L’he posat ben gros perquè pogueu veure’l bé. M’ho he passat tant bé llegint-lo!
Renée és una vídua de 54 anys, fa de portera d’una casa de pisos. De cara als altres: veïns, botiguers, persones del barri, ella és una portera com una altra. Però en realita ella amaga un secret. S’ha passat tota la seva vida llegint desesperadament tota mena de coses, veient pel·lícules, gaudint de tota mena d’art que podia abastar. Però amagava el seu món interior a tothom. El seu diari és una bona part del llibre.
L’altra part del llibre és un altre diari, d’una nena de 12 anys, superdotada, desil·lusionada de la vida que li espera, desil·lusionada dels adults i que té pensat suicidar-se després de calar foc a casa seva. Ella també ha triat de fer-se passar per una mica ximpleta i amagar la seva inte·ligència a tothom.
I així estan les coses fins que un dia 
arriba un veí nou, Kakuro Ozu, que es capaç de veure una mica més enllà que els altres.
Delicadesa i poesia en enormes quantitats.
Els tres personatges sobreviuen a un món fred i distant gràcies a l’amistat a la sensibilitat i a l’anticonformisme.
Parla del descobriment de l’altre, de les coincidències, dels interessos comuns, d’unes actituds recíproques, d’una comunicació, per fi, satisfactòria.
Muriel Barbery és prefessora de filosofia en un institut de batxillerat i viu a Normandia.
La Teresa de Paraules i mots,
L'Anna de Coses i altres coses
i el Veí de dalt de Malerudeveuret
m'han donat el premi Dardo.
Aquest si que me l’apunto, perquè em feia gràcia el títol. Potser és perquè els eriçons són uns dels meus animals preferits. Està bé tenir-ne una bona referència.
Ei, moltes gràcies per la cita meva que has escrit aquí a la dreta, és tot un honor.
L’eriçó, com la Renée, és esquerp de fora i tendre de dins. A mi també m’agraden molt els eriçons.
Em va fer gràcia emportar-me amb mi algunes bocinets dels blogs que m’agraden. Gràcies a tu per deixar-me’l.
Queda apuntadíssim aquest llibre. Pel que has escrit al blog crec que entenc bastant a la portera i la nena de 12anys. M’han vingut unes ganes boges de llegir-lo! A veure si dissabte, si vaig pel centre miraré de trobar-lo
Besades!
Aquest el posa a la pila de pendents i imprescindibles.
No havia vist mai un eriçó així com dius (esquerp de fora i tendre de dins), però ara que ho dius tens tota la raó.
Salut!
Us aviso que també és una mica trist, però em vindria molt de nou que no us agradés. ja m’explicareu.
A veces el título despista ,así sin explicación no habría sabido relacionarlo con la historia de estas personas.Tiene muy buena pinta.
Aquest és el segon llibre que m’anote avui per anar a comprar-lo. M’encanta trobar blogs interessants. No sé si al pas que vaig… potser hauré de fer una visita a Ikea per col·locar els llibres en llista d’espera. M’abelleixen moltes lectures de les que recomaneu però el temps… Ai, el temps, enemic implacable!
Camino incierto, Me’l va recomanar i vendre la meva amiga llibretera, si no pel títol jo tampoc l’hauria comprat. He passat unes estones molt entendridores: mirades crítiques per les convencions, filosofies de vida quotidiana, reflexions… i l’amistat. Llegeix-te, si pots, el meu post de demà (que estic preparant ara) que és un conte on hi incloc una cita d’aquest llibre, per tenir-la de mostra.
Estic treballant amb la teva música: Bruce, Beatles, Salvador
Novesflors, aquest problema és el que tots tenim, als blogs sempre es troben recomanacions interessants, però el temps… ja és una altra cosa. Com més temps pels blogs, menys tempss per llegir. Jo voldria llegir més que mai, però amb els blogs llegeixo la meitat que abans.
Jo també m’apunto “L’elegància de l’eriçó de Muriel Barbery”
al calaix dels llibres pendents. Gràcies per la recomanació!
Jo també l’apunto…!
Ja tinc Firmin i el Lladre de Llibres…
Tinc feina acumulada…
Acabo d’arribar del concert de la Birkin!… Buf! No se si trobaré les paraules
petonet :¬)*
Estic a mitjan lectura del llibre i em sembla fantàstic, molt interessant i necessite comunicar-ho a alguna persona, ací mateix hi deixo constància. Del millor del llegit aquest any, seguit de “Àrea de servei” de Lluís-Anton Baulenas.
El vaig acabar ja fa unes setmanes, però fins ara no he pogut fer-me amb una connexió i poder deixar les meues impressions. És una novel·la com ja fa temps que no en llegia, que t’atrapa des de l’inici, embolcallant-te de tendresa, et fa veure d’una altra manera el que i els qui t’envolten. El final és dur, però la vida és així. També m’he acabat fa uns dies “El laberint de les girafes” de Joan Pons, que em recorda molt els “Cien años de soledad de Gabbo, però Macondo és a Menorca i la nissaga que ens presenta també té les seues històries rocambolesques. Proveu a llegir-lo i veureu.