Una pel·lícula de Robert Guédiguian, amb Ariane Ascaride i Gérard Meylan.
Una història d’amor a Marsella.
Marius i Jeannette, ja han viscut molt. La vida no ha estat gens fàcil per cap dels dos. En cap aspecte, però tampoc en l’aspecte sentimental. Estan escarmentats de les relacions anteriors que han tingut i tenen por i desconfiança en aquesta nova relació.
M’agrada la pel·lícula, perquè sense ser gaire romàntica ni ensucrada, explica com poden anar bé les coses, malgrat les dificultats, si som capaços de fer tot el possible perquè hi acabin, vencent les pors, les fugides, els malsentesos. O malament si ens deixem vèncer per qualsevol d’aquestes coses.
Un món imperfecte, on les coses no van mai com haurien d’anar, on la vida és complicada, però també on els protagonistes poden millorar les coses. I buscar la felicitat.
Aquesta és una esperança que m’agrada, una esperança activa, que es basa més en les actituds que en les il·lusions. Hi ha una intervenció esbojarrada dels amics, amb tota la bona intenció del món, que no se sap ben bé si ajudarà o desajudarà, però que s’implica en les coses de les persones properes, amigues, veïnes.
I és que si a sobre hi barregen els amics, a mi, ja em cau la baba.










La Teresa de Paraules i mots,
L'Anna de Coses i altres coses
i el Veí de dalt de Malerudeveuret
m'han donat el premi Dardo.
Hola Carme,
M’agrada molt el cinema, però derrerament hi vaig molt poc.
Sembla bonica la pel-licula, pero digues la fan a les sales o l’has llogada al video club?
Perdona si no et poso comentaris, però et llegeixo. El que passa es que tinc alguns problemes i els temps se’m passa volant.
Una abraçada gran
Res que venia a portar-te un pitet… per les babes… :¬P
Si, potser si saps donar un cop de timó, ja no a temps, que això potser és més difícil de saber, si no almenys donar-ho, potser pots aixecar el cap i respirar i tornar a somriure…
Et seré sincer… jo, em considero afortunat… darrerament he trobat (o m’ha trobat, no ho sé ben bé) algú amb qui confio a cegues, sense pors…
Espero no fer res que la cagui, perquè amistat com la que apunta no se’n troben així com així.. i jo en vaig un xic mancat…
Prou de rollo sentimentaloide, carai!
Petonets dolços (i, òbviament) còmplices, nina :¬)*****
Si la pelicula ensenya a venca les pors, les fugides, els malsentesos.Vaig de cap a veur-la.
Maria Isabel, és una pel·lícula de l’any 1997. Ja no la fan a les sales. Me l’ha deixat una amiga. Jo ja l’havia vist quan la fèien i em va fer gràcia veure-la en versió original. Suposo que es deu poder trobar als videoclubs.
Barbollaire, si aquest algú que has trobat realment mereix la teva confiança, encara que la caguis t’entendrà. O és que no tenim dret a equivocar-nos? Gràcies pel pitet.
Striper, no sé si podríem dir que n’ensenya, més aviat mostra les dues possibilitats, deixar-se vèncer o actuar.
pel que expliques segur que m’agradaria molt, sobretot pq dius que no és massa ensucrada. i pq l’argument sembla bo, realista.
besets!
Hi estic ben d’acord en què, sovint, a l’interior hi duim la força que necessitam per tal de vèncer les dificultats.
I si, a més, podem comptar amb qualque ajudeta dels amics, millor.
Estic segura quen t’agradaria, Mercè. I penso que a tu també Queralbs,
Em va agradar molt ‘Marius et Jeannette’ quan la vaig veure ja fa molts anys i senyal que em va agradar el treball d’aquest director és que ara tinc en la cua de pel·lícules per veure ‘La Ville est tranquille’. Ja us faré saber com quede amb aquesta.
Recorde els escenaris marsellesos de MeJ i com de crua era la realitat d’aquesta parella.
A mi també em va agradar moltissim aquesta pel·licula.
Caram! Jo no he vist aquesta pel·lícula però entre tots m’haveu fet entrar ganes de veure-la. Intentaré aconseguir-la.