Paraules,
com l’escuma de les ones
que trenquen quietament ran de la sorra.
com l’últim raig ataronjat del sol ponent
que acoloreix la vida rera la finestra,
com el murmuri del vent entre les fulles
música dels racons i raconets de la vida,
com la mà que acarona la galta
amb el dors, amb el palmell,
com un vol d’un ocell que s’enlaira
més enllà d’on el podem seguir.
Com una promesa que camina
com una esperança que reposa.
La Teresa de Paraules i mots,
L'Anna de Coses i altres coses
i el Veí de dalt de Malerudeveuret
m'han donat el premi Dardo.
La nit és el pa a taula.
Els estels en són
l’aigua per la set
de les il·lusions.
I el moment de la posta
abans d’arribar la nit,
és màgic, sembla que temps
i vida s’aturin…
(perdona Carme que m’expresi d’aquesta manera, no voldria ser “l’esgarria cries” del teu bloc, sóc l’últim d’arribar i no voldria que ningú se senti molest per mi o el què dic. Ho dic de bon “rotllo” ).
salut. onatge
Onatge, cap problema! Aquí, als blogs, jo diria que tot és de bon rotllo. No t’he de perdonar res de res. No crec que ningú se senti molest.
Carme, m’agrada el teu poema perquè jo crec, i crec fermament, en la importància i en el poder de les paraules. Crec que les paraules són poderoses.
Fins una altra visita.
Ens paraules ens donen la vida, i ens la poden treure.
“Paraules,
com la música de la carícia al cos.
Com la llum que perfila les ombres
dels racons.
Com el setí del bes.
Com la promesa dels llavis.
Murmuri de noms a cau d’orella.”
Un petonet, Carme…
Veig que tinc feina acumulada… Ara em poso ;¬P
Carme
Acabo de descobrir el tu blog. Felicitats per aquest poema! Està molt ben aconseguit. També m’ha agradat molt el de l’arbre tatuat.
M’agrada que las esperanças reposin, pero que no desapareixin.
Gràcies Teresa, benvinguda al meu blog, ja ens llegirem.
Striper, Tant dolent és que desaparegui com que n’hi hagi tanta que ens deixi sense acció. D’esperança sempre la mesura justa.
Carme, que preciós poema, m’ha agradat moltíssím.
La foto del tatuatge em sembla magnífica
Una abraçada