31.-
Sense mirar-te
arribaré a veure’t.
La teva imatge
amb cels de taronjades
vindrà a despertar-me.
32.-
El cel taronja
ens acarona l’aire. El sol s’amaga
darrere les muntanyes
i ens tenyeix la mirada.
33.-
Volem un somni,
sense adormir la vida.
Avançar sempre
amb la mirada plena de camins i dreceres.
La Teresa de Paraules i mots,
L'Anna de Coses i altres coses
i el Veí de dalt de Malerudeveuret
m'han donat el premi Dardo.
“Volem un somni sense adormir la vida”… I després mantenir-lo sense que les absències ens desperten i ens l’esgarren, com un llençol vell.
LES EMPREMTES QUE HE DEIXAT POSITIVA O NEGATIVAMENT,ELS MEUS TRIOMFS,LES MEVES DERROTES,LES MEVES PENES I ALEGRIAS,LES MEVES GANES DE SEGUIR AVANÇANT MALGRAT LES VICISSITUDS DE LA VIDA,PERQUÈ UN HA D’AVANÇAR COM ÉSSER HUMÀ,CRÉIXER AMB O SENSE EQUIVOCACIONS.
UNA ABRAÇADA I UN PETONET.
“La vida com un somni
al teu esguard.
On em somnio que em somnies
en un somni
amb tots els colors
dels capvespre
al teus cabells.
I respiro la vida
a les alenades
dels teus llavis.
Mentre mormoles
panteixos de plaer
o m’acarones
amb el meu nom a cau
d’orella.
La vida com vida
a les teves mans.”
Petonet i abraçada dolça, nina :¬)**
Josep Manel, jo sempre demanat massa i tu acabant de reblar el clau. Sempre demanem massa… però si no ens quedaríem curts.
Robleflu, quanta raó que tens, empremptes d e tota mena deixem. Nena, m’has fet venir une s ganes de fer un cafetó i això que encara no he sopat!
Barbollaire, poemes trasbalsadors, aquí i allà… I jo avui no sé què dir… potser … Gràcies? Sí! pel regalet d’un poema, aquí a casa meva. Però, sí una cosa sí que te la dic: no deixis mai la teva vida a les mans de ningú que no siguin les teves. Sobretot si no s’ho mereixen.
Però és difícil saber qui és el “no mereixedor”… Tot depèn del punt de vista…
Malgrat jo podria estar d’acord amb l’altre banda… el no mereixedor segurament sóc jo…
Va, va, no ens posem transcendent que no s’ho val :¬)***
Gràcies a tu, Carme.
Petonets dolços, dolços :¬)*
Miquel Àngel
Per cert acabo de veure que ha de ser capvespres i no capvespre :¬(
Ais Carme! Com trobava a faltar les teves baules. Sort que he tingut un raconet per llegir-les altre cop avui.
Besades!
Barbollaire,
Podria dir-te: Que difícil és no posar-se massa transcendent amb els teus poemes! però també: que difícil és que jo no em posi transcendent quan les emocions estan en joc!
Caterina, et trobo a faltar, bonica, gràcies per la visita i el comentari.
Has anat a tocar el meu escriptor d’infantesa i per tant el meu favorit, et recomano que llegeisis Elena de segona mà tot un clàsic
salutacions
Té la mà Maria, quina ilu trobar algú amb el mateix escriptor preferit ue jo. Ja he llegit Elena de segona mà. Si no he llegit tots els llibres que va escriure és perquè no els he trobat, que si no…
avançar sempre
avançar sempre
avançar sempre
i quan arribem al mur final
que ens impedeix seguir el viatge
tirar-lo a terra i…
caminar
Molt bé, Ignacio, sí senyor, avançar sempre, sempre.
Gràcies per ser-hi sempre.