Des de la Serra de l’Obac
Montserrat sura en un mar de núvols
Com si cerqués, un xic a la deriva, el seu passat mariner.
El Paller de tot l’any naufragava sense remei
Fins a submergir-se del tot
Castellsapera estava ben ancorat a la Serra
I nosaltres, caminàvem, de peus a terra.
Entre alzines i romaní, l’estepa blanca i la farigola,
tot vigilant curosament, si en algun moment,
una molsa o un bolet se’ns convertia en una alga sinuosa.
La Teresa de Paraules i mots,
L'Anna de Coses i altres coses
i el Veí de dalt de Malerudeveuret
m'han donat el premi Dardo.
Ostres, quines fotos més xules. M’agrada molt la segona, és com molt mística. Deu haver estat un gran dia!
Sí, sí, semblava talment un mar. Les fotos no són meves, són del meu home, hi té més traça que jo. Gairebé un dia perfecte, Xexu, com que no hem comnçat de cap de les maneres que no havia de començar… ens ha anat força bé.
las fotos són molt maques, jo tb he estat a Montserrat “surant entre els núvols”; però la cosa va acabar fatal! una tempesta impressionant, i anàvem amb el cau amb els petits i pobrets tots mullats i fins i tot va pedregar!!! però bé, de les aventuretes tb queden bons records.
besets!
Una maravilla para la vista
La foto de Montserrat entre núvols, com el llom d’un animal mític i majestuós, em té el cor robat…
En qualsevol moment esperes que aixequi un coll fort i un cap impressionant i se’t quedi mirant…
I el text que acompanya les fotos… especialment les quatre darreres línies… Precioses!
Un petonet de bon dia i bona setmana i bon dilluns!! ;¬)***
(Òbviament dolç!)
he caminat per aquestes muntanyes i em porta bons records, les fotos impresionants, felicitats
Preciós!
Val més no dir res, i contemplar aquestes fotos, i llegir els teus comentaris.
¡Quants records!
M’encanten les fotos de Montserrat amb els núvols. . . . He quedat fascinada i si, he sentit nostàlgia però m’has donat un moment de pau i dolcesa que t’agraeixo.
A cops fas coses per els altres sense saber-ho. Gràcies,
Una forta abraçada,
Anna
Mercè, ja veig que la teva aventura va ser més moguda que la meva, va ser un dia ben assolellat er sobre de la boira.
Barbollaire, sort que no va aixecar el cap! que em cago a les calces!
Camino incierto i Queralbs, m’alegro que us hagi agradat contemplar les fotos.
Té la mà Maria i Anna, benvinguts els bons records, encara que siguin nostàlgics Anna. És un regal fantàstic rebre les gràcies d’algú que ni t’esperes i que ni sabies que havies fer res pel ell. Gràcies a tu per la visita i pel comentari.
Una abraçada a tots.
Carme,
Que bonic es Montserrat!
Suposo que el catalans, de tant en tant tenim com una necessitat de veure aquestes muntanyes. Son úniques, son nostres, però voldria que el món sencer les veies i ja veus, per Internet les pot veure molta gent, a través de les teves fotos.
Una forta abraçada