Col·lecció de moments.

La  Martina  es va entusiasmar  amb la feina d’ordenar  arxius i anar trobant  relacions  amb  els noms,  els  personatges,   les  dates,  les  històries.

- Te n’adones,  Sergi?  L’avi  ha utilitzat  els noms  reals  de la nostra  família,  només  que ha  canviat  els cognoms.
- Em  pregunto  si  les  altres  persones  que no són de la família,  també  deuen  ser reals  i  si en són  si també  deu haver  utilitzat  els seus  noms de veritat.
- T’imagines  que  sí,  que tot  fos de veritat  i no pas  una novel•la?
- Martina,  l’avi  és  escriptor.  Per què  creus que això  hauria de ser veritat?
- Pel  fet  de tenir-ho  tancat?
- Pssi,  potser  sí.
- No  sé  si aquesta  classificació  per famílies  té  massa  sentit, ja  que  hi ha molts  trossos  on es  barreja  tot  i no sé  pas  a quina família  posar-los.
- Nena!  és  que no sé  d’on t’has  tret  això  de les  famílies!
- En  primer lloc,  no em diguis  nena -  diu  emmurriada  la Martina- i en segon lloc era  una primera  idea, potser  tu en tens una de millor  per a classificar tot  aquest  paperam  que  hem  col•leccionat?
- Per  dates?  Crec  que seria més lògic
- Però  no tots  en porten.  S’han  d’anar  comparant  els  continguts  per  a poder  ajuntar  els que corresponen a la mateixa  època.
- Mira!  Aquest  deu  ser  d’un  temps després  d’aquests  datats  del 1995.
- A  veure?  Això  què  és?  Una  carta,  no.  –   en  Sergi llegia:

“La  Sofia  li va  presentar el seu  esquema de treball,  es van posar  d’acord i  en  Martí va  acceptar  de fer-li  de tutor  de la tesi.  La Sofia va  fer  tantes  coses a la vegada  que ell  l’admirava  no només  la seva capacitat  de  ser  en llocs   tan  diferents sinó  la seva  manera  de ser.  Alegre,   sempre estava contenta,  tenia una gran facilitat  per  contactar  amb  tothom,  tenia  una pila d’amics que  cuidava   molt o descuidava  una mica   depenent de la feina que tenia  i  que  sovint, molt  sovint  actuava  per impulsos.

Va  començar  a venir sovint  a  consultar-li  coses  de la seva tesi.  Arribava  al despatx  i  portava  com una mena  d’aire  fresc  que  el revitalitzava.  I  sí,  havia  de reconèixer que  cada  vegada  li agradaven més els seus  ulls  i  també  la seva  veu  i el seu riure  que no l’estalviava  mai.”

-  No,  això  és novel•la,  és  la  continuació  d’aquesta història  de la Sofia. No  ho veus.  Aquell  professor   finalment  se  la  devia enrotllar.
- El  professor o l’avi?
- Bé,  l’avi  o el professor  de la novel•la,  jo què  sé!

“Ell  sovint  li preguntava  per  la seva  salut,  per  saber  si  estava  bé  del tot  o s’havia  de cuidar més  del que ella deixava entendre.  No ho  va  acabar  d’aclarir mai,   sovint  tirava pilotes fora i  volia estar  millor  del que realment  estava  i  va  anar  agafant  la impressió,  que  si bé  s’havia curat,  tenia  a vegades  alguna conseqüència  desagradable  que  no tenia  gaire interès  en  explicar.  El  que va passar  és  que aquest interès del Martí per la seva  salut, per  la seva  feina i la seva  vida,  va  donar-li  la confiança  suficient per  preguntar-li   a ell coses  personals  que  d’una altra  manera  potser  mai no s’hagués  atrevit  a preguntar. 

I mica  en mica  van anar  intimant i explicant-se  coses al marge de la feina  i es  van  anar  acostumat a fer-se  bromes…  però ell  encara  estava  ben convençut  que  si  un no vol,  no hi ha història.  Tot  es mantenia en un ordre,  emocionant,   però  correcte.”

-  Quina  data  li posaries?   Si  el 1995  encara  no havia començat  la tesi  i aquí  sembla  que  ja la tenia  avançada  i  a sobre  ja havien intimat,  com a mínim un any més tard!
-  Un any?  Una tesi i fent  tantes  altres  coses?  No, no,  un any no:  més, molt més. 
-  Li  posarem 1997-1998.
-  I  aquest?  Mira   parla  altra  cop  de la Sofia.
- Sí,  i a aquest  li posarem 2000.  Diu  que és  5  anys  després.

“Després  de 5  anys  d’haver-la  començat,  la Sofia  va llegir  la seva  tesi.  Va  anar  bé.  Bona  acollida  i bona  nota.  Després van  anar a sopar. Eren  tota  una colla,  alguns  del tribunal i alguns amics. Va  ser  un sopar normal,  potser tots  havien begut una mica massa i al final  la  Sofia va  arrossegar en Martí  amb  uns altres  amics  fins a casa seva.  Però  finalment  es  van  quedar  sols i  la  Sofia  li va  dir  que l’estimava i  li va fer  un petó. Un  petó  meravellós  i inacabable.  Ell  se’l  va  deixar  fer,  s’hi va  deixar  atrapar,  però  després es  va  aturar li va  explicar  que ella  ja sabia que  estava  casat,  que  no  entrava  dins  dels seus propòsits  deixar d’estar-ho  i  que allò  no podia ser.  Ella va  insistir:

- Diga’m  que no sents  res  per  mi i et  deixo tranquil
- Això no t’ho puc  pas  dir. No seria  veritat.
- Què  sents?   Això  tampoc no  m’ho pots dir?
-  Sí  que t’ho puc  dir. Potser  no ho hauria  de fer,  però  m’agrada  fer-ho. T’estimo  molt i estic  enamorat  de tu. Molt enamorat de tu.
-  I  jo de tu.  Quin  és el problema doncs?- va  dir la Sofia amb  uns  ulls  implorants i esperançats.
- Que tu tens  30 anys, que  ets  molt  jove,  vull dir,  jo  ja  no en sóc  tant i que estic  casat.
- I  no vols canviar.
- No.
- Doncs,  ara  que ja hem acabat  la feina de la meva tesi, i  no ens  hem de veure  per  aquest  motiu,  ja no  ens veurem més?
- Nnnnno. Serà  millor així
- Millor?  Què  vols dir millor?  Per a qui, serà  millor?- va respondre  ben vivament.
- Crec  que per a tots.
- No.  Per  a mi no.  Pots  estar-ne  segur.
- Doncs  jo estic  segur  de  que sí.  Tu  necessites trobar  algú  de la teva  edat  amb qui  casar-te  tenir  fills i  tot  això  que jo ja he fet.
- Tu no  has  de pensar  per  mi  ni  m’has  de dir  el que jo necessito.

Però  després tot  sol,  era ell mateix  el que es preguntava:  Millor?  Millor  per a mi? Millor  per a ella? Encara  no havien passat 24  hores  que  l’havia  deixat  a casa  seva,  trista  perquè  no s’havien de veure més  i jo no podia  treure-se-la  del cap ni un segon  i també a ell  l’entristia   no veure-la més  i l’entristia  encara més que ella  estigués trista  per culpa  seva.”

- Potser  al final  no s’enrotllaran. – dubta  la Martina
- A que sí!
- Va,  passa  fulls,  passa,  passa, fins que torni  a sortir  la  parala “Sofia”
- Ei,  nena  i si ho fessim  a l’ordinador  això?    “Buscar  una paraula.”
- Tornar  a localitzar  aquests  arxius  que ja hem imprès  i  buscar  la paraula  arxiu  per arxiu?  Encara  trigarem més. 
- Tens  raó,  ara  de moment,  mirem  els papers  i  després  quan en  vulguem imprimir  de nous  podem  buscar paraules  clau,  les  buscarem a cada arxiu abans d’imprimir.
- Mira  una carta, que parla d’ella,  però  és  una pila d’anys  després, o sigui  que  la  relació  va durar.
- 10 de Novembre de 2003
- Bé  ja  tenim una altra  data.

“Estimada  Berta:

Encara  em costa  una mica  parlar  d’aquesta  relació. De fet  només  n’he parlat  amb l’Arnau  i crec  que em semblava  que parlar-ne  era com  normalitzar-la.   No me’n sento  pas orgullós, però culpable  tampoc. Ha  estat  molt, molt bonic. M’he sentit  molt  feliç  amb ella, però  crec  que ho he  de deixar.  Crec  que ho hem de deixar.”

- Ara,  Sergi,   crec  que hem anat  massa  lluny  i que ens hem perdut  alguna cosa  entremig.
- Calla  i  llegeix,  potser  ho  explicarà.

“Crec  que jo sóc  fidel per naturalesa i  que  ara  “estic”  infidel,  d’una manera  momentània  i provisional.

Em  preguntaves  com una persona com jo, que crec tot  això  que et  dic,  em podia haver embolicat en una història com aquesta. Crec  que m’he  deixat  embolcallar per la seva dolçor i pel seu  amor.  Després  del primer  dia que li vaig  dir  que no,  no me la podia  treure  del cap.  Vaig  resistir  un dia,  dos  dies,  tres  dies,  quatre dies,  una eternitat  de dies.   I  la  cosa  no canviava  gens.  Jo pensava  que m’aniria passant.  Imaginava  que ella estaria pitjor  que jo.  Jo  puc assumir  el meu patiment,  però  em costava  assumir  el d’ella.  Finalment  vaig  caure,  ben a consciència,   a la temptació  de trucar-la  i aleshores,  ja  ni  podia  ni volia  evitar  que  passés  tot el que hagués de passar.  Havia  traspassat  aquell  límit  (no sé  si massa  conscientment) del qual  tan us havia parlat i  ja no hi havia marxa enrera. Portem  aproximadament  uns dos  anys  veient-nos  quan podem,  estimant-nos  tant  com podem   i  crec  que això  no pot  durar,  ella ha de fer  la seva  vida,  no pot conformar-se  a  això  que jo li ofereixo.  A  vegades penso que sóc  una  mala persona per haver  fet  tot això.”

- Que  dramàtic,  no?  Jo trobo  que  no n’hi ha per tant!
- Nena,  que d’això ja  fa 30  anys  i les  coses  son són iguals  que ara.
- Tio,  pesat!  No em diguis  nena! -  crida  la Martina  donant-li  un calbot -  I  aquesta  Berta,  deu ser la Berta  Salelles,  la que  era  amiga  de l’Arnau  i de la Muguet?
- Sí,  no?
- O  sigui  que al final  es van  conèixer,  com?
- Doncs  els  devia presentar l’Arnau.  És  un mic  comú.
- Va  continua buscat  algun lloc  on digui  Sofia. 
- Mira!  Una carta, signada:  Arnau.
Estimat Martí,  estimada  Berta;

Quan  llegeixo o em dius  que vols  deixar  la teva  relació  amb la Sofia,  en primer lloc no ho acabo d’entendre  i  en segon lloc  em  sap  greu,  trobo  que es perd  alguna cosa  de molt valuós.  Jo  només  et  diria,  Martí:   no pensis  tant i viu!  Viu  tot  el que tens! 

- Mira,  aquest  ho tenia clar!  -  diu en Sergi
- I   a  ell,  com li devia  anar  amb la Berta?  Aquella  Berta,  crec que  també pensava  massa!
- Bé,  mica en mica,  a qui vols que  busquem? Busquem  la Sofia,  o busquem  la Berta?
- La Sofia,  encara.
- Una  carta  per a ella…

 “Estimada Sofia,

Deu fer… dos anys? Era una de les meves tardes de compra de discos i llibres. Mentre esperava que em cobressin (crec que era a la Laie), vaig fixar-me en un punt de llibre que hi havia al mostrador. No tinc per costum agafar-los (normalment porten propaganda de noves edicions), però en aquest s´hi reproduïa una pintura on hi sortia una noia amb una expressió que va captivar-me. A casa, vaig retallar la part del punt que duia la publicitat i vaig quedar-me només amb l´extrem on hi sortia la noia. Crec que en tots els llibres que m´he comprat des de llavors aquest punt ha estat el testimoni viu de les etapes en què els he anat llegint.

Érem a la platja. Jo diua un llibre a la motxilla i et vaig ensenyar el punt i et vaig parlar de la noia. Vaig explicar-te quins sentiments em despertaven la seva expressió, la seva mirada expectant, les seves mans tocant-se el cap i el cor alhora, la innocent vermellor de la seva galta, la inquietant vitalitat dels seus llavis… Tu vas inventar una història sobre ella. No en recordo l´argument, però sí que recordo que era una història molt bonica, amb un final una mica trist però molt tendre. Sé que vam riure. Sé que vam ser molt feliços aquell dia a la platja.

La impaciència em va guanyar i, quan vaig arribar a casa, vaig ficar-me a internet amb el ferm propòsit de trobar qui era aquella noia, a quin quadre pertanyia. En un extrem de la pintura, una mà oferint-li un pomell de flors va fer-me pensar que potser es tractava d´una Anunciació. Vaig entrar en el google d´imatges i, després de molta estona… eureka! L´havia trobada.

Beatrice Flaxman, misteriosa model del pintor John William Waterhouse. Quadre pintat l´any 1914. Beatrice, Beatrice…

M´estimo aquest punt de llibre. M´ha acompanyat en totes les lectures des d´aquell dia en què tu i jo vam compartir unes hores de mirades tendres, de delicades carícies, contemplant el mar, sentint l´escalfor del sol, pendents l´un de l´altre, amb el cor bategant-nos i els sentits a flor de pell.

I vull que ara el tinguis tu. Que, si ho vols, t´acompanyi la nostra Beatrice en les teves lectures; que t´acompanyi la serenitat de la seva mirada, el seu gràcil rubor, la força del seu cor.

Però no és pas un regal. La veritat és que espero que algun dia me´l tornis. No sé en quin moment serà, però sí que tinc la certesa que quan aquest moment arribi, tots dos ho sabrem. No ens direm res, cap explicació, cap justificació: tu em retornaràs el punt de llibre en el just i precís moment en què jo l´estaré esperant.

31 anyets! Que siguis molt i molt feliç, angelet.

- Tampoc  sembla  ben bé una carta  de comiat.
- No  però  si  en parlava  amb els seus amics, devia  voler  deixar  la relació  i tot això  del punt  és com una mena de penyora  o de record  de  comiat.
- Bé,  però  en tot cas  no és  tant  evident.
- Potser  va ser un intent  de comiat.
- Mira  aquí  surt  una  carta  signada  Berta  que parla  també  de la Sofia.
Estimat  Martí:

Em  demanes  l’opinió  sobre  la teva  carta  de  felicitació i de comiat  a la vegada.  Jo  si  triés  el camí  fàcil  et  diria  que és  molt  bonica.  Seria  veritat.  És  molt bonica.  Però  crec  que això  tu ja ho saps,  perquè  has  tingut  molta  cura  que  fos  així.  T’imagino pensant-la  i  repensant-la,  escrivint-la  i rellegint-la  per  veure  com pots  dir-li  de  la millor manera tot  el que li vols dir.  Però  crec  que  si  em quedés  aquí  seria  escaquejar-me  del que tu em preguntes.  Tu vols  saber com em sentiria  jo si rebés una carta  així.   Però  hi ha  una  cosa  molt important  i  és  que  jo no sé  massa  en quin punt  es  troba  la Sofia.  No sé  si  creu  que  això  li anirà  bé  o encara  creu  que  estaria millor  amb tu.  Jo crec  que em sentiria  molt  feliç si rebés aquesta  carta,  perquè  a mi m’importen més  els   sentiments  i  les  complicitats  que no pas  els fets.  Però  m’adono  que hi ha un risc…  que ella pugui  sentir  “si  m’ho  diu tot  molt  bonic,  però  de  fet  vol  que  deixem  la  relació  en comptes  de  voler  estar  amb mi”  És un risc,  jo no sé  si passarà. Espero  que no passi  i que  ella també  se senti  feliç  amb  la teva  carta.

- Tu  com ho veus,  això,  Sergi?
- Suposo  que devia ser normal,  prendre’s  les coses  tan la valenta.  Per  sort  ara, ens ho mirem tot d’una  altra  manera.  Sobretot  menys dramàtica.
- Devien passar-ho malament,  oi?
- Doncs  potser  si,  però  la veritat  és  que pel que hem llegit  fins ara,  semblava  que  tret  d’uns moments  molt  concrets estaven  bastant contents.

Martí,  fa  uns mesos  que ens escrivim,  encara  no ens coneixem personalment,  sabem  moltes  coses  l’un de l’altre,  primer  a través de l’Arnau,  però  després  per  les  nostres  cartes  que s’han fet  tan fàcils  com si ens coneguessim de tota la vida.  Jo crec  que és  un error  canviar de parella, perquè  crec  que  el  problema  (parlo en el nostre  cas…  hi ha gent  que si que té  parelles  impresentable  i inaguantables)  no és  la parella que tenim,  sinó  la  manera  d’entendre les relacions.  Crec  que  si  deixéssim  de  banda  la  possessivitat  de les  relacions,  viuríem molt més  feliços  i més units  encara  a les  parelles  corersponents.  Crec  que la gent  hauríem de lluitar  per  això:  per  acceptar  que tots  sentim el que sentim  i que  no  passa res  ni és tan dramàtic.

- Mira-la!  Té  raó,  però  ella  no era  la  que  renunciava al sexe,  perquè no li semblava  bé?
- Sí,  però  han passat  uns anys.  Si  en 35  anys  que  fa  dels primers escrits  del 1995  amb  ara  tot  es veu i es viu tan diferent,  en  …  no sé  7 o 8 anys,  2003-1995 fan 8,  en 8  anys  bé hi  devia haver  una petita  evolució, no?
- Doncs  segurament.

Per  què   no ha de ser possible  estimar  dues  persones al  mateix temps?

- Au,  vinga  -  diu la Martina  una mica  apressada  i encuriosida -  aceptada  la proposta  de buscar-ho ordenar-ho  per dates.  Comencem  a  classificar.
- Aquí  en aquest  piló  n’hi  ha algunes  del 2000  i algunes del 2003.  Podríem  començar  per aquí.
- No,  primer  van  aquests plecs  del 1997-1998,  quan   i després  les  de  voltants  del 2000. Crec  que els  del 2003  aquí  hi són prematurs,  més endavant  ja  veurem.  Si no es perd  el fil.  Una història  que no ha ni començat  sembla  que s’acabi…  no pot ser.  Tot  al seu temps.
- D’acord  1997-1998  i 2000. Si surt  res  del  99 també,  no?
- Clar!