M’endinso sense pressa pel camí del dia.
Miro on poso els peus, sense perdre el ritme que vull.
El matí em somriu plàcidament,
després es neguiteja, provo d’encarrilar-lo de nou.
El temps fa trampes
jugant amb la tarda.
Camí de terra,
una mica de boira,
silenci d’hivern.
Gotes a les fulles i la terra eixuta.
Gira el revolt
els ulls me’n fan pampallugues.
Regals per desembolicar sota les pedres,
riuen els arbres al meu cosat.
L’home de neu, passeja sense desfer-se.
Cauen paraules dolces
com fruits madurs de les pruneres.
L’ametller floreix
com cada any ran del pou.
I jo somric, a la nit, a tantes coses.





La Teresa de Paraules i mots,
L'Anna de Coses i altres coses
i el Veí de dalt de Malerudeveuret
m'han donat el premi Dardo.

Jo crec que tu somnrius a la nit i al dia, i ells et somnriuen a tu.
Gràcies Striper, m’afalagues amb el teu comentari.
Molt maco, m’ha agradat. I la sensació de viure en espiral molt ben trobada.
”… Però la nit s’il•lumina
amb el teu somrís.
I els silencis es revolten
i es transformen en murmuris
lents,
a cau d’orella.
Com mandroses tardes
d’hivern a la vora del foc.
Amb el cap recolzat
a l’espatlla estimada.
I tot el temps aturat
al teu esguard.
Copsant com s’obre la flor
de l’ametller sols pels nostres ulls.
Tan delicadament com el bes
al llavis…”
un petonet dolç, Carme… ;¬)**
Gràcies pel comentari Jo mateix, celebro que t’agradi.
Barbollaire, sempre hi ha qui m’ajuda a trobar i a desembolicar els regals sota les pedres. Molt bonic el teu poema, tendre, preciós.
m’apunto a l’striper… tu sempre deus somriure, i les estrelles reflexades al llac et retornen el teu gest…