L’Elionor anava cap a casa, la claror més enllà de la finestreta del tren minvava poc a poc. En un altre moment s’hagués deixat encisar pels colors canviants del capvespre i hagués somiat tot de somnis possibles, que sempre li agradaven molt més que els impossibles. Però avui, no. La mirada capbussada en el llibre, no veia res de res. Ni el sol ponent ni els arbres florits, ni qui entrava ni sortia del tren, al seu costat.
No va aixecar el cap quan en Conrad entrà i va seure just al seu davant. Ell, creient-se protegit pel seu aire abstret i per l’ala del barret que li tapava els ulls, se la mirava. Se la mirava, sense buscar res, només com qui contempla alguna imatge una mica misteriosa. En la seva observació, totalment ignorada per ella, en Conrad s’adonà que les llàgrimes li relliscaven galtes avall i que queien com mandroses damunt del lila del seu vestit.
- Perdoni, que li passa alguna cosa, que la puc ajudar? - en Conrad ja ho havia dit abans de pensar-ho, tot allargant-li un mocador.
- Sí que em passa, hi ha paraules tant trasbalsadores. Escolti, -li diu - i es posa a llegir en veu alta.
“Saben vostès què és una pluja d’estiu?
En primer lloc, la bellesa pura rebentant el cel d’estiu, aquest temor respectuós que s’apodera del cor, sentir-se tan insignificant al centre mateix d’allò sublim, tan fràgil i tan inflat de la majestuositat de les coses, embadalit, atrapat, arravatat per la munificència del món.
Tot seguit recórrer un passadís i, de sobte, penetrar en una cambra de llum. Una altra dimensió, certituds acabades de nèixer. El cos ja no és un caparró, l’esperit viu als núvols, el poder de l’aigua és seu, s’anuncien dies feliços, en un nou naixement.
…
Així certes pluges d’estiu s’ancoren en nosaltres com un cor que batega a l’uníson de l’altre.
Ella es va aturar, es van mirar als ulls. I per la seva mirada va adonar-se que ell ho havia entès. I ell va adonar-se, al mateix temps, que això era molt important per a ella.
- És molt bonic, - va dir ell - però és una metàfora, oi?
- Sí, és una metàfora de l’amistat, d’un reconeixement, d’un descobriment. I no sé com has pogut saber-ho sense haver llegit el llibre. M’emociona perquè sé de quina mena de descobriment es tracta.
- Un descobriment com ara aquest?
- No ho sé pas encara, però podria ser.
- Seria demanar molt que continuèssim llegint junts el que ens queda de viatge?
- No, no… si m’encanta llegir en veu alta.
En Conrad va seure al seu costat, es va posar còmode i la va escoltar.
Van baixar junts, a la mateixa estació, i després d’acomiadar-se amb dos petons, ella es va posar de puntetes i li va fer un tercer petó, directament sobre els llavis. Lleugeríssim, petitó, suau, efímer, però amb una gran seguretat i convenciment en el seu gest.
El Conrad es va emportar, en baixar del tren, moltes coses, però entre elles la frase del capítol 18 “Després de dues hores de dolç insomni, m’adormo pacíficament.”
Era precisament això el que li havia de passar aquella nit. Com ho podia fer per tornar-la a veure?
La Teresa de Paraules i mots,
L'Anna de Coses i altres coses
i el Veí de dalt de Malerudeveuret
m'han donat el premi Dardo.
El quadre és: Compartiment C vagó 193 d’Edward Hopper (1938)
El fragment en cursiva és tret de llibre:
“L’elegància de l’eriçó” de Muriel Barbery. El Balanci. Edicions 62. 2007
Diuen que els blocs (alguns més que altres) són una nova forma -o format- de literatura. Podria ser.
En qualsevol cas, quina sort, poder-te llegir.
I, a més, gratis!
jo crec que també s’emporta el peto tornarla a veure jo , aniria on ella i la besaria amb pasio, despres ja quedariem per sopar.
( per cert no se que pasava que no podia accedir al teu bloc.)
Gràcies Queralbs!
Striper, crec que no tots són tan ràpids com tu… a vegades n’hi ha que són més tímids… o potser no, potser no existeixen els tímids i només jo me’ls invento.
Algun cop ja m’han dit que costa accedir al meu blog, però jo no tinc ni idea de per què. Em sap greu que no pugueu venir a casa quan vulgueu.
Bona nit, Carme…
Un relat preciós, tendre… M’ha dibuixat un somriure d’orella a orella (tipus ninot de Netol) i no se ben bé perquè…
Deixant les cites del llibre, que m’han semblat molt boniques… ha de ser meravellós què, a primer cop d’ull (o línia llegida) dues persones, dos desconeguts, siguin capaç de connectar, de produir aquest corrents de sentiments, no?
Mira, no se si seguirà la teva història, però saps que penso?… Què, segurament, tots dos faran mans i mànigues per trobar-se… I què la seva serà una relació especial…
Han començat compartint llàgrimes i un llibre… i després dos petons i un beset…
Es convertiran en amants? no ho sé… però tinc l’impressió que si en uns amics únics i formidables…
Ondia! Quin rollo que t’he deixat… Però és que el teu relat m’ha fet venir tota una sèrie de coses al cap… Com uns quadrants impossibles o unes engrunes d’ombres…
Nina, moltíssimes gràcies per incloure un haikú a ca teva…
Un petonet ;¬)*
Barbollaire, m’afalaga que et fiquis, així, en la meva història i que n’imaginis continuacions, siguin com siguin sempre formidables…
Dos petonets**
Carme, M’ha agradat molt! Quina manera més meravellosa de trobar-te amb un desconegut i conectar així. És quelcom que no passa, suposo que és per el ritme de vida que portem que fa que passem de llarg sense adodar-nos de tantes coses…
Un petonet.
Anna, evidentment és una caricatura, potser tan, tan ràpid no passa, però si que convé mirar al nostre voltant a veure què hi ha. Si no mirem, no passa mai res. Si mirem, potser… Ja tens raó, ja amb això del ritme de vida. Gràcies per vnir. Un petonet.
Jo sempre miro les mirades del voltant… mai se sap!
Preciós relat!
Me he detenido un momento en la cabecera mirando las fotos, son preciosas,disfruta por mí de esas caminatas a la verdadera naturaleza y ,desde luego, sois un gran grupo de amigos.La de la flor me encanta, la verdad es que soy obsesiva con las fotografías,me gustan todas .
Has de saber que yo paso cada dia por aquí,aunque no deje rastro,disfruto de lo que escribes,es que uno se queda sin palabras con vosotros, ¡caray,qué nivel!
Sempre m’ha agradat molt Edward Hopper i m’he alegrat molt quan he vist un quadre seu en la teua entrada. Gràcies per recordar-me’l.