Col·lecció de moments.

L’Alba  encara  era molt jove,  tenia moltes ganes  d’aprendre  coses,  moltes coses, però només  parlava  d’amor  a la seva llibreta.   No acabava  de veure clar  si només hi havia una mena d’amor  amb diferents intensitats  o és que hi havia moltes  menes  d’amor.   Recollia  sense  ni tant  sols  proposar-s’ho,  de la gent  del seu voltant,  una pila  de  missatges petitíssim,  ínfims,  a vegades,  que sempre la deixaven en  el dubte.  Sabia  que molta  gent  no s’hi fixava,  però ella sí.  Davant dels seus  ulls  passava  tot un altre món  que fins ara  no havia  conegut,   en canvi   ara  s’hi fixava, podia veure unes espurnetes  de nostàlgia   en uns ulls,  i  no sabia molt bé  si li tocava fer-ho, però  ella els hagués  consolat,  podia  fixar-se en el moviment contrariat d’uns llavis que li provocava  preguntes  interiors  que  no  gosava  fer,   en  una mirada  somiadora  o en un somriure  imperceptible  però  càlid  que la duien  a somiar ,  també  a ella, històries inventades.

Aleshores endreçava  poc  a  poc,  tots  aquests  tresors,  a la seva llibreta, com  altres  dones  endrecen les  seves  joies,  al  seu joier folrat  de vellut.

Ella  no  en  volia cap,  de  joia,  però si  que volia  no deixar perdre  cap dels seus  tresors.  Uns  tresors a vegades incompresos,  poc  valorats  o massa  valorats.  Li costava  de trobar  la mesura  adequada.

Aleshores  tenia  moments en els quals pensava que hagués  volgut  ser  com tothom,  i els  escrivia  a la  seva llibreta: 

Sembla ser que demano massa

perquè no podria fer, jo, com tothom?:

embadocar-me en vitrines enllumenades

i sentir-me bé, tot carregant-me d’ornaments.

Submergir-me en l’agitació dels carrers,

apilonar objectes que ens emmordassen,

i viure bé, com diuen, i aprofitar el temps.

Però jo, tossudament, demano massa,

aïllada, des del fons d’un clot,

cerco  complicitats alliberadores.

Paraules tancades busquen sortida,

i silencis envegen mots i somriures.

On trobaré els somnis i la tendresa

que em calen per bastir una fortalesa?

I  també tenia  altres  moments  feliços. Quan  de sobte  gairebé sense pensar-s’ho  contestava  algun d’aquells senyals  imperceptibles,  amb un gest  adequat  o una  paraula.  Se  sentia exultant i no s’hagués  canviat per  ningú  del món:

Sento la tendresa a flor de pell

i la felicitat en tots els membres.

De les riqueses que vull

me’n trobo les mans ben plenes. 

Les despenc sense mesura a qui les sap abastar

per cada engruna que arriba el pou se’m torna a omplenar. 

Com podríem estimar‑nos

amb el cor engabiat?

Si no estiméssim sens treva

el pou podria eixugar.