Acabaven d’esmorzar, era un moment tranquil que no buscava gaire res més sinó que el deixessin viure i l’assaborissin, barrejant la placidesa amb un pessics de golafreria:
- Puc fer-te una pregunta una mica delicada?
- Prova-ho…
- És que és una pregunta que sovint la gent defuig de contestar.
- …
- És com si incomodés, com si fos inadequada.
- … a veure …
- Ets feliç?
- Sí.
- Jo també. Sempre he pensat que si es respon a aquesta pregunta amb més d’una paraula vol dir que no. Si algú ha de donar massa explicacions, jo crec que vol dir que no és feliç, al menys com jo.
- És possible - va dir ella poc a poc - però és que hi ha gent que no creu que la felicitat existeix.
La Teresa de Paraules i mots,
L'Anna de Coses i altres coses
i el Veí de dalt de Malerudeveuret
m'han donat el premi Dardo.
Jo mateix…
Penso que hi han moments en que la felicitat t’acarona. Si tens sort, t’acarona sovint i força estona.
Però sempre, sempre, s’atura, s’acaba..
També pot passar que el record d’aquestes carícies et duri un cert temps més enllà que hagi passat…
No sé… Potser és la meva visió un xic negativa…
Un petonet dolç, Carme :¬)***
Des del moment en què t’ho preguntes …. és perquè ho dubtes, mala cosa ja.
La reposta ha de ser senzilla perqupe la felicitat és senzilla.
Jo crec en la felicitat, i tant que si, i en els seus pics. Trobo agosarat, però que si no respons amb un simple ’si’, no es consideri que la persona és feliç. Hi ha qui s’embolica més o menys parlant, i aquesta pregunta és massa directa com per arrencar una resposta tan taxativa. Se n’ha de ser molt, de feliç, per contestar ‘SI!’.
Una cosa semblant em va passar a mi fa uns dies. Ara agafe el tren per anar a treballar (i tu diràs, açò que hi té a veure? paciència). Una companya em preguntà per què i jo em vaig desfer en una llarga explicació: beneficis personals, econòmics, mediambientals… Al acabar em reblà que li havia semblat que jo estava poc convençut encara de la meua decisió donat el discurs que li havia soltat. El millor de tot és que tenia raó. El cotxe és una droga molt dura!
Crec que és molt cert el que dius sobre que si una persona és feliç basta dir sí i no donar més explicacions però a vegades sorprèn com un simple sí pot ser tan difícil de pronunciar…
Petonets!
Barbollaire, no em sembla pas negativa la tev a visió. La trobo bastant realista. Però tot depèn del significat concret de la teva paraula “estona”. Hi ha estones llargues. I també el seu record, com dius. I el fet que s’aturi, no vol dir pas que no pugui tornar a començar.
Argument, a vegades no t’ho preguntes, simplement “sents” la felicitat o bé la infelicitat. Sense preguntes. Si t’ho preguntes és que no la sents clarament, però ni l’una ni l’altra.
Jesús, la felicitat és senzilla, però com costa a vegades d’aconseguir-la. Potser només la trobem senzilla quan ja la tenim.
Xexu, jo també crec que elnoi exagera. No cal que sigui sempre un sí. Però és una manera de veure-ho El noi de la història posava a prova, a la seva manera, a la seva noia. Potser simplifica una mica. Oi?
Josep Manel, m’agrada la teva comparació, fa entenedor tot això que parlem.
Caterina, potser la conclusió després dels comentaris seria que no cal exagerar ni per un costat ni per l’altre, si l’explicació és llarga i complicada… malament, però d’aquí a que només sigui vàlid un sí… encara hi ha molta distància.
Buf!
Jo no sé si és tant senzill. Potser és que no podria respondre amb un monosílab.
En qualsevol cas, està molt ben plantejat i resolt. Ben contat.
Queralbs, no ‘hi capfiquessis pas, eh? Aquest xicot simplifica molt i molt i jo crec que els moments que qualsevol persona podria contestar que sí, són comptats.
Aquesta carontrista que m’has posat , m’ha arribat a l’ànima.