Camino cap endins d’un lentíssim capvespre.
Engrunes de taronges i violetes, entre les branques negres dels pins, com cuques de llum de múltiples colors tenyeixen encara els núvols que vestien la posta. Els peus s’agafen fortament a terra, com si pesessin més que cap altra part del cos.
M’hi endinso lentament, com si volgués retenir el seu mateix ritme.
Retrobo i reconstrueixo el meu espai i vaig desconnectant el cap dels sorolls de ciutat, que al llarg del temps ens han anat empaitant fins aquí. Passo una mena d’esponja esborradora de soroll i mentalments els vaig abaixant de volum fins a no sentir-los. Busco paraules per explicar el moment. Els sorolls desapareixen i les paraules que descriuren el moment van arribant poc a poc: “Camino cap endins d’un lent capvespre…”
Allà lluny, un gos borda massa fort per al meu esborrador auditiu. L’afegeixo a les meves paraules. Al cap de pocs minuts, un de més proper s’hi afegeix. Em crda fort a l’altre costat de la tanca de casa seva.
Sento que està envaint la meva tornada a casa, al meu món, als meus mots. Accelero el pas per deixar-lo enrera i el capvespre torna a ser lent i puc tornar a baixar el volum dels sorolls, ara dels lladrucs dels gossos.
La Teresa de Paraules i mots,
L'Anna de Coses i altres coses
i el Veí de dalt de Malerudeveuret
m'han donat el premi Dardo.
“Retruny de passes
interiors.
Plomes que pessigolleixen
l’ombra de la paraula
que neix al dins
de la claror
dels capvespres”
Bona nit, nina.
Petonet dolç :¬)**
ara dels lladrucs dels gossos, ja a prop deon m’espera l’meva enamorada de ulls brillants i mans suaus ullets dels meus somnis..
Barbollaire, cada capvespre em porta un dolç neguit, el de buscar paraules que neixen o no neixen, en les clarors del capvespre, en la fosca de la nit, el el silenci dels primers moments del dia o planegen com aquesta ombra que dius, difuminant-se, agafant i perdent forma com un estol d’estornells i es perden sovint en un no res.
Però no hi ha paraula més feliç que la que troba resposta.
Striper, retrobar l’enamorat o l’enamorada, els ulls brillants i les mans suaus´, quin gran moment!
Caminar cap a un lentíssim capvespre és una preciosa metàfora, i molt suggeridora. Jo també vull un bocinet de silenci per apaivagar el brogit del dia.
Carme,
Una reflexió molt maca (i molt poètica) sobre la importància de la calma i del silenci.
Quietud, sensualitat de la calma i del silenci,… són dolces sensacions que brollen de les teves paraules.
Josep Manel, prometo enviar-te el proper bocinet de silenci que aconsegueixi arreplegar.
Teresa, tant sovint ens fa tanta falta la calma i el silenci, que practico en aconseguir-la de totes totes.
Gràcies Núria, produir una dlaça sensació, m’ho prenc com l’afalag més gros que em puguin dir.
Carme, saps? Llegir-te em dona una pau increible. Les teves paraules son com la calma del mar.
Tinc uns dies potser massa neguitosos i em fa bé etrar al teu blog.
Una abraçada
Em sento altre cop afalagada pel teu comentari, donar pau em sembla una cosafantàstica. Gràcies per la visita i el comentari. Una abraçada.
el nostre camí cap endins és el més important dels viatges, el més apassionant, el que descobrirem més paisatges i sorpreses.