Comentaris a: Històries de tren - 1

By: camino incierto

camino incierto — Wed, 12 Mar 2008 18:09:47 +0000

Molt bonic, encara que penso com Té la mà Maria ,potser no serà una mort física,però no buscará cap altre amor si és l´amor de la seva vida.

By: Carme Rosanas

Carme Rosanas — Tue, 11 Mar 2008 18:28:37 +0000

Mercè, jo crec que no feien gens de cara d’haver-ho mantingut tota la vida, jo m’inclino per la trobada més om menys recent o per un retrobament.

Teresa, mai no és massa tard… i tinc històries de gent encara més gran que aquests. M’especialitzaré en històries d’amor i us les aniré explicant totes, mica en mica, eh?

David, estic amb tu David… jo penso el mateix

Zel, a mi el que més em va cridar l’atenció va ser efectivament l’alegria i l’espontaneitat, més que l’amor. Perquè ja sé que hi ha molta gent gran que s’estima, només faltaria! però no tant sovint d’aquest a manera.

Onatge, quanta raó tens, potser la felicitat fa massa enveja i per això s’estimen més prendre’t per boig. I doncs Onatge, si et plau… no ho diguis a ningú tampoc, em prendrien per boja.

By: onatge

onatge — Mon, 10 Mar 2008 21:30:32 +0000

Vull creure que la parella no eren dos actors assajant els seus respectius papers…
Sóc dels que penso que l’amor no té edat. Tampoc té fronteres en aquest cas cadascú viu en un poble diferent ni que sigui el del costat…

Dit això, vivim en una societat que a la gent li agrada més veure’t trist que no content. Quan algú va pel carrer somrient i cantant, la gent se’l mira… No és el que jo penso però hi ha molta gent que si ho pensa.

En un temps jo escrivia i deia: sóc feliç, no ho diguis a ningú, em pendrien per boig…

Però sí, mantenir els sentiments i no caure en el foc de la rutina que ho crema tot, ha de ser fantàstic.

Fins ara Carme, onatge

By: zel

zel — Mon, 10 Mar 2008 20:34:15 +0000

Ai, que “monos”, no? A mi m’entendreix molt i molt veure persones grans que tenen aquesta alegria de mostrar els sentiment d’amor i tendresa compartida… I sí, per l’amor no hi ha edat…

Ufff, ja he anat a cal Barbollaire, quina emoció…estic tota cofoia…

By: David

David — Mon, 10 Mar 2008 20:29:06 +0000

A mi em fa que s’han conegut de nou, o que s’han retrobat després de molt de temps. Sembla que ells hagin sabut aprofitar el corrent, mentre d’altres s’entesten a negar-ho, a dir que això ja no fa per ells; o alguns que… bé, que volen creure que tornen a ser joves i perden la dignitat en l’intent.

L’amor és tan importan que no es pot negar ni fingir.

By: teresa

teresa — Mon, 10 Mar 2008 19:45:55 +0000

Doncs sí! Quina enveja aquesta parella! Em quedo amb el comentari d’en Xexu: això anima, mai no és massa tard…

By: Mercè

Mercè — Mon, 10 Mar 2008 19:34:17 +0000

que bonic…que bonic que és l’amor i l’afecte…quina sort que s’han trobat no? o ho hauran mantingut així tota la vida???

besets!!!

By: Carme Rosanas

Carme Rosanas — Mon, 10 Mar 2008 19:15:17 +0000

Jesús, i tat que sí, la vida és bonica si sabem moirar-la amb il·lusió.

Xexu, vailet, i què ens ha de passar l’edat d’enamorar-nos! La vida està feta per això, i ens enamorem les vegades que calgui… no hi ha límit.

Ostres! Té la mà Maria, ja tens raó, ja però a vegades més val no avançar esdeveniments. Deixa’ls fer el seu camí, que curt o llarg segur que és intens. Ai, tu! ara m’ha fet pena!

Noves Flors, renovadíssims. Oi que bé ha anat?

By: novesflors

novesflors — Mon, 10 Mar 2008 17:46:59 +0000

Pot ser una relació nova, després d’altres ja gairebé oblidades, coses de l’atzar, que ha tingut a bé regalar-los la màgia d’aquests moments, duren el que duren. I la màgia s’ha d’aprofitar. L’edat en això no té res a veure.
VISCA LA MÀGIA!!!

Veieu? Hem tornat renovats, després de l’escapada col·lectiva!

By: Té la mà Maria

Té la mà Maria — Mon, 10 Mar 2008 09:18:30 +0000

si era el home o la dona de la seva vida, ho serà fins al final dels seus dies, quan falti algú dels dos l’altre és morirà de pena

petons