Sortia de classe, m’havia entretingut xerrant amb els companys, era una mica més tard que els altres dies, anava prou atrafegada amb les carpetes llibres i bosses i quan vaig pujar al tren apressadament, vaig anar a seure al primer seient buit que vaig trobar.
Només que acabava de seure, em vaig adonar que m’havia assegut justament davant per davant, no pas de dues persones, que de fet ho eren, sinó davant per davant d’una història a desxifrar.
Un home i una dona, no eren joves, però tampoc vells. No sabria pas dir ben bé quina edat tenien, però des dels meus 25 anys, jo els veia com ara els meus pares.
La dona ni em veure arribar, ni es va fixar en mi, segur que ella creu que no hi havia ningú al seient del davant, tenia tota l’estona el cos mig girat cap a ell i la mirada totalment dirigida a ell. Se’l mirava com embadalida. Ell seia de cara a mi i sí que em va veure i em mirava de tant en tant. Jo cada vegada intentava desviar la vista, però els tenia tant a prop que no sabia ni on mirar.
A més a més parlaven tota l’estona sense parar. I reien, ella reia, discretament, però s ens e fer-se pregar, abans que ell acabés les frases, com si ja d’avançada sabés què anava a dir. El no reia tant, però somreia tota l’estona i feia cara de felicitat. De tant en tant, girava el cap i se la mirava i aleshores la mirada li canviava, com si passés d’un estat sòlid i rialler a un altre líquid i emocionat. Parlaven d’una noia, d’un llibre, d’una estona que semblava que havien passat junts. Però la noia de qui parlaven , no era per a ells una noia qualsevol, semblava que els era important i que acabaven de viure quelcom d’emocionant.
Quan es van aixecar tots dos, vaig pensar que ern una parella que anaven junts. Però la realitat va ser molt diferent, es van aixecar amb temps, es van recolzar en el respatller dels seients, es van mirar intensament, ella li va acaronar la galta tímidament i ell li va fer un petó, o potser més d’un. Tot va ser lleuger i molt ràpid i aleshores jo ja no els veia tant bé. Ella va baixar i ell no. Ell va continuar el seu viatge somrient i amb cara de somiador que passeja una mica per la lluna.
La Teresa de Paraules i mots,
L'Anna de Coses i altres coses
i el Veí de dalt de Malerudeveuret
m'han donat el premi Dardo.
Es que a vegades es queda cara com molt be tu has dit de pasejar per la lluna.
Ahir et vaig llegir l’altra història de tren i aquesta nit passada hi he somniat.
Alguna cosa em devia quedar en el subconscient
Escrius que dóna gust!
Bona nit, Carme.
Amants potser? Semblava que hi havia molt amor aquí, però falten moltes coses per saber. Cada història és un món.
M’encanta aquest recorregut, aquest viatge que ens has regalat. genial. gracies per ser-hi.
Dues persones que s’estimen però que encara no coincideixen totalment en el corrent de la vida (parades diferents), compartint brevetats… vas a acabar de filar aquesta història?
Nina… Potser si que acabaràs especialitzant-te en històries d’amors als trens!! ;¬P!
Però és que tens la mà trencada! És tan real… Tan… creïble!!!
Aquest parella s’estima… Ho diuen els ulls d’ells… “L’absència” d’ella…
Però tal i com ho expliques. Sembla que entre ells, a diferència de la parella de la primera història, i hagi alguna cosa per sobre de la passió, no?
Tota l’historia traspua tendresa, complicitat… Si m’apures… desig!. Però en to relaxat. Confiat…
Ei! o no! jajajajajaja!! Què l’autora ets tu i jo segur que m’he “empanat” de mala manera, amb aquesta interpretació…!
Com continua l’història? No ens deixaràs així, oi?
Un petonet dolç, nina :¬)*
Ja veig que pensava bé, la jove narradora de la nostra història que hi havia moltes coses a desxifrar.
Striper, si només fos la cara! Penso i ja m’intriga força, ja, no et pensis… a més a més de l’expressió per on devia anar el pensament.
Monalitza, no ´té cap mèrit. Em desplaço amb tren. Els viatges a vegades són rutinaris i avorrits i no hi passa res, però de tant en tant la vida ens regala algun moment digne de ser observat. I l’aprofito.
Xexu, podria ser que fossin amants… però jo crec que hi havia molta prudència, molta delicadesa, molta contenció encara. Potser encara no, només les ganes.
Albert, m’alegro que t’agradin les meves històries. Gràcies a tu per ser-hi també i pels teus comentaris.
Josep Manel, podria intentar filar-la… acabar-la. De viatge en viatge… o hauré de baixar rere seu per saber-ne més coses? Hi pensaré.
Barbollaire, potser si que tens raó, apuntava al Xexu la possibilitat que encara no fossin amants. Tal com tu interpretes podrien ser amics, amb la tendresa i la complicitat dels amics, dels amics de tota la vida, dels amics de l’ànima. Desig? Podria ser… a vegades a la gent se’ns barregen els calaixets de sentiments que segons diuen haurien d’estar ben classificats i separats.
Bé, gràcies a tots… si m’hi ajudeu tant, potser si que continuaré la història.
“Podria ser… a vegades a la gent se’ns barregen els calaixets de sentiments que segons diuen haurien d’estar ben classificats i separats.”
Doncs jo sóc un desendreçat… I així em va! X¬DDDDDDD!!!
Perdó, perdó, perdó… Segurament no té gràcia… PErò porto un dia espès…
Petonet dolç… :¬)**
Mira, potser els dos personatges de la teua història estaven experimentant, tal com tu suggeries en el post anterior.
Doncs mira Noves Flors, una altra bona idea. Doncs sí que continuaré la història… a partir d’aquí inventada!
A veure, Barbollaire, potser sí que ets desendreçat, no t’ho sabria dir, però no sembla pas que et vagi tant malament. Si ets un mimat! Tantes nines, tans petonets dolços… què més vols?