Expectativa: Espera d’una cosa que hom té dret d’esperar.
Sovint allò que fa malbé una alguna vivència que tenim, sigui una activitat, una trobada o fins i tot una relació sencera és que no compleixi les nostres expectatives.
En comptes de viure allò que sentim, o allò que passa per davant nostre o allò que ens diuen, o allò que podríem gaudir, sovint les persones ens entestem a trobar a faltar allò que no vivim, que no sentim, que no passa o que no ens diuen.
Hi ha persones que sempre creen una gran quantitat d’expectatives o que se les posen molt altes i acostumen a quedar més o menys descontents de les seves experiències.
Crec que és impossible deixar del tot d’esperar de desitjar allò que necessitem o allò que voldriem que passés. Però em sembla que massa sovint ens agafem al peu de la lletra la definició i creiem que “tenim dret” a que les coses siguin com nosaltres voldríem.
Em sento molt alliberada des que vaig deixar enrere les expectatives massa concretes de qualsevol esdeveniment. I la meva assegurança de saber viure amb placidesa i felicitat les coses bones que m’ofereix la vida és (a més a més) que si algun dia se m’escapa algun desig en forma de petita expectativa que no es compleix… ja no ”sento” mai que hi tenia dret.
¿Us ha passat sovint que no es compleixin les vostres expectatives i que us sentiu frustrats, com estafats i aleshores us perdeu la possibilitat de gaudir d’un moment que no estava pas tant malament o que fins i tot estava molt bé?
La Teresa de Paraules i mots,
L'Anna de Coses i altres coses
i el Veí de dalt de Malerudeveuret
m'han donat el premi Dardo.
Naturaltza humana, potser no gaire de allo que diuen intel·ligència
emocional, que jo crec que es un invent de un psiquiatra aborrit es que tnim que domar mes els nostres sentiments ..
La resposta és que si, moltíssims cops, i després fa ràbia, no pel que no has aconseguit, sinó pel moment que has deixat passar. El problema que jo hi veig, com en tantes altres coses de la vida, és saber trobar un terme mig. Convindrem que viure sense la més petita expectativa tampoc no és vida, no hi ha alicients, no hi ha aquell concepte de pre-alegria dels alemanys, i podem caure en la monotonia i l’avorriment. I viure esperant sempre un impossible tampoc no és vida, perquè t’emportaràs massa desenganys. Com podem tenir expectatives, però no frustrar-nos si no ens en sortim? Ioga? Meditació? Arribar al Nirvana? Si ho sabés, patentaria el mètode i us retiraria a tots plegats dels calers que faríem.
Nunca he sido competitiva ni con ansias de triunfar de un modo especial en algo,quizá es que no tuve ninguna habilidad especial o será mi manera de ser que se encamina más hacia aspiraciones familiares y vivir con tranquilidad y buenos alimentos como dice el refrán, por ello tampoco he padecido grandes frustraciones .Puede ser que nosotras no tuviéramos ese ambiente de que tienes que ser el mejor,el más brillante y todo eso.Siempre he pensado que no se puede ser el más de nada, siempre hay alguien que te superará,entoces ¿para qué volverse loco detrás de una quimera?
De todas maneras, menos mal que hay personas competitivas y ambiciosas porque de lo contrario estaríamos en la prehistoria ¿no?.En definitiva,que seamos capaces de ir resolviendo los problemas tal cual se presentan y no hagamos castillos en el aire y cuentos de la lechera,supongo que también hay mucho en ello sobre si se conocen las limitaciones y capacidades propias.Un saludo y me parecerá normal que más de uno se salte esta filípica,una se pone a escribir y ya ves..
Hola Carme i Tots,
Sempre segueixo amb molta il·lusió la teva col·lecció de moments perquè és una manera d’estar més a prop.
Avui el tema de les espectatives, el temps “interior” i el de fora també han fet que em decideixi a intervenir perquè tot això ho he viscut en pròpia carn.
Jo he estat victima de les espectatives perquè m’agrada la feina ben feta… les persones que vulguin millorar-se… etc. etc.. Però en realitat què vol dir tot això? Un amic sempre em deia “lo mejor és enemigo de lo bueno”.
Xexu, “Com podem tenir expectatives, però no frustrar-nos si no ens en surtim…?
No sé si em faré rica -o ens farem rics- o no, però el que si que puc dir és que jo he trobat la manera? el mètode? el sentit de la vida m’agrada més, no?
Es tracta simplement “d’estar pendents dels altres” oi, Carme? com tu em deies sempre.
Es tracta de discernir entre el que és Absolut i el que és accesori a la Vida, com ens diu el bisbe Pere Casàldaliga. (busqueu-lo al Google us el recomano).
Si et des-centres i et centres cap als altres amb actitud d’Estimar, clar, la cosa canvia i ja no té color! És una passada! Així de senzill. Ho dic només per experiència.
Hola Carme i família sencera.
Sí he de fer cas del que veig i escolto, em porta a pensar que moltagent no acompleix les seves expectatives i això els fa infeliços o com a mínim no els deixa viure petites coses que passen al seu voltant. Per les parets llegeixo: Demana l’impossible per arribar al possible…
Viu dels teus pares mentre no puguis viure dels teus fills…
Pel carrer: estic cremat/da, tinc una depre…
Fa dies parlant amb una pianista que té una amiga psicòloga, m’explicava la quantitat de gent jove que té a la consulta (entre 14 i 18 anys) que senten veus…, amb intents de suïcidi.
En molts casos la gent es deixa endur per expectatives gairebé impossibles, i més que tenir-les ells les compren
fruit d’una publicitat agressiva disfressada d’expectativa… Hi ha molta publicitat que mereix jutjat de guardia. Posen a la ment de la gent que si no acompleixen l’expectativa de tenir tal o qual rellotge, o aquell cotxe, o el xampú pels cabells, no seran ningú. I s’ha de cridar ben fort, que això és MENTIDA. (perdoneu pel crit, potser he aixecat massa la veu)
Vivim en món molt manipulat, i desgraciat de qui s’ho creu tot sense garbellar-ho pel seu criteri i sentit comú.
Allò que deia l’altre dia: Si som feliços no ho diguem a ningú, ens prendrien per bojos.
Una abraçada a tothom.
onatge
Des de quan m’ho planteje les meues expectatives sempre han anat lligades a les d’altra gent. I jo he acabat acceptant, la majoria de vegades, allò que s’esperava de mi. Com si tingués una por atàvica de decebre el món. Però el bo del cas és que sempre m’he reconegut en allò que he fet. M’he trobat còmodament. Potser perquè també m’adapte al ritme de les meues indecisions. De la vida ja no espere altra cosa que ser feliç, ni que siga mínimament, en la felicitat de les persones que estime.
Buf!…
Ara em fa por trencar el nivell que heu deixat tots aquí.
Expectatives…
Aconseguir fer somriure els que m’envolten, almenys, un cop al dia.
Aconseguir fer-me somriure, almenys, un cop al dia.
Aconseguir trobar en el que m’envolta alguna cosa que em faci somriure, almenys, un cop al dia.
(no necessàriament en aquest ordre)
Intentar saber estimar sense prejudicis.
Intentar saber estimar-me sense prejudicis.
Si aconsegueixo això, estic convençut, la resta vindrà sol.
Sabré ensenyar als meus fills a pensar més enllà d’imatges i propagandes. Què el món és quelcom més que una cursa per un triomf, generalment, inexistent o efímer.
Que està bé anar a les universitats. I que estaria millor si, fins i tot les tècniques fossin més humanistes i ensenyessin a pensar, a ser tafaner en altres disciplines a més de la pròpia.
Què de res serveix acabant sent el més ric del cementiri si no has pogut fruir dels capvespres, de les matinades amb companys, amics, amors…
Que fins i tot les expectatives de ser estimat per algú, malgrat ser potser les més difícils d’impedir, poden ser vanes…
S’ha d’estimar sense mesura. Sense límits. Sense esperar contrapartida. Sense egoismes ni exclusivitats…
I un dia, saps, sents, veus, que ets estimat de la mateixa manera.
(em sembla que he derrapat al primer revolt i he marxat del tema… perdoneu…)
Petonets dolços :¬)**
Potser, com dieu, tenir expectatives ens fa anar “buscant” com porta-les endavant, com fer-les realitat…
I si busquem tant… no perdrem l’oportunitat de trobar tantes i tantes coses importants i belles?
Doncs la resposta és si, moltíssimes vegades i és realment frustrant.
En realitat les pitjors decepcions venen donades per aquest llistó que ens anem posant constantment perquè a més a més ens el posem ben alt, som així de ximples.
Per sort això va quedar enrere ja fa molt de temps, no sé si ho fan els anys o un mateix s’adona de lo absurd que resulta, però ja fa molt de temps que no espero res i aquest no esperar res és molt més gratificant. Tot el que esdevé és un regal! I comences a gaudir de les coses més insignificants.
Bona reflexió Carme, m’encanta llegir-te.
Petonets.
Expectatives fustrades? Cada dia! Però cal saber passar amb allò que tens, et donen o assoleixes. Si albiraves un horitzó més alt; o et conformes o segueixes insistint. Jo cada vegada, tinc menys empenta.
Striper, no et pensis, saber conduir bé les emocions, és una bona manera de disfrutar-les molt més i de ser feliç. A mi m’ha semblat apassionant, tal com he anat creixent i madurant, anar veient els efectes que tenia a la meva vida i la dels que m’envolten una bona gestió dels sentiments.
Xexu, com sempre em fas rumiar i voldria fer un pas més enllà… analitza r una mica els diferents tipus d’expectatives, jo crec que en alguns aspectes s’ha d’aprendre a tenir expectative s i no frustrar-se i en alguns altre s és molt millor no tenir-ne gaires, però en comptes de contestar-te aquí, estic pensant en un altre post.
Realmente Maria Teresa, quizà la época puede tener algo que ver con las ambiciones i las expectativas. Pero yo escribí pensando en un tipo de expectativas y me doy cuenta que simplifiqué demasiado. Después de vuestros comentarios voy a intentar profundizar un poco más. Ah! Y estoy segura que nadie se va a saltar tu comentario.
Rosa, benvinguda als comentaris, preciosa, crec que tu parles d’una mena d’expectatives ´molt més persnals o de relació. Creure que els altres o l’altre hauria d’haver fet, o d’haver dit… això sempre deixa malament a tothom, potser són aquestes, més que cap altres, a les quals jo em referia.
Onatge, ni saps com m’agrada trobar de tant en tant algun “boig” que també se sent feliç. El tipus d’expectatives del que tu parles és un més a afegir a la llista. Segur que no tots s’han de tractar igual.
Barbollaire, no, no, no derrapes gens, al contrari vas molt bé, i jo anava bastant per aquí… com ja he dit més amunt, continuarà el tema.
Anna, no saps com m’alegra sentir d’algú altre (que no sigui jo) que “no esperar res” és una bona actitud i molt gratificant. L’esperança té molt bona fama, però esperar massa sempre acostuma a tenir els pitjors resultats.
Gràcies a tots, m’encanten aquesta mena de comentaris llargs i reflexius. Una abraçada a tots.
Ei! veí, benvingut, s’ha creuat el teu comentari amb la meva resposta. Conformar-se? potser sí que és això, però depèn de la manera de conformar-te et pots anar desinflant o pot servir-te de més empenta per entendre millor, per saber més, per a continaur insistint de la millor manera. Cada vegada tens menys empenta? Vols dir?
Idò sí, que m’ha passat. Però igual que tu he anat aprenent a no crear-me expectatives, i acceptar el que vengui. No he aconseguit prescindir-ne del tot, però amb el temps en vaig aprenent.
Salut i sort!
Que bé! i oi que no pas per això has deixat de tenir projectes, iniciatives, etc.
I en canvi has guanyat molt en felicitat?
què curiós…
jo diria que tinc poques o gens expectatives en general… ni en les relacions amb altres, ni a la feina, ni en l’amistat, ni en l’amor…
tampoc sóc gaire de tenir “il·lusions”… “alicients”…
no penso que la meua vida hagi sigut avorrida ni monòtona… no sé si sóc una persona “desmotivada”… sé que quan he tingut oportunitat de viure situacions i disfrutar-les, n’he disfrutat moltes i amb intensitat… però… no sé com dir-ho… no és que espere que arriben estes situacions. més aviat me sorprèn que puguen arribar
ara no he pogut llegir tots els comentaris, carme… però m’ha agradat venir a llegir-te i trobar això.
dic que no tinc expectatvies… però sí que moltes vegades m’angoixa pensar en les expectatives que puguen tenir els altres respecte a mi… m’inquieta pensar que puc no estar donant allò que l’altre necessita o vol de mi… m’alegra quan sento a l’altre content, o feliç, o a gust amb mi… a vegades fins i tot m’oblido que segurament si en aquell moment està feliç o a gust no és només perquè estem “junts”… sinó també perquè li ha anat bé el dia, o per mil possibles altres motius… i quan algú que aprecio està fotut o alguna cosa no va bé (no parlo només de relacions amoroses o d’amistat), a vegades penso que potser jo en sóc la causa…
me fas pensar que potser tinc més “expectatives” de les que imagino… i m’agradaria aprendre això que dius de ser capaç de flexibilitzar-les…
una abraçada, carme
Iruna, maca, benvinguda al meu blog, ja vaig contestar-te ahir el comentari, però veig que no em va quedar.
Això que m’expliques és una cosa que crec que ens passa una mica a tots, però que amb els anys jo he anat aprenent que no em passi tant. La veritat és que ha estat observant molt i escoltant molt els altres que m’ha fet “sentir” més que no pas s pensar o saber, que jo no sóc mai l’únic motiu ni del seu benestar ni del seu malestar.
I saps? aquesta és una posició que ajuda molt, a tothom, perquè no té tendència a rebotar els malestars, ni a bellugar excessives culpabilitats. A posar la distància adequada, entre la proximitat que acompanya i ajuda i la distància que es fa possible entendre i a ordenar les coses en lloc de barrejar-les.
Una abraçada, bonica
hola Carme! jo com sóc una persona insegura, em creo expectatives, il.lusions, ideals i somnis, però de seguida em començo a dir “aix… segur que tot surt malament”… És com que em preparo per si no surt bé (tot i que en els fons del fons desitjo amb totes les forces que sigui com vull). Llavors tampoc em decepciono tant i si surt bé: és fantàstic!!!!!!!!! Potser hauria de canviar el xip, però costa canviar…
Una abraçada!
Bruixoleta, jo crec que les il·lusions i els somnis no podem mai deixar-los de banda, quan jo dic que no cal crear moltes expectatives és en el sentit de creure que aquell cosa ha d’anar d’aquella maenra precisa. Desitjar-ho? clar que sí. Somiar-ho? també, però tu ja preveus que pot anar malament i no et decepcione s tant. Ja vull dir això, en el fons utilitzem mecanismes semblants. I si surt bé és com una festa.