S’ha de reconèixer que l’Àgata filava sempre una mica prim amb les paraules. Buscava precisions excessives que la duien, sovint fins a un cert extrem. La veritat és que no li havia pas anat malament. Havia aclarit sempre els malsentesos i havia tingut sempre molt bon rotllo amb tothom. Trobava gent que no entenien de cap manera aquesta dèria de precisar-ho tot fins al límit, en trobava d’altres que coneixent-la li acceptaven i fins i tot establien diàlegs més o menys interessants sobre aquestes precisions. En aquest casos sovint s’ho passaven força bé, ella i els amics.
I finalment, també hi havia en Jeroni. En Jeroni tenia la sort i l’avantatge que dominava bé les paraules. Si volia buscava la precisió i si volia es deixava anar pel pendent del sentiment i les emocions i li sortien sempre molt ben lligades. Però ell sempre sabia quan s’havien de dir les coses d’una manera senzilla, clara i entenedora.
Un dia en Jeroni li va dir una cosa tant bonica com ara: t’estimo.
L’Àgata, que cada vegada era menys bleda, però de tant en tant en tenia encara un rampell , va començar a precisar de quina manera s’estimaven, enlloc de fer allò més normal com ara contestar-li simplement: Jo també t’estimo.
En Jeroni, amb una naturalitat esbalaïdora, li va dir que li sembava que, entre ells, començava a haver-hi un intercanvi, prou interessant i profund, de vivències que els podia portar a establir un cert corrent de simpaties,i empaties, bidireccionals fins assolir un grau important de confiança, sobrepassant amb escreix, els nivells considerats, generalment, estandars i/o normals…
L’Àgata, després de quedar-se amb uns ulls com unes taronges , la boca oberta i la respiració continguda, es va adonar que li estava prenent el pèl i es van fer un tip de riure tots dos.
Segur que en Jeroni haurà de fer servir el seu sentit de l’humor, encara, un piló de vegades més amb l’Àgata. Però l’Àgata va ser feliç de gaudir i entendre com a vegades les coses poden ser molt senzilles: s’havien fet amics.








La Teresa de Paraules i mots,
L'Anna de Coses i altres coses
i el Veí de dalt de Malerudeveuret
m'han donat el premi Dardo.

Buah! Quin peça aquest Jeroni, no?
Ara, si li va donar resultat la frase aquesta, potser que l’apunti i la faci servir. X¬D
Mira que, de vegades, per por a fer el ridícul o al que puguin pensar o per vergonya o… ens compliquem buscant motius i raons i…
Potser, potser, si entre tots intentéssim, no sempre, raonar tant i acceptar i assimilar les coses que ens diuen, sense buscar altres sentits… riuríem mooooooooooooooooooooooooooooolt més…
Apa quin rotllo de matinada…
Com veig que també passa el Veí..
Un petonet ben dolç nina…
Bona nit, Carme :¬)**
(PS. Ni cas, és un “pique” simpàtic entre el veí i una servidora)
Jo penso que ella encara es una mica bleda, pero mai acabem d’entendre el valor de las paraules.
Barbollaire, doncs sí, segurament deu ser un peça, el tal Jeroni, però m’estic pensant si agafar aquests personatges i anar-los traient de tant en tant i fer-ne una història. La combinació d’un peça i una bleda, pot ser, segons com, explosiva, a veure si m’hi animo… o els deixo tranquils.
Ja tens raó, Striper, l’Àgata encara és una mica bleda, però sembla que està encisada precisament per això que tu dius, pel valor de les paraules.
Un conte preciós, m’ha encantat. Un clar exemple de que les coses de vegades són molt més senzilles del que ens les fem. Ens compliquem, ens emboliquem, busquem tres peus al gat, i total, només hi ha una resposta possible a un ‘t’estimo’, quan aquest és correspost.
Me ha gustado mucho,me parece que algunas mujeres necesitamos saber todos los matices para movernos con confianza.
Aparte que los chicos del relato estaban de broma, en general los hombres se relacionan entre ellos sin que se les dispare la inventiva.¿de verdad Agata es tan bobalicona ?
Humor i senzillesa, una combinació extraordinària.
Xexu, ja és veritat ja a vegade s són molt més senzilles, però també a vegade s se’ns compliquen quan menys ho esperem. Crec que l’Àgata es belluga en aquest fil, voldria preveure possibles complicacions i saber bé el tereny que trepitja.
Camino incierto, si continuo algun dia amb el personatge de l’Àgata, potser l’hauré de definir millor, però crec que té aquesta doble cara. Una mica bleda, perquè vol preveure massa les coses, però també una certa seguretat en allò que vol i vol que quedi clar. El sentit de l’humor a vegades ens ajuda tant a trobar el camí del mig!
Gràcies Queralbs.