Quan nosaltres realitzem alguna acció, des de la més simple de moure el braç a les més complicades com uns passos de dansa sofisticats o tocar un instrument de música, en el nostre cervell s’activen unes neurones determinades per a cada cosa.
S’han anomenat neurones mirall aquelles que s’activen tant si som nosaltres que realitzem l’acció com si simplement veiem que la realitza algú davant nostre.
Aquest fet tant simple, que une s neurones s’activin només mirant els moviments dels altres és el que dóna la possibilitat d’entendre el signficat de les accions dels altres i fins i tot les seves motivacions.
En les neurones mirall es recolza neurològicament l’empatia i el fet d’entendre als altres, les seves emocions, els seus sentiments…
Les neurones mirall són les responsables que si veiem que algú vomita, ens vinguin arcades. Que si veiem algú que experimenta un dolor que nosaltres coneixem, és també com si el sentíssim, l’expressió de la cara se’ns contreu de manera molt semblant.
Tot i que en aquest cas del dolor hi ha una diferència molt gran de les reaccions segons si la persona que estem mirant ens importa, sentim afecte envers ella, és un desconegut o és algú que ens ha fet mal o que ens pot perjudicar.
Les neurones mirall són també les responsables que ens emocionem i ens impliquem en veure una obra de teatre o una pel·lícula. Perquè identifiquem cada moviment, cada gest, cada paraula dels actors com alguna cosa amb un significat que coneixem.
En un altre lloc vaig llegir que per més somiadors que poguem ser mai no podem somiar ni imaginar res que desconeguem del tot. Ja que les nostres neurones no tenen les dades per a fer-ho, elle s també ho desconeixen. Podem somiar coses que en algun lloc les haguem vist o sentit o llegit. I inventar coses a partir d’aquests recursos previs que tenim… combinant, traient, posant… Com ara que potser no haguéssim pogut mai inventar un avió si no haguessim vist que es podia volar, o no haguessim pogut inventar un vaixell si no haguessim vist una fusta o una fulla surar.
Crec que una cosa deu tenir relació amb l’altra.
La Teresa de Paraules i mots,
L'Anna de Coses i altres coses
i el Veí de dalt de Malerudeveuret
m'han donat el premi Dardo.
Jo crec que las meves estan molt desemvolupades. Post molt interesant.
D’aquetsa manera, doncs, som uns reinventadors de la realitat.
De totes maneres, a primera hora del matí, quan emmiro al mirall, les meves neurones encara no estan connectades.
Un tema molt interessant. Són aquestes les neurones que ens fan agafar mals vicis i mals hàbits per repetició del que fan els altres. Tot té una vessant negativa…
¿Això és l’efecte que es diu simpatia?
Si no vaig errat es tracta de posar-se en el lloc d’un altre.
En el meu cas és ben cert que l’estat d’humor depèn d’aquells propers a mi: si els veig bé, jo també; si no, jo tampoc.
A primera hora del matí, quan deix el petit a ca els meus pares, sé si mon Pare ha passat bona nit o no segons la cara de ma Mare.
El patiment que ens envolta, ens fa patir. I si els que ens envolta és el benestar, també ens trobam millor.
Totalment d’acord amb Queralbs.
Pel que fa a la literatura, està clar que tant per ser un bon autor com un bon lector, cal tenir les neurones mirall en forma!
Striper segur que sí… només que ho veus, tu ja t’hi trobes, oi?
Jesús, home, a primera hora del matí! Tu també… creus que hi ha algú que les hi tingui, de connectades?
Xexu, no és ben bé això, tampoc… ei! em sembla! que parlant amb un biòleg qualsevol s’hi posa fort.
Queralbs, sí sí `´on les que fan possible que ens posem en lloc d’un altre, que entenguem l’altre, com tu entens a ta mare sense dir res. Empatia, se’n diu.
Noves flors… doncs une s flors molt empàtiques també.
Sí, i tant la literatura també necessita de les neurones mirall. Del tot. teresa, ben pensat. L’estudi que jo he llegit, parlava molt de les coses que es veuen, de la vista, però de les paraules també, és clar, i no n’he dit res en el post. Tens raó.