El somriure més ample i més inesborrable de tot el vagó. No és que el meu trajecte sigui molt llarg, però quan semblava que el seu somriure havia arrbat al límit i ja no podia extendre’s més, aleshores li reien encara més els ulls el front, els cabells, tot reia en aquella cara.
Jo me la vaig mirar, per sort estava a una distància molt favorable, la veia bé i em trobava prou lluny perquè la meva mirada no la molestés. Dubto molt, però que hi hagués res que pogués molestar-la.
Devia tenir a la vora de setanta anys, potser algun més i tot, vestia d’una manera agradable, informal, com si fos més jove. Els cabells grisos rinxolats, més aviat curts, però una diadema molt fineta recollia els rínxols enrera i no li queien sobre el front.
A ell no li veia la cara, només l’esquena que es recolzava en el respatller d’un seient i en el separador de vidre que em deixava una bona observació. Els cabells del mateix color entre blancs i grisos. Una mica més baix que ella, amb ulleres
Jo no era l’única que me’ls mirava, però ells absents del seu entorn només estaven l’un per l’altre. El somriure d’ella només tenia un origen i un objectiu: ell. No deixava de mirar-se’l, exultant de tenir-lo per ella. Li feia petons per tota la cara, sense aturar-se ni un segon, l’abraçava, ell es deixava fer. Li feia uns petons a la boca llargs i intensos, al coll…
Ell recolzava el cap a la seva espatlla, com un nen que es deixa mimar. Es comportaven com adolescents. Segur que vivien una segona joventut.
Van baixar en estacions diferents, consecutives. Un festeig.





La Teresa de Paraules i mots,
L'Anna de Coses i altres coses
i el Veí de dalt de Malerudeveuret
m'han donat el premi Dardo.

Que bonic, no?
Mantenir la passió, l’entremaliadura, el desig, amb el pas del temps…
Això és una benedicció dels deus…!!!!
Estimar prou algú per perdre la vergonya de fer-ho públic…
Preciós, tendre…
Quan sigui gran vull que em passi això…
Petonet dolç :¬)***
Mira, Barbollaire, doncs ja pots anar practicant… a veure si no perds els bons costums… de joventut. Segur que hi arribes.
Es que las tonteries del amor no tenan edat.
Striper, home! Tonteries? Vols dir? Això no fa per tu!
Mentre quedi il.lusió i ganes de somriure, la vida sempre serà bella.
Això anima, tu. De vegades pensem que ja se’ns ha passat l’edat d’enamorar-nos, que ja no tornarem a sentir aquelles sensacions que es tenen en iniciar una relació, aquells moments màgics que tots hem declarat algun cop que no canviaríem per res. Però per què? Si l’amor no entén d’edats ni de res de res. Quan arriba, ja pots córrer, que et portarà feina. I tant és l’edat que tinguis, segur que es pot viure igual d’intensament.
si era el home o la dona de la seva vida, ho serà fins al final dels seus dies, quan falti algú dels dos l’altre és morirà de pena
petons
Pot ser una relació nova, després d’altres ja gairebé oblidades, coses de l’atzar, que ha tingut a bé regalar-los la màgia d’aquests moments, duren el que duren. I la màgia s’ha d’aprofitar. L’edat en això no té res a veure.
VISCA LA MÀGIA!!!
Veieu? Hem tornat renovats, després de l’escapada col·lectiva!
Jesús, i tat que sí, la vida és bonica si sabem moirar-la amb il·lusió.
Xexu, vailet, i què ens ha de passar l’edat d’enamorar-nos! La vida està feta per això, i ens enamorem les vegades que calgui… no hi ha límit.
Ostres! Té la mà Maria, ja tens raó, ja però a vegades més val no avançar esdeveniments. Deixa’ls fer el seu camí, que curt o llarg segur que és intens. Ai, tu! ara m’ha fet pena!
Noves Flors, renovadíssims. Oi que bé ha anat?
que bonic…que bonic que és l’amor i l’afecte…quina sort que s’han trobat no? o ho hauran mantingut així tota la vida???
besets!!!
Doncs sí! Quina enveja aquesta parella! Em quedo amb el comentari d’en Xexu: això anima, mai no és massa tard…
A mi em fa que s’han conegut de nou, o que s’han retrobat després de molt de temps. Sembla que ells hagin sabut aprofitar el corrent, mentre d’altres s’entesten a negar-ho, a dir que això ja no fa per ells; o alguns que… bé, que volen creure que tornen a ser joves i perden la dignitat en l’intent.
L’amor és tan importan que no es pot negar ni fingir.
Ai, que “monos”, no? A mi m’entendreix molt i molt veure persones grans que tenen aquesta alegria de mostrar els sentiment d’amor i tendresa compartida… I sí, per l’amor no hi ha edat…
Ufff, ja he anat a cal Barbollaire, quina emoció…estic tota cofoia…
Vull creure que la parella no eren dos actors assajant els seus respectius papers…
Sóc dels que penso que l’amor no té edat. Tampoc té fronteres en aquest cas cadascú viu en un poble diferent ni que sigui el del costat…
Dit això, vivim en una societat que a la gent li agrada més veure’t trist que no content. Quan algú va pel carrer somrient i cantant, la gent se’l mira… No és el que jo penso però hi ha molta gent que si ho pensa.
En un temps jo escrivia i deia: sóc feliç, no ho diguis a ningú, em pendrien per boig…
Però sí, mantenir els sentiments i no caure en el foc de la rutina que ho crema tot, ha de ser fantàstic.
Fins ara Carme, onatge
Mercè, jo crec que no feien gens de cara d’haver-ho mantingut tota la vida, jo m’inclino per la trobada més om menys recent o per un retrobament.
Teresa, mai no és massa tard… i tinc històries de gent encara més gran que aquests. M’especialitzaré en històries d’amor i us les aniré explicant totes, mica en mica, eh?
David, estic amb tu David… jo penso el mateix
Zel, a mi el que més em va cridar l’atenció va ser efectivament l’alegria i l’espontaneitat, més que l’amor. Perquè ja sé que hi ha molta gent gran que s’estima, només faltaria! però no tant sovint d’aquest a manera.
Onatge, quanta raó tens, potser la felicitat fa massa enveja i per això s’estimen més prendre’t per boig. I doncs Onatge, si et plau… no ho diguis a ningú tampoc, em prendrien per boja.
Molt bonic, encara que penso com Té la mà Maria ,potser no serà una mort física,però no buscará cap altre amor si és l´amor de la seva vida.