Acabo de llegir a Noves flors, el post: Catarsi, refugi, simple plaer de crear? Allà hi deixa la pregunta oberta del per què escrivim.
Jo crec que escric bàsicament i d’una manera molt genèrica per expressar sentiments, emocions o pensaments que no troben sortida en una conversa normal. No escrivim tal com parlem ni parlem tal com escrivim. Utilitzem paraules diferents i diem les coses d’una manera més metafòrica i per tant més suggeridora, més emotiva, més intensa.
I jo des de sempre he escrit quan em passen coses importants, tant si són tristes com si són alegres. En els moments difícils escric i escric i sovint em sembla que el fet de posar-ho en paraules, sigui com una mena de canal de sortida de les penes i trasbalsos i així me’n vaig buidant fins que em queda un món interior molt més net, perquè al mateix temps que la pena disminueix lentament amb les paraules, el problema que queda per resoldre o per acceptar se’m va endreçant i se’m va posant en el seu lloc, sense tant esforç.
Escriure, per a mi, és també una manera de retenir les coses que m’agraden . Un moment bonic? El visc i el gaudeixo, però si l’escric és com si em fes una assegurança que ha estat ben real, i que no em serà fàcil d’oblidar.
Per part meva crec que és molt més important el fet de comunicar alguna cosa, idea o sentiment, que no pas el plaer de crear
Vaig estar molts i molts anys escrivint només per a mi mateixa. Un dia parlant amb un amic i dient-li que escrivia, em va preguntar, no pas “per què escrius?”, sinó “per a qui escrius?” Em vaig adonar que per molt que m’ho guardés per a mi mateixa, era prou temptador que finalment un dia o altre algú ho llegís. Vaig començar a compartir-ho amb algunes poquetes persones, fins que fa uns mesos, encara no un any, que vaig obrir el blog. I aquí, el fet de compartir lectures i escriptures amb tots vosaltres, ha estat sense cap dubte una molt bona experiència. I potse r començo a trobar el plaer d’escriure per escriure, sense necessitat de fer-ho.
La Teresa de Paraules i mots,
L'Anna de Coses i altres coses
i el Veí de dalt de Malerudeveuret
m'han donat el premi Dardo.
Jo tambe penso que escriure es una manera de buidar-se, i mes si es compartit.
jo abans només escrivia per mi i només quan em passaven coses tristes. ara escric per qui vulgui llegir i ho escric tot, que a més així com tinc tant mala memòria queden tots els records guardats!!!
i tu clar que has de compartir amb tots els poemes que fas!!!, entre d’altres coses clar.
besets!!!!
Dius: “Per part meva crec que és molt més important el fet de comunicar alguna cosa, idea o sentiment, que no pas el plaer de crear.”
I m’afegesc a aquesta afirmació. Així com també, potser, per a allargar o perpeturar una vivència, un record.
Per això un bloc és ideal.
Salut!
És un tema apassionant perquè entre tots anem aportant nous matisos.
Acabo animándome a escribir algo en vuestros blogs,pero me apetece más leer ,mirar…vosotros necesitais escribir y otros ,como yo,leer.
Siempre escribí sobre cosas personales,pero para desahogarme y luego romperlo todo en pedacitos.
Creo que Vila-Matas acaba de publicar un libro interesante sobre el oficio de escribir.Por cierto, Carme,revisando en el blog de Gavina he visto que eres familiar de Miquel Martí i Pol ,¡eso es categoría,chica!
Pues yo empecé también como tu, rompiendo todo lo que escribía, cosas personales (también pasa desahogarme) más tarde empecé a guardar-lo sin enseñarselo a nadie.
Pues si que has revissado Gavina a fondo, ya que de este comentario hace un montón de meses. Pero me parece que la categoria se la llevó toda él. Desde luego que considero un gran privilegio haberlo conocido, eso sí.
per cert m’encanten les capçaleres que poses al blog!
Sembla que som majoria que comencem escrivint per necessitat de desfogar-nos i després va evolucionant.
Però ara amb els blogs posem compartir, jo us llegeixo cada dia i m’agrada molt fer-ho, gràcies a tots: Striper, Mercè, Queralbs, Noves Flors, Camino incierto. Una abraçada.
I les capçaleres del meu blog, Mercè, (que es van canviant aleatòriament, és una opció del K2) no són fotos meves, però si de llocs o moments o persones significatives per a mi. No he fet jo les fotos però totes me les estimo molt. I tinc també una debilitat pels arbres florits, ja ho veieu.
Escriure per escriure.
Per no oblidar-ho.
Per no oblidar-se d’escriure.
Per explicar o explicar-se coses.
Per escoltar-nos, dibuixar-nos, perfilar-nos… i, aleshores, mirar al voltant des de dins…
O tal vegada als dins des de fora?
Escriure per no dir res i escoltar i sentir-ho tot…
Amb paper i llapis, o ploma o tinta digital..
Jo també escrivia i destruïa… Ara, de vegades, també…
Hi ha qui ha tingut la paciència de guardar les meves llibretes de joventut…
Ara (quasi) tot està per aquí…
Petonet dolç
:¬)**
Jo no sóc gaire guardadora ni d’objectes, ni d’escrits, Barbollaire. No em sap gens de greu de no hver guardat les meves llibretes de joventut. En vaig escriure unes quantes, però mai les vaig conserver. I ara mateix, de tot el que escric aquí, guardo molt poques coses. Una amiga amb qui comparteixo un blog de cuina em deia: “I si un dia passa un accident en el món virtual i se’ns esborra tot el blog?” Jo penso que no em faria cap il·lusió, però tampoc m’importaria massa. Les paraules ja han acomplert el seu objectiu.
;-)***
Hola Carme, això d’escriure deu canviar molt d’una persona a l’atre. En el meu cas, fa anys que escric, i tinc llibretes i folis en quantitat.
Escriure sempre serveix per treure alguna cosa enfora. I en el poema sempre hi ha una amiga o amic, una alegria, una tristesa, la solitud o l’eco del silenci, les llàgrimes que no van esdevenir rosada…
Podria dir més coses però no vull fer-me pesat.
Una abraçada Carme.
onatge
Ecriure acaba sent un plaer com el llegir, el parlar, el compartir.Perquè quan tenim facilitat per a fer una cosa i ens satisfà no podem demanar res més.
Bon cap de setmana wapa!
Onatge, que no et fas pesat, home! ja pots explicar, ja. Ja que no podem venir a llegir el teu blog, al menys et llegim als altres blogs… i si no com et coneixerem una mica més?
Joana, doncs si, quan una cosa t’agrad a i la pots fer i compartir, aquí als blogs, no podem demanar més. Bon cap de setmana també per a tu.
Escriure sempre ha estat una mena de teràpia per aquells que en tenim la necessitat. A mi m’encanta, però m’adono que a diferència d’altra gent, després de deixar el meu diari d’adol·lescència, no vaig continuar plasmant en paper les coses bones ni les dolentes, només de tent en tant escrivia alguna cosa que em sortia, però totalment caòtic, i sense idea de continuar-ho o guardar-ho. Sempre he tingut més tendència a parlar-ho amb els amics.
Es dóna el cas que des d’aquell diari que escrivia, sempre he escrit per una segona persona del plural, un vosaltres inexistent, que era com si m’escoltessin, fins i tot de vegades escrivia coses com ’sé el que estareu pensant’, ja m’entens. El cas és que en començar el blog, en algun moment segur que vaig fer un post parlant d’això, que tenia por que els meus escrits s’entenguessin com de cara a la galeria, perquè semblava que anaven dirigits a vosaltres, però sempre ho he fet així i així em surt de vegades, encara que al blog he fet de tot, parlar amb mi mateix, amb un tu concret, un tu imaginari, uns vosaltres imaginaris i fins i tot un ell o ells. Escric per mi, i m’encanta que em llegeixin, però quan ho feia de jovenet, era molt zelos dels meus escrits, i tot i anar dirigit a un ‘vosaltres’, no ho deixava veure a ningú. Ara és diferent, i si no volgués que ho llegís ningú m’ho guardaria per mi o tindria un blog privat.
Perdona el rotllo, però és un tema interessantíssim, i m’agrada compartir les meves experiències amb tu, ja que em sembla que tens coses molt clares, i les teves idees sempre em semblen molt encertades.
Xexu, a mi també m’agrada sempre llegir les teves reflexions que trobo també ben encertades.
Em fa gràcia aquest “vosaltres” a qui dius que et dirigies sovint. Potser era com una altra manera de parlar amb els amics, pero sense que fossin uns amics concrets sinó com tu dius inexistents. Jo quan escrivia d’adolescent tenia més la impressió de parlar amb mi mateixa que no pas amb algú.
Ara amb els blogs el “vosaltres” té un sentit molt mé s concet. Entenc molt bé que els teus escrits vagin dirigits a persones ben diferents. Crec que això a mi també em passa. Gràcies Xexu per la teva aportació.