“Si estem sempre disposats a ser feliços, és inevitable no ser-ne alguna vegada.”
Blaise Pascal
Buscant una imatge a Google per il·lustrar la felicitat he trobat aquesta formúla com a imatge. La inserto i m’adono que és la fórmula de Punset al “Viatge a la felicitat” algunes lletres són diferents de les del llibre en català, per allò dels idiomes, suposo, però la fórmula és la mateixa.
Per a mesurar la felicitat que ens pot donar una activitat o un projecte concret.
E = emocions al començament i al final del projecte. (Com que E ho multiplica tot, és el factor més important)
M= manteniment, dedicació i atenció al detall
B= gaudi de la cerca i l’expectativa
P= relacions personals
A sota hi ha els factors reductors de la felicitat:
R= No saber desaprendre allò que ens han ensenyat i ens fa nosa per aprendre coses noves, haver de recórrer a la memòria grupal, a interferència amb els processos automatitzats i el predomini de la por.
C= la càrrega heretada: mutacions lesives, desgast i envelliment, exercici abjecte del poder polític i estrès imaginat.
No és gens fàcil de calcular, però té la seva gràcia. El seu què, vaja!
La Teresa de Paraules i mots,
L'Anna de Coses i altres coses
i el Veí de dalt de Malerudeveuret
m'han donat el premi Dardo.
Després d’aplicar aquesta fórmula, me surten moments de felicitat.
Això sí, sempre estic disposat a ser-ho (feliç).
És maca d’analitzar, però fa un cert “no sé què” analitzar quantitativament la felicitat. Molta gent se sent preocupada per saber com ser feliç, per sentir-se feliç. Hi ha tants i tants llibres que escampen la seva xerrameca sobre el camí a la felicitat…
Tinc la impressió de què quan més hi penses més allunyes el sentiment de felicitat. Pot ser val més viure i prou.
Salut (i felicitat)
Me llevo esta fórmula pa’ mi! un beso
Una formula per definir la felicitat? Per a mi, sona com una incompatibilitat, això…En tot cas, llegir-te em procura felicitat!!! Gràcies per la visita!!! Salut!!!
Queralbs, estar-hi disposat és molt més important que la fórmula, segur.
David, Joan, la fórmula és una simple curiositat. Només faltaria que haguéssim d’anr calculant. L’important són els conceptes que hi ha en joc.
Carolina, otro beso, que s eas muy feliz.
Trobo a faltar una cosa ” les petites coses” per mi indespensable.
Dona, doncs a mi no em sembla pas desencertada del tot, amb els elements que té presents
Benvolguda Carme, a mi això d’una fòrmula per la felicitat…
Primer potser hauríem de definir què entenem per felicitat.
Jo crec que hi ha una felicitat per a cada persona.
La felicitat rau en les petites coses, i potser són tan petites que per això poques persones les veuen…
Potser també és veritat que inconscientment aplico la fòrmula i no ho sé.
Hi ha molta gent que confòn felicitat en comprar un cotxe nou, canviar de casa, de parella, viatjar fugint d’ells mateixos, comprar i tornar a comprar… I els fa por escoltar el silenci interior, la veu profunda que és on rau
la font de la felicitat.
Bé potser perquè bufa un vent molt fort m’ha tocat l’aire de mar…
Salut Carme. onatge
D’acord per les petite s coses, Striper
Jo mateix, Els elements estan bé, i podria ser que si ens hi fixem alguns d’aquest s element incloguesisn les petes coses.
Onatge, No, no definir què és la felcitat, uf! és pitjor que una fórmula! La felicitat se sent. I ja està, per a mi definir-la tal com la sento és més impossible encara que intentar trobar-ne els seus elements.
La frase de Pascal la trobo molt encertada, crec que té molta raó i que molta gent l’hauria de llegir. Potser si no són feliços mai és que no ho intenten prou. Això fa pensar.
Amb el que no estic tan d’acord és amb la fórmula. Jo crec que no es pot calcular, si ja és difícil trobar una definició, imagina fer-ne una fórmula. Cadascú té les seves prioritats, i jo no puc acceptar que les relacions personals siguin només una petita porció que suma al numerador. Per mi les relacions personals multipliquen, i sense elles, poca il·lusió tinc per a res.
Bon dia!
jo, una mica com XeXu, penso que la P tant pot ser un factor multiplicador com divisor…
Però clar, és una visió de la vida… Segurament hi ha qui, amb relacions personals = 0, son feliços o es consideren posseïdors d’un grau de felicitat important… o simplement no els importa ser feliç.
En aquest cas si que tindria sentit el lloc i la forma on ho projecta Pascal (que també penses, poca feina tenia per dedicar-se a aquestes formulacions…)
De tota manera és una formula que s’hauria d’estar recalculant constantment. Les sensacions, la manera de trobar-nos, els sentiments varien al llarg del dia…
(Bé almenys que estiguis en un Nirvana permanent degut a l’ingesta de substancies psicotròpiques ;¬P)
Per això crec què, en comptes d’intentar aplicar la formula, és molt millor que intentem aplicar-nos la frase…
Petonets dolços ;¬)*
Si surten decimals, s’aprofiten igualment, veritat?
Ai, que difícil això de mesurar la felicitat!!!
Jo fa temps que vaig descobrir que tant sols hi ha una formula per ser feliç. És molt senzilla, però alhora, donat que som uns essers imperfectes e imprevisibles,ens costa bastant de dur a terme.
Consisteix únicament en fer feliços al altres. Fàcil, no? Ja,ja,ja… al menys ho sembla. Petonets.
Potser la FELICITAT és efímera o, si més no, no és eterna. Potser (no ho sé de cert) per això n’estem parlant i ens engresca tant aquest tema. Si més no, les petites coses, els petits moments ajuden.
Crec que tots tenim una mica de reticència a mesurar la felicitat a través d’una fórmula, encara que, al cap i a la fi, aquesta pugui ser encertada. La felicitat és una d’aquestes coses de la vida que no volem racionalitzar. Com l’esperança. O l’amor. Potser sí que tot es redueix a substàncies químiques que provoquen olors sexualment atractius. O a una comptabilitat o incompatibilitat genètica. Però no volem que així sigui. No ens interessa. Ens estimem més pensar que és quelcom imprevisible, immesurable…. únic, diferent… i que depèn de factors tan intangibles com l’atzar, el destí o la nostra pròpia voluntat. Amb la felicitat ens passa el mateix. La felicitat és, com l’amor, un dels objectius de la vida. El tenim sempre allà dalt, vull dir en una mena de pedestal inabastable… I no saber ben bé què cal fer per aconseguir-lo és el que ens fa sentir especials i.. viure. I, la vida, per definició, és un misteri. Potser estem programats per navegar enmig del misteri i la incertesa…
Uf! quin rollo…
Molt bé, ja pensava jo que aquesta fórmula portaria cua. No la proposen pas per calcular-la. Només per identificar-ne els elements i la importància de cadascún.
Jo també trobo que les relacions són molt importants, Xexu, estic totalment d’acord i he de dir-te Barbollaire que he tingut tanta sort que no les he hagut de posar mai a la banda de sota. Però fixeu-vos bé que allò que multiplica són les emocions. Vol dir que les emocions cadascú les posa on les posa. Si algú les posa en una feina, un projecte, aqueste emocions ho multiplicaran tot. Si les posem en les relacions personals, les emocions creixeran molt i multiplicaran tota la resta. Jo funciono així. Les relacions personals em donen l’empenta per tota la resta de coses de la vida.
Josep manel els decimals s’aprofiten sempre, sobretot si són d e felicitat.
Anna la teva fórmula segur que funciona i saps què és recersible: si fas feliços als altres ets feliç i si ets feliç és molt fàcil que facis feliços als altres.
Novesflors, l’única cosa que tenim assegurada a la vida és el canvi. I per t ant res no és etern, però la felicitat canviant de forma, de color, d’intensitat, ens pot acompanyar durant força temps.
Teresa, si més no ens hi hem d’acostumar a navegar entre la incertesa i el misteri i és que tot ho és, la química també.
I no és un rotllo… m’agraden els teus comentaris. Gràcies.
PARAULES EN LA BOIRA
Digueu-me, ombres d’ahir, benvolgudes imatges
de fidel primavera, preguntes fetes rosa
o dansa, o cor, o estels de nit meditativa,
criatures plurals d’esvelta adolescència
que demanàveu llum per fruir més les coses
o per enlluernar-se amb un pecat o un llibre.
Digueu-me de la lúcida companyia dels arbres
i del bleix tremolós dels ocells que matinen.
Digueu-me el bell consol dels impulsos que embasten
precs d’èxtasi al capvespre vers una estrella incerta.
Ara que un fred mental calcula l’edat cauta
i la vida té caires de calabruix i vidre,
us invoque amb deler de sentir-vos properes
al somni, al nocturn cercle dels records que em traspassen.
No coneixíeu res que destil·làs metzina.
Éreu de fe, d’aurores, de pa i franca abraçada,
lluminosos horòscops de pura calipèdia
davant d’un llis camí d’alegre prometença.
Quanta càrrega viva de preciosos signes:
inicis al passeig de l’amor, als somrisos
que diuen gelosia, als mots que semblen tiges
d’intacta meravella! Quanta nova harmonia
obrint-se ànima endins fins un goig que punyeix!
Amb vosaltres vaig retre ofrena a l’esperança
com un cérvol ganós de rumbs irrevocables.
Amb vosaltres vaig fer de fuita i melodia
aquesta febre meua que sempre resta a soles.
Per això ara invoque la vostra jovenesa
que fou meua també, sota el mateix zodíac
d’un alé que remou aquella primavera,
aquell curt privilegi d’imprecises fragàncies
que ara rebleix de risc la solitud: ma pàtria.
Joan valls
Té la mà Maria, m’has deixat sense alè. Quin poema més bonic! Jo no coneixia Joan Valls. Gràcies per presentar-me’l. M’has produit una mena de clafred, aquest poema sembla ben bé una mena de resposta, de diàleg amb el meu o al menys amb les meves intencions en escriure’l… Uf! a vegade s hi ha situacions força màgiques. Una abraçada. Tu sempre generant emocions