Col·lecció de moments.

10 Respostes to “Cercant les paraules”

1. 1 barbollaire Feb 11th, 2008 a les 12:41

   “…i quan ressegueixes les paraules
   amb les puntes dels dits
   et sents transportada
   fins aquell tacte estimat.Aquella sensació que la teva pell
   no oblida mai.
   Que pots sentir, quasi reproduir,
   tancant els ulls.

   El dors d’una mà a la galta…

   O bé,
   les mans enllaçades,
   amb força,
   mentre es dibuixa
   el panteix de la vida,
   morint un poc.

   Aleshores les paraules
   es recullen i es guarden,
   per brollar
   en el moment del somriure.”

   petonet dolç i petit

   ;¬)***

2. 2 merce Feb 11th, 2008 a les 13:44

   quina descripció més bonica i perfecte de les paraules….

3. 3 camino incierto Feb 11th, 2008 a les 20:45

   barbollaire i tu sou una bona parella fent poesia.

4. 4 Carme Rosanas Feb 11th, 2008 a les 21:04

   Barbollaire, és una disfrutada de tenir aquests diàlegs poètics amb tu.

   Mercè, Camino incerto, gràcies a les dues pel vostre comentari.

5. 5 XeXu Feb 11th, 2008 a les 21:08

   Tant de bo a tu no et faltin mai les paraules si ens has de regalar cosetes així.

6. 6 zel Feb 11th, 2008 a les 23:22

   Els meus fills van aprendre les lletres dels meus dits a la seva esquena, goig i plaer per totes dues bandes, encara se’n recorden…
   Petons!

7. 7 Striper Feb 11th, 2008 a les 23:22

   I vegades diuen coses dolçes i a vegades 4 paraules i un munt de numeros vermells.

8. 8 onatge Feb 11th, 2008 a les 23:37

   Les paraules
   sempre hi són,
   de vegades
   no les veiem
   com quan la boira
   les abraçada,
   d’altres ens arriben
   amb la rosada,
   o quan volen
   fins la celístia
   dels estels,
   o quan la lluna
   fa el cuart creixent
   i les paraules creixen
   com els musclos
   i la lluna determina
   si serà paraula o mot.

   De vegades les paraules
   són la única companyia.

   O quan el silenci
   posa l’accent.

   L’abraçada
   del poema.

   I el far que orienta
   les paraules a la platja…

   I la barca feixuga
   i sense rems amb
   la xarxa plena de mots.

   I la metàfora
   que abriga la
   nuesa de viure…

   Les paraules
   sempre hi són,
   només cal fil
   de sentiments
   per anar-les enllaçant.

   De vegades les paraules
   són la única finestra,
   l’aire per respirar,
   l’ocell de paper per volar,

   I com va dir aquell…
   Si les paraules no són
   més riques que el silenci,
   val més callar.

   Callo. onatge

9. 9 Carme Rosanas Feb 12th, 2008 a les 0:56

   Striper, no ens ho espatllis, home, mira que parlar-nos dels números vermells? Aquí tan poètics que estem!

   Onatge, per a quan el teu blog? Vaig aconseguir llegir-te a relats en català, però no a deixar-hi comentaris. És una mica complicaty i no tant directe com un blog. Em van agradar m els poeme s que hi vaig llegir. A veure si t’animes! Quan les paraule s són l’única finestra i l’aire per respirar, val més llençar-s’hi de cap siguin més rique s que el siloenci o no. L’important és respirar i trobar sortides.

10. 10 David Feb 14th, 2008 a les 18:58

    Com m’agrada! Perdona que sigui tan bàsic, però les teves paraules m’han fet pensar en una persona cega, que quan no pot sentir les paraules… doncs les segueix amb els dits.

    Perdona l’acudit.

    Zel, jo també vaig aprendre les lletres dibuixades per la meva mare a l’esquena, i així ho faig ara amb els meus fills, que estan encantats.

Deixa una resposta