber, per conèixer, però també se’m fa força insuportable. Prefereixo saber, sense veure. No he cregut mai que em serveixi de res i ara menys que mai, potser em serviria per tornar-me “robot”.
Barbollaire, sí, si, segur que altres imatges també potinegen els cervells i de rebot els sentiments. El cervell més racional es defensa a la seva manera. Si provoca estrès és com una alarma, voldria dir que hem de fugir o actuar d’alguna maenra, estem davant d’un perill. Si no ho fem l’estrès augmenta. En l’altre exrem, és la negació que allò ens afecti i aleshores esdevenim mesells.
Potser si que ens volen manipulables i manejables, segur que sí, però dubto que hi hagi dirigents capaços de tant control i sofisticació. A mi més aviat em semblen força primaris, ells i força inútils. Crec que és un cercle viciós entre la primarietat de tots plegats i que als que mane ja els va bé.
Ei, em sembla molt bé que dormis més, però en comptes de deixar de llegir sci-fi… ens podries dir què llegeixes, no? podria ser que m’hi apuntés.
Xexu, mira diga’m optimista, però crec que per més manipulació que hi hagi, sempre quedarà gent que continuaran essent persones. No podria pas demostrar-ho, clar. Però la gent sempre som de “tants caps, tant barrets” i mai, mai, s’ha aconseguit manipular del tot a totes les persones. Sempre queda algú que resisteix, i que fins i tot movilitza el personal. Espero que segueixi aixi. K’important és prendre consciència de com van les coises per tenir cura de no deixar-nos atrapar ens els costums perversos.
No puc deixar de pensar i de fer referència a les dones que la seua parella mata. És una violència constant. Enguany, només en el que va d’any, ja en van 25, crec. El meu cor està de dol.
Hola Carme, aquest llibre tot i que sóc un devorador de llibre i que el seu autor m’encanta, el vaig acabar fent un esforç, però el vaig trobar molt carregós… Només recordo que parlava molt dels primats.
Estic d’acord amb el què diu Noves Flors, hem creat massa violència, i alguns homes encara són molt primitius, a molts encara els penja l’anella al nas… Però més greu encara és que la violència cada vegada comença a una edat més primerenca. Sobre aquest tema vaig escriure un poema que tinc publicat a Relats en Català, que amb el teu permís Carme l’acompanyo fins aquí.
També et vull donar les gràcies pels teus ànims pel meu futur bloc. Si ja sé que si no tens un bloc no ets ningú…
Rep una abraçada.
onatge
I
mpotent ?
Impotent
davant del
maltractament
dels infants,
veient com
cada dia es
posa llenya
al foc de la guerra.
Impotent
davant de
l’agressió
constant a
la dona
per part
d’algun
animal d’home.
Impotent
de la injustícia
diària.
De veure
que els diners
han fet una
metastàsi
infinita…
Impotent
davant de la
mesquinesa
humana.
Dels encegats
en la foscor
d’una religió…
Dels que
combreguen
i recombreguen
sense saber
estimar.
Impotent
davant de
la corrupció
generalitzada,
la pèrdua de
l’estima
per la persona.
onatge
Noves flors, de dol i amb el cervell una mica més “tocadet” cada dia que passa, crec que hi estem tots i totes els que tenim encara una mica de sensibilitat.
Onatge, no és que sense blog no siguis ningú. És que se’m fa difícil buscarte a relatsenctalà. No sé què em passa però per allà dins m’hi perdo. M’agradaria que tinguessis un blog per a poder llegir-te, més fàcilment. Només això. T’agraeixo que ens acostis la teva poesia cap als nostre s blogs, la vaig trobant en el meu i en algun altre. Impotent… és com ens sentim tots davant de tantes bestieses. Gràcies.
Carme, cada día abres debates más interesantes y los que vienen a tu blog hacen grandes aportaciones que me hacen pensar.
Pienso que utilizamos mal las palabras, en los últimos años en la escuela nos esforzamos por evitar el lenguaje sexista,discriminatorio y es bastante difícil porque todo nuestro refranero está lleno de ello,fíjate en castellano “vas como un gitano” “trabajo como un negro” “esto es cosa de chinos” etc, pues así onatge atribuye a los primitivos del anillo en la nariz la brutalidad,cuando ellos realmente sólo cazaban lo que necesitaban, no tenían modo de conservar lo que sobraba. Pienso que el mundo actual es el que no sabe canalizar la agresividad que tenemos dentro, que la necesitamos;para vivir se necesita cierta agresividad en el sentido de coraje,ganas,empuje,provocación ,estrés pero no dirigida hacia nadie ni nada,sino hacia la acción de vivir,de crear ,de mejorar,esa agresividad que en otros tiempos se descargaba en los trabajos físicos,agotadores de sol a sol ahora ha de revertir en la sociedad de otra manera y siempre volvemos a lo mismo :EDUCACIÓN, educación cívica,educación emocional,educación en el ocio,la educación no es saber muchas cosas sólo.
Yo soy hipersensible,no lo digo en el sentido moderno de las chicas de esto es super,esto es guay,es hiper de exagerado , de que todo me duele como si me pasara a mi y no es porque yo sea mejor que nadie ,es porque cuando pasas por dos o tres desgracias irreparables en la vida quedas sensibilizado por los siglos de los siglos amén,es como todo, cuando te toca de cerca te sensibilizas enseguida,así que no creo que seamos morbosos con las noticias o con las películas y todo eso ,es que la vida te deja tocado .Puede ser que ver películas sea también una manera de hacer fluir sentimientos negativos que nos hacen daño.No quiero extenderme más que ha sido ya demasiado pero este tema es largo de tratar.Un abrazo
Maria Teresa, no te preocupes por extender-te, para mi nunca és demasiado, tengo siempre cierta avidez de intercambios, de ideas, de reflexiones, i me encanta vuestra participación, de todos en general, y la tuya en particular.
Me han gustado tus precisiones por que respecta a los primitivos. Y estoy de acuerdo en que no sirven los estereotipos para funcionar bien y menos para reflexionar del modo adequado, pero hay que reconocer que aunque en general los primitivos tenían mejor manera de canalizar su agresividad y seguro que en general era así, tamíén de aquí y de alla nos llegan descripciones de tratos crueles entre hombres en culturas menos avanzadas, sean castigos u otro tipo de cosas. Creo que los hombres siempre hemos sido hombre para lo bueno y para lo malo y no somos tan distintos como creemos de unas épocas a las otras. Actualmente el problema que tenemos es que no podemos canalizar la tensión y el estrés con los mecanismos ancestrales, los de siempre: lucha o huida. Y este control nos pasa factura de una forma o de otra.
Totalmente de acuerdo en lo que dices de la necesidad de educación. Yo en mis tiempos de psicología escolar me dediqué a intentar crear espacios de educación emocional. Pero és díficil encontrar el tiempo en el horario saturado de la escuela. Con todo fué´una experiencia interesante y enriquecedora.
Creo como tu que la necesidad de ver peliculas agresivas puede ser como un canal de salida y de desahogo o de elaboración de este tipo de sentimientos. Como una especie de defensa ante todo esto para digerirlo mejor. Pero esto no quita que el cerebro reaccione a su manera bloqueando la actividad que nos haria sufrir demasiado en uno de los dos extremos: estrés o inhibición de su actividad que nos va acercando a la indiferencia.
¿Podria ser que sirviera un poco para los que somos tan supersensibles que no podemos ni acercarnos a ello? Yo es que no puedo mirar imagenes violentas, quizà necesite que mi cerebro se inhiba un poco.
Vaya, que rollo! Un abrazo.