De tots els comentaris a l’altre post, tots ben interessants, n’he tret un intent de filar una mica més prim (amb permís d’en Josep Manel de Filant prim ) o d’aprofundir una mica més.
Potser no hauríem de tracta igual els diferents tipus d’expectatives. Tots tenim diferents àmbits a la vida, i tenim possibilitat de gestionar les expectatives en cadascun d’ells de diferent manera.
Tampoc hem de confondre tenir projectes amb tenir expectatives. No hi hauria cap projecte amb expectatives zero (d’acord Xexu: Bona nit i tapa’t). Però en qualsevol projecte, i potser en l’àmbit que sigui, les expectatives haurien de ser flexibles i no masa concretes ni rígides.
Podem tenir expectatives en les relacions: de parella, d’amistat, de feina. En general o en un moment concret. En el tipus de feina que voldríem, en els diners que hem de guanyar o en la manera de viure. Podem tenir expectatives sobre les coses que necessitem o que hem de tenir. Podem tenir expectatives sobre la felicitat.
No pretenc fer una llista exhaustiva, ni completa, sinó només continuar amb la meva pròpia reflexió.
Diu en Xexu: ”Com podem tenir expectatives, però no frustrar-nos si no ens en sortim?”
Podria ser, per exemple, tenint expectatives globals o generals, a llarg termini, i no pas pensant en que tot ha de sortir bé a la primera. Podríem recordar Edison L’esperança, el fracàs i Edison .
En les relacions personals, amistat o amor, també ens convé molt prescindir d’expectatives massa concretes o massa absolutes. Si les persones pensem que la nostra parella ha d’omplir del tot les nostres necessitats afectives i emocionals, potser estem demanant massa i podem engegar a rodar tota la relació, amb totes les seves coses bones i els seus moments preciosos i excel·lents. Si d’una trobada amb un amic, n’esperem una actitud massa concreta que és la que ens convé o ens agradaria, ens equivocarem sovint. Si d’una trobada romàntica o sexual creiem que ha de ser la millor que hem viscut mai, tenim moltes possibilitat de sortir-ne frustrats. I si vivim, simplement, el moment, tal com sigui, tal com surti?
La Rosa de Cuinar cada dia, ens diu “d’estar pendents dels altres”, jo hi afegiria, sense deixar d’escoltar-nos ni d’entendre’ns a nosaltres mateixos. Però us asseguro que la millor manera de no sentir-se ferit per les actituds dels altres, sempre serà intentar entendre-la, saber-ne els motius (vàlids o no, raonables o no, sempre són motius). No vull pas dir trobar-ho bé, per sistema, vull dir simplement intentar entendre els motius. Separar el fet que ens agradi o no, que ens faci mal o no, de les intencions de l’altre.
L’Striper de Striptease d’Històries, sembla que cregui inevitable crear-se expectatives, malgrat que ens puguin frustrar i es possible que a ell li funcioni. Camino incierto, en canvi diu que no se n’ha creat mai i que això li ha anat bé. Onatge ens parla d’unes expectative sobre el tenir i la felicitat, totalment falses i és una altra veu que ens assegura que la felicitat existeix, sense massa expectatives.
Barbollaire de del seu Un lloc per nosaltres, es crea unes expectatives encantadores, plenes de somriures i estimar i ser estimat, sense prejuicis… que interpreto que vol dir acceptant les coses tal com vinguin i tal com surtin, sense por de tirar endavant.
Josep manel, de Filant prim s’ha sabut adaptar a les expectatives dels altres (que a vegades són més possibles d’acomplir que les pròpies). L’Anna, amb la seva plàcida saviesa i els seus Sentiments viu millor ara, sense esperar massa. El veí de dalt de Malerudeveuret que es conforma i en Queralbs Viure.cat que fa una evolució semblant a la meva i a la de l’Anna, la Rosa.
I ara, cadascú a la seva manera, a trobar el punt just desitjat de les expectatives que no ens faci sentir frustrats. Això sí, us desitjo molta felicitat a tots.
La Teresa de Paraules i mots,
L'Anna de Coses i altres coses
i el Veí de dalt de Malerudeveuret
m'han donat el premi Dardo.
Estàs reflexiva, eh!
Tot el que dius té sentit i és fàcil d’acceptar.
No crear-se expectatives, no hauria de ser sinònim de passotisme. Ara bé, potser el millor sigui tenir aquestes expectatives que anomenes “globals” enfront de les concretes, que ens poden decebre més fàcilment.
En qualsevol cas, com més passa el temps, més convençut estic que la millor expectativa és seguir viu, i viure.
Salut i sort!
Les meves expectatives sovint em condueixen a encastar-me contra immensos murs de formigó armat. Ambtot, prefereixo els plans, els projectes, l’alegria i les esperances, que emanen d’aquestes expectatives durant X temps, a tocar sempre de peus a terra i pensar que el que pugui estar esperant jo d’alguna cosa en concret, és inútil ni tants sols pensar-hi perquè no s’acomplirà mai la meva expectativa.
Una cosa així m’està passant d’un parell de setmanes ençà.
Jo sempre he somniat poder viure al camp (amb totes les comoditats, això sí, no com a l’oest americà) i un bon dia em va aparèixer la meva casa ideal. Una petita masia del 1863 completament restaurada.
Doncs bé…, malgrat en el fons del meu cor intueixo que aquesta masia es vendrà molt abans que jo pugui reunir ni la meitat dels diners per comprar-la, no puc evitar fer plans i pensar com la moblaria, el rebost que hi faria al darrera, la porxada amb les plantes, les flors de la balconada…
Sóc feliç així! Què hi farem!
Molt bé Carme, i saps has fet molt bé de filar una mica més prim, perquè jo també ho vaig fer i ens hem deixat quelcom molt important… ELS SOMNIS!
Jo no espero res, i em va molt millor, però tinc els meus somnis, i al qualificar-los de somnis, no crea cap expectativa, ja que no deixa de ser un somni i si finalment el pots acomplir… meravellós i si no… doncs tant sols era un somni.
S’han de tenir somnis sempre. I tot això ho dic perquè estic a punt de acomplir-ne un que pensava que mai es faria realitat, ho pots llegir al meu blog.
Estic tant il•lusionada!
Petonets dolços.
Mis expectativas estaban definidas en el sentido de “éxito social” o lo que entiende la mayoría por ¡qué bien le ha ido en la vida!,es decir, la apariencia, tener propiedades,dinero etc.
Pero, por supuesto, que todos tenemos expectativas ,las mías giran siempre en torno a las personas con las que tengo o he tenido trato,es un montón de deseos ,de ilusiones ,de proyectos.
El ser humano no puede darse por satisfecho nunca .
Las expectatives no deixen de ser camins que et proposes, sempre pots fotret una batacada, llavors cal aixecarse.
Queralbs, l’expectativa que ens proposes és la que no falla mai: seguir viu i viure! I tant que sí, a més a més aquesta no pot decebre mai, perquè si no segueixes viu, ja no hi ets ni tant sols per estar decebut.
Monalitza, potser és que expectatives té un significat molt ampli. Jo parlava expectatives en el seu sentit estricte esperar una cosa com si hi tinguessis un dret. Com si fos l’única manera que pot desenvolupar-se aquella cosa. Tu em parles d’i·lusions i de somnis, i jo sóc moooolt somiadora. Crec que somiar és necessari i que molts dels somnis es poden convertir en realitats, però no em sembla exactament el mateix. I quan parlo d’expectatives globals, vull dir com la que tu dius “Jo sempre he somiat viure al camp” així en general. Si aquesta casa que tens ullada no arriba a ser teva, no t’ha trencar del tot ni el sonni ni l’expectativa, encara pots viure al camp…
Anna, sí, sí, quanta raó que tens! ja veus … jo també crec que els somnis ajuden a configurar i a construir una realitat, però són diferents de els expectatives. Quina sort quan pots aconseguir que un somni es faci realitat. Me n’alegro moltíssim per tu, bonica, esperem les teves històries indús, emocionants, potse r tristes, potser tendres, segur que seran uns mesos viscuts intensament.
Maria Teresa, claro que sí, solo faltaria que tuvieramos ni proyectos ni ilusiones … i tienes razón, nunca nos damos por satisfechos, pero mientras sea manteniendo los sueños, las ilusiones, y la alegria ya me conformo a este tipo de insatisfacción que nos empuja siempre hacia adelante.
Striper, si cal aixecar-se, doncs ens aixecarem, sempre ens podem ajudar amb una estirada de mà a aixecar-nos els uns als altres. Així no costa tant.
Ai, Carme…!
Si no ens espavilem, fins i tot trobar un tros de camp on viure dintre del terme municipal del meu poble serà impossible i les meves “expectatives globals” se n’aniràn a fer guitzes.
La veritat és que, sigui potser perquè m’he fet gran al costat d’una persona que sempre ha estat trista i decebuda al no rebre el que ella esperava de l’altra gent, he après a no esperar i a fer les coses perquè sí, perquè em ve de gust. Per sobre de totes les coses jo no m’he volgut assemblar a ella en aquest aspecte, ja que, només per això, no ha estat una persona plenament feliç i al voltant seu sempre hi ha un aura de entre tristor i rebot perquè no entèn com ella no pot rebre la mateixa quantitat del que dóna, o, a poder ser, una mica més i tot.
En fi…!
Noia, que m’he passat una setmana sense poder entrar a casa teva, no em sortia la paraula de comprovació i no tenia accés, vinga a provar, però res….
Quan a les expectatives, encara vull dir la meva, que es redueixen a dues, una, poder anar-me fent gran veient créixer els meus fills…
I aparellada, aspiro a no caure en paranys de mala fe, ni de deshumanització ni de mesquineses, i ser algú de qui senzillament és pugui pensar que és o intenta ser una bona persona.
Petonassos, faig trampa, sóc a cole en una hora lliure…jejeje
Doncs sí, Monalitza, jo de fet volia dir exactament això, no esperar que els altres actuin com nosaltres, no esperar coses massa concretes i fer el que en sembli que hem de fer.
Zel, ostres aquest blog, é s una cosa molt insegura sempre té falles, penso que m’hauria de canviar, però al final mai no ho faig. Això és el que jo en dic expectatives globals! le s que produeixen menys possibilitats de frustracions Petonassos també per a tu, encara que facis una mica de trampeta, que si és una hora lliure, tampoc és tanta trampa, no?