Tornada al vespre
camí de llums massa escampats.
El vent ha deixat que
l’Orió vigilés de lluny
un somriure inevitable.
Un avió passa tot fent l’ullet
com si conegués tots els secrets.
I tot el camí és com una dansa
d’amplíssims moviments
mentre minúsculs acaronaments
entren ben endins per cada porus de la pell.
Ben endreçats, els riures i el gest amagat
no destorben cap dels batecs, que van fent el seu camí,
com si tinguessin, tot just, una mica de pressa.
La Teresa de Paraules i mots,
L'Anna de Coses i altres coses
i el Veí de dalt de Malerudeveuret
m'han donat el premi Dardo.
Preciós, nina!
Que no sigui que tingui pressa per tornar a trobar-se i fruir junts.
Bona nit..
Petonet dolç ;¬)*
El cami fent dansa a vegades una mica desaforada de ritme ja se sap, hi ha una mica de pressa.
Si els batecs tenien una mica de pressa, si anaven una mica accelerats… potser és que hi havia una especial emoció en la dansa del camí…
Molt bonic, Carme.
A vegades el camí, el mateix camí de cada dia, canvia perquè el pensament fuig més enllà i se n’inventa un de nou. Gràcies per venir fins aquí. a tots tres.
¡qué positivas y alegres son tus poesías!