34.-
Prendre dreceres
entre el món i nosaltres,
de mica en mica
difuminant els límits
que ens aparten dels astres.
35.- Cada vegada
esborrarem els límits.
La claror ens entra
per la pell i nosaltres
som fets de llum rosada.
36.-
Caminem sempre
sense trobar sortida.
Laberints d’arbres
amb la claror que ens crida
ens desperta recances.








La Teresa de Paraules i mots,
L'Anna de Coses i altres coses
i el Veí de dalt de Malerudeveuret
m'han donat el premi Dardo.

Quina meravella! Quan vaig estar una mica out amb això dels blocs i que no podia seguir el ritme d’abans, una de les coses que més vaig trobar a faltar varen ser les teves Baules que inevitablement associo amb tu
Besets!
Ostres! Però si encara les estic penjant… sempre les he de retocar perquè l’editor aquest em desmunta els versos, ajunta les línies com vol… I a vegades no me’n surto. Avui sembla que al final cada tanka té 5 versos, que són elsque ha de tenir. Gràcies bonica. Petonets.
No les prenguis totes
que entre el món i nosaltres
hi ha sempre un camí…
que el vent s’endugui
els límits, i la brisa
ens apropi el astres.
Els límits només
són a la nostra ment.
Som fets a foc i flama
i esdevenim carícia
com una flor ufana.
Potser nosaltres
ja som la sortida
i per això no
la trobem mai…
M’agraden les teves baules que no encadenen a la vida però si que t’hi uneixen. Espero que la meva resposta engendrada per les teves baules no et desperti cap recança.
Salut. onatge
De veritat som nosaltres la sortida?
desperta sempre
la recança infinita
de la rosada
entre els arbres plorosos
de cada matinada
“Laberints d’arbres que a la claror ens crida…” Això potser una bona imatge de l’esperança, que s’obri pas malgrat les dificultats, no?
quin goig de llegir les Baules, que be que et queden sempre
“… i caminem les dreceres
fetes de la llum dels somriures
que neixen dels esguards.
Mentre les pells es recorden
i es besen,
tan lleument,
que ningú sabria dir
si va ser de debò
o el reflex de la lluna plena…”
petonets dolços, dolços
:¬)************
Onatge, cap recança, més aviat somriure s per l’allau poètica.
Striper, podria ser Striper, podria ser
Ignacio, una imatge molt bonica d’una matinada al bosc.
Josep Manel, sí podria ser, mentre la claror ens cridi sempre tirarem endavant
Té la mà Maria, moltes gràcies!
Barbollaire, avui m’emporto el teu regal aquí a casa.
Qué felicidad que te dediquen algo tan especial como un poema, disfrútalo.
Un abrazo desde Tarragona