Jerome David Salinger va néixer a Nova York l’any 1919 és conegut principalment per la seva novel·la El vigilant en el camp de sègol, que es va convertir en un clàssic de la literatura moderna d’Estats Units gairebé des del mateix moment de la seva publicació, l’any 1951.
Aquesta novel·la va provocar certes controvèrsies quan es va publicar pel seu llenguatge provocador i per posar sobre la taula la sexualitat i l’ansietat que aquesta provoca en els adolescents.
És una novel·la escrita en primera persona, per un adolescent Holden Caufield, que es rebela a seguir el camí marcat, però no sap massa bé ni ell mateix contra què es rebel·la.
L’acció passa en els pocs dies que transcorren des que li diuen que l’expulsen de l’institut on està intern, Pencey Prep (3 o 4 dies abans de les vacances) fins al començament oficial de les vacances. Per intentar amagar, de moment, als 
seus pares la veritat, s’escapa de l’escola i es dedica a vagar d’un lloc a l’altre per la ciutat de Nova York..
Està escrita amb un llenguatge propi dels adolescents, poc acurat, i repetitiu en algunes expressions. Això que en principi és un mèrit de la novel·la, per saber-lo reproduir d’una manera creïble, a mi se m’ha fet una mica pesat.
M’ha agradat, però potser esperava una altra cosa per totes les recomanacions que havia rebut.
La Teresa de Paraules i mots,
L'Anna de Coses i altres coses
i el Veí de dalt de Malerudeveuret
m'han donat el premi Dardo.
He sentit a parlar del llibre, però no l’he llegit. Crec que no m’agradaria gaire, tot i que és bo que hi hagi llibres que facin ús del llenguatge adolescent.
Quina mimosa més bonica que hi ha a la foto. Sembla que senti l’olor!
És possible que et cansés una mica, com a mi, llegir és tantes vegades, a més a més de la història gaudir d’un llenguatge!
Les mimoses de casa tot just s’estan obrint, però per celebrar-ho he buscat una foto d’una mimosa ben florida. Els dos ametllers, al gener i les dues mimose al febrer són per a mi l’alegria de l’hivern. La promesa d’una primavera que sempre arriba.
Jo ja et vaig avisar al blog!
Jo he sentit parlar peróno l’arrivata llegir iara amb la teva critica..
Sí, si veí, ja vaig llegir el teu comentari, però ja el tenia al piló de llibres i el vici és el vici. Com t’ho fas per no llegir un llibre que ja tens comprat i al teu pilonet? Jo no en sé. I ja saps que l’experiència dels altres no serveix, cadascú hi ha de caure de ple. De tota manera, quan el llegia, pensava “El veí tenia raó” més que les altres recomanacions.
Ja veus Striper, potser no cal.
El tinc comprat i pendent de llegir des d’aquest estiu! hehe Arribaré a iniciar la lectura algun dia, no sé quan! Però per el que veig, tot i ser un clàssic, als que han llegit la novel·la no els ha entusiasmat. A veure què tal…
És un llibre del que sempre he sentit certa curiositat, sobretot per la seua anomenada. Però com que et veig un pèl decebuda m’ho repensaré una mica abans de comprar-lo. Ves per on el teu “sacrifici” no ha sigut debades.
Ja ens explicaràs , Caterina, potser un punt de vista més jove com el teu, pot ser diferent. Jo he sentit molta gent que li ha agradat, per això me’l vaig comprar.
Josep Manel, sí, si fóssim més a prop, te’l passaria per la curiositat.
No lo he leído, no lo descarto pero aún mi montaña de libros no desciende . Lo que no sé es si sigue vigente en la adolescencia actual ya que la sociedad cambia tan rápidamente hoy día que lo que a nosotras nos parecía novedad, ahora está desfasado .¿Qué opinas? ¿Le gustaría a un adolescente actual? .Recuerdo cuando leí el Diario de Ana Frank con quince años quedé noqueada en aquella adolescencia tan ingenua que vivíamos en el año 1970.Los quinceañeros de ahora están muy resabidos,aunque emocionalmente sean parecidos tienen una información más real de la vida,no sé si me entiendes…se impresionan menos.¿quizá?
Puede que les gustara todavia a los adolescentes, seguro que no a todos, algunos se sentirian identificados en las actitudes que són como muy pasotas. La verdad és que a mi no ma ha parecido muy desfasado, en general, pero quizà en algunas cosas sí.
Ostres, encara sóc a temps de comentar. Vaig veure el post ahir però no el vaig poder llegir, i no vull perdre l’oportunitat. Un cop més coincideixo amb tu. Recordes el que et vaig dir sobre ‘El Perfum’? Doncs amb aquest igual, me l’havien venut com tan necessari, que a mi em va deixar una mica fred. Ara fa molt que el vaig llegir, i recordo que no era complicat i es deixava llegir, però res espectacular al meu entendre. Un cop més, per mi, l’encertes.
Sí, si totalment d’acord, es llegeix bé, però no n’hi ha per tant. Ja veig que coincidim una altre cop.
Jo el vaig llegir farà aproximadament un parell d’anys, i sincerament m’esperava una novel.la més escabrosa, però vaja, tampoc estava tant malament, no està entre els meus preferits ni molt menys.
L’única curiositat, i que de fet va ser el que em va fer decidir a llegir-lo, va ser que aquest llibre era el que tenia obsessionat a l’assassí de John Lennon. El tio continuament se’l repassava i el rellegia. Jo no li vaig trobar el verí com per obsessionar-se’n.
Em sap greu ser la nota discordant, però jo aquest llibre el tinc en un pedastal. Això sí, el vaig llegir en la versió original anglesa. No se’m va fer pesat ni repetitiu; tot el contrari, me’l vaig llegir en quatre dies (bé, això de quatre és un dir, no recordo si van ser quatre, sis o dos, però en tot cas, molts pocs). Ja ho diuen, que mai plou a gust de tothom!
Teresa, no ets discordant, si la majoria de la gent me l’havia recomanat molt i molt! però aquí ens hem ajuntat uns quants “decebuts”. Casualitats, suposo. Jo també me’l vaig llegir ràpid… (vol dir que “pesat” no es fa), però no amb molt entusiasme. Es molt possible que canvïi molt llegit en vesió original. Quan s’utilitza un llenguatge molt “especial” suposo que traduir no és el mateix. En fi, gràcies per la teva opinió. M’agrada que tothom pugui dir-hi la seva.
Hola Carme
Potser sí que tot és cosa de traducció. De fet, els famosos “Nou contes” de Salinger (i dic famosos perquè escriptors reconeguts no paren de cantar-ne alabances) me’ls vaig llegir, anys després, traduïts al català, i no em van fer ni fred ni calor. Em sembla que ni els vaig acabar…. De vegades no ens adonem, però la feina del traductor és importantíssima, i no està gens reconeguda.
Gràcies per les visites!