Dedicat a tots els meus amics i a totes les meves amigues: els de prop i els de lluny, els de tota la vida i els de l’última fornada. Els que veig sovint, els que no veig gaire i els que no veig mai. A tots els que m’han escoltat tantes vegades i a tots els que m’han confiat tants bocins de les seves històries.
Molts dels meus amics han vingut dels núvols
amb el sol i la pluja com a únic equipatge.
Han fet l’estació de les amistats sinceres
l’estació més bella de les quatre de la terra.
Tenen aquesta dolçor dels més bonics paisatges
i la fidelitat dels ocells migradors,
dins el seu cor hi ha gravada una infinita tendresa,
però, a vegades, en els seus ulls hi rellisca la tristesa.
Aleshores, ells vénen a escalfar-se a casa meva
i tu també hi vindràs.
Tu podràs tornar a marxar al fons de tot dels núvols
i somriure de nou a molt d’altres rostres,
donar al teu voltant una mica de la teva tendresa
quan un altre voldrà amagar-te la seva tristesa.
Com que no sabem allò que la vida ens dóna,
pot ser que al meu torn jo no sigui ningú.
Si em queda un amic que de veritat em comprengui
oblidaré, a la vegada, les meves llàgrimes i les meves penes.
Aleshores, potser, jo vindré a casa teva,
per escalfar el meu cor amb la teva llenya.
Françoise Hardy.
Traducció que guarda el sentit, però no és cantable: Carme








La Teresa de Paraules i mots,
L'Anna de Coses i altres coses
i el Veí de dalt de Malerudeveuret
m'han donat el premi Dardo.

Als amics de veritat jo els dedicaria tots els posts i totes les cançons d’aquest món.
Ja tens raó, ja… mira, doncs, no està malament començar per una.
Hola,
T’he trobat al meu blog, on em fas alguns comentaris que t’agraesc ben sincerame, i he vingut a veure’t.
Aquesta cançó sobre l’amistat és molt agradable, i més encara la teua intenció en dedicar-la als amics.
Ja aniré passant pel teu blog.
Volia dir “ben sincerament”… supose que ja s’entén.
bon dissabte Carme!
ostres… em fa il·lusió, és la primera vegada que puc entrar a casa teva.
una cançó preciosa.
petons!
els amics els tries i la familia no, aquesta és la diferencia
petonets i disfruta d’ells
És un balsam, tendre i encisador.
Molt bonic Carme i gràcies per dedicar-nos-ho a nosaltres els teus amics, cosa que espero i desitjo estar entre ells.
Bon cap de setmana.
Una forta abraçada
Novesflors, benvingut al meu blog, gràcies per la voisita i el comentari. Ja ens anirem llegint.
Elur, benvinguda, em sap greu que et costi entrar al meu blog, ja que les visites com la teva m’agraden molt. Tant temps compartint “Un lloc per nosaltres” i finalment ens visitem directament. Jo si que haia entra t al teu blog alguns cops darrerament. Fins aviat, aquí, als blogs.
Té la mà Maria, tens raó, els triem i jo o bé ´sé triar molt bé o he tingut molta sort o les dues coses, però em sento molt afortunada en amics.
Queralbs, gràcies maco.
Maria isabel, una abraçada també. Fins aviat.
Qutendre, quins records, però érem molt i molt petitones, no? Jo en tinc un miratge, no pas un record sencer, el vaig retrobar després de l’adolescència amb amigues fanàtiques d’ella, amb aquella veu suau i dolça…
Jo també els dedicaria als amics tots els posts i totes les cançons…
Jo he vingut a casa teva d’un núvol…
JO també estic contenta d’haver-te trobat…
Petons, bonica!
No tant petitona, jo. Fanàtica d’ella des dels 13 anys fins ben bé els 16 o 17. Això era pel anys 1965-69.
Ni tan sols sè si es poden triar els amics…
Suposo que cadascú explica les coses segons li va. D’amics n’hi ha de tots, n’hi que els tries, n’hi ha que te’ls trobes. Jo tinc la impressió que sempre d’una manera o altra els tries. Un company o companya de treball pot ser només això i si tu tries que es converteixi en amic o amiga, ja estàs triant. No?