Llegiré les lletres grises
en els reflexos de l’aigua.
Escoltaré silencis manllevats
que no sé si sabré entendre.
Seuré vora el pont
a l’ombra d’unes passes,
i dibuixaré clarors
a les ribes més fosques,
ara amb un mot,
ara amb una espera.
Carme Rosanas. Les grans persones mai no et fan sentir petit
qué bonito! Siempre estás alegre y optimista. El puente precioso en su sencillez ¡qué de cosas habrán pasado ahí!
arrivara ella amb el seu somriure
la seva ombra darrera meu, el seu
reflex de noia de plata..
Ei, una foto espectacular! M’he quedat admirat en veure-la. On és això?
Escolta, estic tenint problemes per comentar-te, els comentaris no se’m publiquen. En vaig fer un molt llarg al post anterior, però no es va publicar i no em vaig veure amb cor de tornar-lo a escriure. I és la segona vegada que intento publicar aquest. A veure si hi ha sort.
”I totes les lletres
recuperaran els sons
il•luminats per la teva presència.
I les ribes s’ompliran
de lliris
per amarar els colors
que brollen
de la teva tendresa”
XeXu és Camprodon
Petonet dolç :¬)*
Maria Teresa, en realidad, mis palabras se refieren más bien a un puente en abstacto, pero este puente también es para mi un lugar muy querido. Camprodon ha estado en mi vida des de mi infancia como un lugar un poco mágico, que nunca se llega a alcanzar del todo.
És el teu somriure que la fa somriure
i és la teva mirada
que la vesteix dels reflexos de plata.
Gràcies, Striper.
Xexu, a mi tampoc em van quedar els comentaris de resposta que vaig escriure ahir. Em sap molt greu que s’hagi perdut el teu comentari, sempre m’agrada molt llegir el que dius, i això de les expectatives, per més que hi dono voltes, sempre em sembla que se m’escapapa alguna cosa, i cada opinió i cada informació per a mi és preciosa… però què hi farem!
Dels lliris, un ram
pintarà en tons de blau
totes les estances.
Gràcies, Barbollaire.
M’encanta la foto i m’encanta el poema. No sabeu, els i les poetes, com us envejo aquesta habilitat amb les paraules!
Arare, gràcies per les teves paraules, tot és posar-s’hi i trobar un disparador, com diu el nostre poeta.
Camprodon!!!!
Renoi quans records. La foto és espectacular i el poema és precios Carme. Molt bonic.
Petonets
Jo també seuria, al costat d’aquest pont, observant la preciosa geometria, la simetria de la transparència, esperant la bellesa de les paraules que se submergirien en l’aigua contemplativa per cercar un poema.
fa temps que dibuixes clarors a les ribes més fosques…
m’agrada vore com lo pont, mirant-te, somriu amb la boca rodona
Anna, tu també tens records a Camprodon? Gràcies, un petó.
Noves Flors, donc t’hi convido a seure-hi amb actitud contemplativa per a cercar el que més desitgis cecar. Gràcies.
Iruna, quin comentari més dolç! Tu si que m’has fet somriure amb un boca com una lluna.
prova