Una abraçada!

Això que m’expliques és una cosa que crec que ens passa una mica a tots, però que amb els anys jo he anat aprenent que no em passi tant. La veritat és que ha estat observant molt i escoltant molt els altres que m’ha fet “sentir” més que no pas s pensar o saber, que jo no sóc mai l’únic motiu ni del seu benestar ni del seu malestar.

I saps? aquesta és una posició que ajuda molt, a tothom, perquè no té tendència a rebotar els malestars, ni a bellugar excessives culpabilitats. A posar la distància adequada, entre la proximitat que acompanya i ajuda i la distància que es fa possible entendre i a ordenar les coses en lloc de barrejar-les.

Una abraçada, bonica

jo diria que tinc poques o gens expectatives en general… ni en les relacions amb altres, ni a la feina, ni en l’amistat, ni en l’amor…

tampoc sóc gaire de tenir “il·lusions”… “alicients”…

no penso que la meua vida hagi sigut avorrida ni monòtona… no sé si sóc una persona “desmotivada”… sé que quan he tingut oportunitat de viure situacions i disfrutar-les, n’he disfrutat moltes i amb intensitat… però… no sé com dir-ho… no és que espere que arriben estes situacions. més aviat me sorprèn que puguen arribar

ara no he pogut llegir tots els comentaris, carme… però m’ha agradat venir a llegir-te i trobar això.

dic que no tinc expectatvies… però sí que moltes vegades m’angoixa pensar en les expectatives que puguen tenir els altres respecte a mi… m’inquieta pensar que puc no estar donant allò que l’altre necessita o vol de mi… m’alegra quan sento a l’altre content, o feliç, o a gust amb mi… a vegades fins i tot m’oblido que segurament si en aquell moment està feliç o a gust no és només perquè estem “junts”… sinó també perquè li ha anat bé el dia, o per mil possibles altres motius… i quan algú que aprecio està fotut o alguna cosa no va bé (no parlo només de relacions amoroses o d’amistat), a vegades penso que potser jo en sóc la causa…

me fas pensar que potser tinc més “expectatives” de les que imagino… i m’agradaria aprendre això que dius de ser capaç de flexibilitzar-les…

una abraçada, carme

I en canvi has guanyat molt en felicitat?

Salut i sort!

Xexu, com sempre em fas rumiar i voldria fer un pas més enllà… analitza r una mica els diferents tipus d’expectatives, jo crec que en alguns aspectes s’ha d’aprendre a tenir expectative s i no frustrar-se i en alguns altre s és molt millor no tenir-ne gaires, però en comptes de contestar-te aquí, estic pensant en un altre post.

Realmente Maria Teresa, quizà la época puede tener algo que ver con las ambiciones i las expectativas. Pero yo escribí pensando en un tipo de expectativas y me doy cuenta que simplifiqué demasiado. Después de vuestros comentarios voy a intentar profundizar un poco más. Ah! Y estoy segura que nadie se va a saltar tu comentario.

Rosa, benvinguda als comentaris, preciosa, crec que tu parles d’una mena d’expectatives ´molt més persnals o de relació. Creure que els altres o l’altre hauria d’haver fet, o d’haver dit… això sempre deixa malament a tothom, potser són aquestes, més que cap altres, a les quals jo em referia.

Onatge, ni saps com m’agrada trobar de tant en tant algun “boig” que també se sent feliç. El tipus d’expectatives del que tu parles és un més a afegir a la llista. Segur que no tots s’han de tractar igual.

Barbollaire, no, no, no derrapes gens, al contrari vas molt bé, i jo anava bastant per aquí… com ja he dit més amunt, continuarà el tema.

Anna, no saps com m’alegra sentir d’algú altre (que no sigui jo) que “no esperar res” és una bona actitud i molt gratificant. L’esperança té molt bona fama, però esperar massa sempre acostuma a tenir els pitjors resultats.

Gràcies a tots, m’encanten aquesta mena de comentaris llargs i reflexius. Una abraçada a tots.

En realitat les pitjors decepcions venen donades per aquest llistó que ens anem posant constantment perquè a més a més ens el posem ben alt, som així de ximples.

Per sort això va quedar enrere ja fa molt de temps, no sé si ho fan els anys o un mateix s’adona de lo absurd que resulta, però ja fa molt de temps que no espero res i aquest no esperar res és molt més gratificant. Tot el que esdevé és un regal! I comences a gaudir de les coses més insignificants.

Bona reflexió Carme, m’encanta llegir-te.
Petonets.