Estimat Adrià,
Ahir quan vaig baixar del tren, anava cap a casa i crec que no tocava de peus a terra. Somreia pel camí, sola i pensava en el darrer parell d’hores que acabàvem de viure.
Va ser un dia especial, diferent, anar a veure la Patricia, estar treballant amb ella sobre les correccions de les galerades del seu llibre a punt de publicar, retrobar-nos tots tres junts després de tant de temps… tot això ja em va deixar una pila d’emocions d’aquelles que s’arrapen al cor i al cos i que no voldries que marxessin mai més.
Crec que des dels primers temps, després que la Patricia ens presentés i ens veièssim unes quantes vegades tots tres junts, ara deu fer 7 o 8 anys. No havíem coincidit més, tots tres.
No sé si m’equivoco en dir que la nostra amistat no ha seguit els camins normals de coneixença que segueixen la majoria de relacions, d’amistats. Vam coincidir a casa de la Patricia i al cap de poques setmanes, la nostra amistat ja va volar sola, pel seu compte, sense tornar a necessitar més l’enllaç que ens havia acostat.
I en tots aquests anys, ens hem explicat tantes coses! Per carta abans de descobrir els mails, en les trobades esporàdiques que hem pogut anar esgarrapant al temps i ara amb els mails que ens mantenen al dia de tot allò que volem compartir. I hem parlat dels amors, dels desamors, de les desil·lusions i de les decepcions, de la dificultat d’una convivència, dels moment s de solitud. Sempre ens hem acompanyat, ens hem entès, ens hem ajudat i sobretot ens hem estimat.
Només hi ha una cosa que no t’havia confiat mai i ara em sembla que s’ha fet evident: que d’aquesta amistat i d’aquesta tendresa que sempre hem compartit, alguna vegada se’m despertava una mena de desig que m’estovava el cor i els sentits i mai no havia cregut que hi havia de cedir. Valoro massa la teva amistat per posa-la en perill amb la possibilitat de barrejar-hi el sexe. Potser jo només volia acaronar-te la galta, no pas fer l’amor amb tu, però no sabia si havia de fer ni tan solament això.
Però ahir tornant de casa la Patricia allà al tren, totes aquestes idees i propòsits que m’havia fet, se’m van capgirar totalment. ¿Per què va ser precisament ahir que em trasbalsava com mai la teva cama tocant a la meva mentre seia al teu costat llegint els poemes de la Patricia? ¿Per què, Adrià, només pensava que ens hem explicat sempre tantes coses i no ens hem abraçat mai? ¿Per què malgrat aquests pensaments em sentia tant feliç escoltant les teves bromes al tren, que em semblava que no hi havia res més al meu voltant que no fossin els teus ulls, la teva veu? I tu em feies riure (mai no t’ha costat gens) i jo reia i reia com si volguéssim alleugerir tot allò que passava… perquè quan em miraves directament als ulls, ahir, ho vas fer com mai no ho havies fet abans, la teva mirada vessava de tendresa, d’amor i de la sensació que hi havia coses que volies i que no demanaries mai.
Et conec molt bé, massa bé com per equivocar-me. Sé que et passaven pel cap i pel cor coses molt semblant a les meves.
Quan em va s acompanyar fins a la porta que era a dues passes, encara en vaig estar més segura. Vaig pujar la mà fins als meus cabells i tenint-la tant a prop vaig fregar la teva galta amb el dors de la mà. Ens vam fer un petó de comiat i els teus llavis van surar un instant sobre els meus. Si no fos tant important et diria que va ser imperceptiblement, de tant lleuger, però no va ser així: vaig percebre molt bé aquest mínim contacte i encara els meus llavis el recorden.
Adrià, vull que sàpigues que tot això que vam viure ahir per a mi és importantíssim i no puc deixar de parlar-te’n. No voldria que ens n’avergonyissim i que quan ens tornem a veure , d’aquí uns quants mesos féssim veure que res no ha passat. Crec que això em faria pena. Adrià, sé que t’ho puc dir així de clar i que m’entendràs, que hem parlat molts cops de coses semblants. T’estimo molt, sento una tendresa molt gran que m’acosta molt a tu i m’agradaria amanayagar-te i acariciar-te, però no ho faré si no sabem molt bé què volem i on anem. No perdré un amic íntim com tu de tants anys, per quatre carícies. Jo preferirira parlar-ne i contenir-les si cal, que no pas espatllar una amistat.
Com que estem lluny i no ens veiem gaire sovint , tenim el temps de parlar per mail, com volem gestionar tot això i què volem fer. Jo de moment el que vull és parlar-ne. Necessito parlar-te’n perquè poguem decidir entre tots dos el que volem fer.
El meu impuls, ara mateix, seria besar-te i acariciar-te, però només cediré a aquesta temptació si estem ben segurs que no perdrem res del que tenim.
Fins molt aviat. T’estimo molt i t’envio una abaçada ben forta.
Alexandra
La Teresa de Paraules i mots,
L'Anna de Coses i altres coses
i el Veí de dalt de Malerudeveuret
m'han donat el premi Dardo.
Aquest relat em fa pensar en el dilema si amistat i sexe son compatibles.
Quines ganes de que l’Adrià respongui!!! (sigui el que sigui…!)
Jo crec que l’amistat i el sexe es poden compatibilitzar mentre el respecte gestioni l’una i l’altre, com en qualsevol cas.
Bon cap de setmana a qui el comenci aquesta tarda.
Striper, doncs sí, però m’agradaria saber la teva opinió… em deixes en el dubte.
Monalitza, respondrà segur, això deixa-m’ho a mi. Estic totalment d’acord amb tu. El respecte sempre, però a més a més s’han de tenir les idees molt clares, perquè el dilema, segons la mev a maenra de veure és aquest: una amistat mai no és (ni ha de ser) exclusiva. En canvi el sexe, a tothom li sembla que si que ho ha de ser. S’ha de tenir molt clar com es gestiona tot plegat per no fer-se mal
No estic segura que el sexe haja de ser o a tothom li semble que ha de ser exclusiu. Les relacions humanes poden ser molt complexes i no sempre totes les situacions són les que estem acostumats a considerar Típiques” o “normals”.
Ei! Noves flors, jo tampoc n’estic segura o millor dit estic molt més segura del contrari, que hi ha gent que no consideren que hagi de ser sempre exclusiva una relació encara que hi hagi sexe, quanta raó que tens! per això em fixo en històries que em semblen “diferents” i me n’invento el contex. Gràcies! Celebro molt la teva aportació! Però deixa’m fer una mica més d’advocat del diable… encara que un no cregui massa en exclusvitats, apareixen (a vegades) els gelos que poden espatllar la festa. No tothom és gelós, però n’hi ha molts! I crec que és per això precisament que guanya sempre la idea que hi ha d’haver fidelitat… després la realitat va per on va.
Quin tràngol, no el voldria per mi…De fet, vaig estar quinze anys o més enyorant l’ombra d’un petó amb un amic que encara ho és i mai en vam parlar ni vam repetir, potser per no perdre l’amistat…
Això existeix de debò?…
Jo no se que contestarà l’Adrià, però se el que m’agradaria… L’amor, l’estimació, no pot ser exclusivista… perd tot el sentit, no? Se suposa que estimar és donar, somriure, oferir…
I si hagués sexe? Com una passa més de l’estimació de dues persones? JO també crec que, si hi han bons fonaments, no té perquè canviar res…
Ans al contrari, hauria de servir per reforçar la relació encara més.
Jo… bé… quan les coses no han rutllat, ara sé que han sigut degudes a un plantejament erroni, o a “presses”, o a no parlar-ho tot, o…
Però hi han amistats que han quedat… No gaires. Si algunes, les suficients… les autèntiques…
Quin rollo, nina.
Petonet dolç :¬)*
Zel, “enyorant l’ombra d’un petó” que bonic també! tot són maneres de fer. Clar que si ho trobes un tràngol… potser no és tan bonic per a tu. De tota manera, per a mi, preservar l’amistat d’una manera o altra és la cosa més important.
Barbollaire, per què rotllo? si el que m’agrada és sentir l’opinió de tots i totes. Existeix? Si no existeix, ho hauríem d’inventar. Ha de ser bonic. T’apunto a la llista dels que no veuen clares les exclusivitats convencionals.
Increïble. Una continuació magnífica, m’ha encantat. La història vista des de l’altre punt de vista, i relatada de manera genial. L’altra història me la vaig prendre com a real, i ara pensava que aquesta era una continuació invetada, que t’havies inspirat. Però ara ja dubto. Ens espera una tercera part? Falta ell, no? M’ha agradat molt, de veritat.
El primer post d’aquesta història era real, una escena al tren, tal com diu el títol: la parella, la noia jove davant d’ells que no sabia on mirar. La continuació (no he pogut resitir la temptació de fer-la) és inventada. I si, ja posats, ara va la tercera, la resposata d’ell. Gràcies Xexu. M’alegro que t’agradi.
Situació delicada, si, però jo penso que si realment son amics de veritat, de veritat, és una gran fonament per a que la relació funcioni de meravella.
Espero que l’Adrià senti el mateix que ella i l’amistat no es malmeni.
Petonets i nanit.
nanit Anna, segur que res no s’espatlla, s’estimen massa i massa bé per fer-ho malbé.