En Tomàs i la Brígida feia molts anys que no s’havien vist i que no havien sabut res l’un de l’altre. Quan es van retrobar, la Brígida hagués volgut saber-ho tot d’ell, pensava que s’havien estimat molt i que ara, després de tant de temps, podien ser bons amics.
Tot i aquestes prudents intencions… (com podia saber què pensava i què sentia en Tomàs?) quan van començar a parlar i a preguntar-se coses per saber i entendre com els havia anat la vida, la Brígida es va precipitar.
Va agafar-li la mà, va dir-li que al seu costat continuava sentint el mateix que sentia abans, li va fer un petó, millor dit, li va robar un petó … però ell se’l va deixar robar, poc a poc, i va continuar regalant-li durant una bona estona. Aleshores en Tomàs va dir-li:
- M’has fet molt feliç.
Ella, sense tenir-ne mai prou, li va preguntar:
- I a la teva vida de cada dia, ets feliç?
- Hi ha dies de tot!
- Clar que sí, i qui no té dies de tot?
Li va semblar una resposta sincera i assenyada. No va pas deduir d’això que ell no era feliç. Només que va desitjar i va proposar-se a la vegada, de fer que la balança d’aquests dies de cada manera, s’inclinés cap al bon costat.
La Teresa de Paraules i mots,
L'Anna de Coses i altres coses
i el Veí de dalt de Malerudeveuret
m'han donat el premi Dardo.
Una gran pregunta podem ser sempre en cada moment feliços.
No voldria que semblés banal el que diré. Però tant aquest relat com l’anterior son reals com la vida mateixa…
I… bé ho deixaré aquí… que si no no se que puc acabar explicant…
Petonet dolç Carme…
:¬)*
Que ràpids tots dos!
Striper, jo crec és difícil que no hi hagi moments de tot. Però malgrat això, una persona es pot considerar feliç, encara que hi hagi algun moment complicat, si sap retrobar la felicitat, si ha après la manera de fer-ho.
Barbollaire, no em sembla gens banal i jo també crec que són reals com la vida mateixa… conec tantes històries que em fan pensar molt i molt. No cal que expliquis res que no vulguis explicar, però… me’n fas unes dentetes.
Petonet dolç, Barbollaire
Jo crec que costa molt ser feliç en tot moment. Per més que ho provis, sempre hi ha coses que et destorben, que t’atabalen, no podem estar aïllats de tot el que ens trunca la felicitat, i per tant, hi estem constantment exposats. Però bé, perquè això que dic tingui algun sentit, caldria conèixer amb exactitud la definició de la felicitat, i dubto que ningú sigui capaç de fer-ne una que convenci tothom. Si algú per aquí la té, si us plau, que me la doni.
Per cert, el relat és molt maco i molt emotiu, per més que m’hagi posat a analitzar el tema sense més.
La vida potser també una història idíl•lica, interrompuda constantment per la publicitat dels entrebancs. Ho he dit ja en un altre indret. De vegades aquestes interrupcions duren trenta segons, de vegades sembla que s’hi fan eternes… L’altre dia jo mateix em sorprenia dient que era més plaent el moment en el que la migranya comença a esvair-se que quan se’n va del tot. El moment d’alliberar-se és el que et fa sentir l’autèntic pes de l’existència. I et sents més feliç ara que no quan els dies passen i passen sense sotragades. Això no vol dir que no t’estimes més un llarg recorregut. No sé si m’he explicat. Per cert, parlava de la felicitat. Hui estic una mica espès…
Xexu, jo em considero especialment afortunada, he tingut sort amb totes les coses importants, i molt sovint m’he sentit feliç. He de dir que cada cop més sovint mentre em vaig fent gran. Crec que mai no necessitem una definició de la felicitat quan la sentitm. La sentim i sabem que és això.
Josep Manel, si s’enten molt bé. Quan fa molt temps que not ens migranya, ja no valores i no “sents” que npo en tens. Quan surts d’un trasbals sents més la felicitat, sobretot per contrast, i també perquè la costum ens fa que deixem de fixar-nos-hi. Com l’olfacte s’acostuma a quaslevol olor i ja no la sent.
molt real, però tant real que moltes vegades també això es queda en un no res. Els dubtes es mengen les preguntes, i deixes marxar a la persona pensant que segur que ja te una vida feliç i que no cal insinuar-li res. Són les dues situacions.
Real com la mateixa vida, segur que aquell moment fa decantar la balança a la felicitat. Petits moments que ens fan somriure i somiar!
Sí estrip, tens raó, a vegades queda en res. Però el moment ja és important i queda per sempre i el sentiment també.
Carme, com tu dius i la frase d’en Tomàs també i sembla ben espontània i prou clara: “M’has fet molt feliç” ni que sigui un moment!