Ahir a la tarda vam anar a veure una pel·lícula -reportatge que es diu així : “Bucarest, la memòria perduda”.
Albert Solé, fill de Jordi Solé Tura ha realitzat amb un resultat excel·lent aquest homenatge al seu pare, mosaic construït amb documents antics, entrevistes, filmacions noves… En surt una pel·lícula molt ben construida.
El títol i les referències a Bucarest vénen de quan Solé Tura dirigia Ràdio Pirenaica, des d’allà. Albert Solé rescata la memòria de la vida del seu pare, però també de moltes altres coses. Explica un bon tros de la nostra història, des del punt de vista dels partits d’esquerres en els quals va militar el seu pare. La vida de les persones d’esquerres, i dels partits d’esquerres en totes les èpoques que el seu pare ha viscut: la dictadura de Franco, la trancisió, i la democràcia.
Jordi Solé Tura, pateix d’Alzheimer. La malatia també hi és tractada amb realisme i prudència.
El documental està rodat a cavall entre Bucarest, París, Barcelona, Madrid i Mollet del Vallès, i aporta el testimoni de personalitats que van tenir relació amb Solé Tura, com Santiago Carrillo, Jordi Pujol, Montserrat Tura, Manuel Fraga o Jorge Semprún. També aporta algunes informacions sobre la malaltia amb la intervenció del seu neuròleg Nolasc Acarín.
La Teresa de Paraules i mots,
L'Anna de Coses i altres coses
i el Veí de dalt de Malerudeveuret
m'han donat el premi Dardo.
Ho reconec…Sóc covard… I, potser, aquest tipus de malaltia em fan més por que les que produeixen dolor físic…
Si deixo de saber, de reconèixer, d’estimar, de recordar mirades, paraules, colors, sentiments… Què sóc? Qui sóc?…
Ho tinc clar…Abans mort que arribar a no-ser respirant…
Petonets dolços Carme
Barbollaire i qui no és covard davant aquestes malaties? Jo crec que és le pitjor que ens pot passar… però no ens deixen triar. I també és important veure la gent que quan s’hi troba s’ho pren amb valentia.
L’aniré a veure, sí. LA que deies l’altre dia, la de la Janette ja fa temps la vaig veure. Un clàssic del darrer cinema francès de les relacions humanes. Em va agradar.
Me he quedado impresionada, no sabía que él padecía esta enfermedad.
Hacía muchos años que no tenía noticias de él.
Me da una pena inmensa y es que me pongo en su lugar y prefiero moriri,le tengo terror a perder el control de mi mente,ya que pienso que todo lo que somos está en ella.Ayer noche vi un poco del programa de Redes y hablaban de cómo nuestro cerebro hace realidad los colores que por sí mismos no existen.
Es una enfermedad muy cruel.
Segur que t’agradarà, veí. Ja ens ho explicaràs.
No vaig veure el programa Redes, i em sap greu m’encanta quan parlen del cervell. Sí és una malaltia molt cruel. La meva mare va tenir un final així. És molt trist.