Giravolta, plàcidament, entorn de mi,
aquest matí.
Ran les ones invisibles,
i l’escuma de paraules.
Me’l miro,
i asseguda al bell mig del moviment
m’instal·lo en la contemplació.
Somric a un riure lletrejat,
i aboco precipitadament
pensaments no prou pensats.
S’aturen
el riure i el matí,
i encara puc recordar
com s’escolta el silenci.
Somric, altra vegada
perquè el sento entenedor.
I reculo una mica, només un pas
per deixar l’espai suficient
i no perdre de vista tot el que havia trobat.
sento la dolçor del final del got
i el matí em torna a somriure.
La Teresa de Paraules i mots,
L'Anna de Coses i altres coses
i el Veí de dalt de Malerudeveuret
m'han donat el premi Dardo.
Quin vertigen!
Pobre trapezista! Sempre amb el teu vertigen! Gràcies per la visita!
Preciós!!!
Segurament no te res a veure… però trobo alguns punts en comú amb la meva “roda de fira”…
Però segurament és una apreciació errònia…
Petonets dolços de final de cap de setmana ;¬)***
Doncs segur que si, Barbollaire, les paraules i les idees llegides, a vegades et queden a dins i quan tornen a sortir de dintre teu, ja no te’n recordes (al menys conscientment) d’on havien entrat.
En viure en espiral, primer vaig buscar dins les hores del dia aquelles que jo vivia d’una manera especial, ara busco els dies de la setmana que, ja siguin iguals que tots o diferents, jo visqui de manera plàcida, intensa, personal… Aquesta setmana va ser dimecres. Va ser un matí bonic.
Aquest poema, si, pot ser la teva roda de fira, no et dic pas que no. Pensava en coses molt properes. Espero que no et sàpiga greu. No ho he fet expressament. L’inconscient, a vegades se’ns fa incontrolable.
Petonets i bon començament de setmana.