Va aprendre a parlar de la manera més habitual i d’entrada ningú va detectar res d’especial. Va començar dient paraules soles, després va anar confegint-les, mica en mica, les unes amb les altres per arribar a formar frases. Frases ben construides. I sí, parlava d’una manera força normal.
Només que un dia, quan ja havia fet 18 anys, algú li va fer adonar que només parlava en futur o en condicional. Ella ho va trobar tant normal, que no li va donar més importància i va dir ”quan voldré, parlaré com tothom, amb tots els temps dels verbs” però aquest dia no arribà mai, com no van arribar mai, cap dels seus propòsits, cap dels seus projectes, cap de les seves idees. Ella romania aturada, sense fer res, sense créixer, sense caminar en cap direcció. Tot, a la seva vida, li va quedar sempre en un futur massa llunyà, un futur que de tant allunyar-se es va convertir en un futur de mentida.








La Teresa de Paraules i mots,
L'Anna de Coses i altres coses
i el Veí de dalt de Malerudeveuret
m'han donat el premi Dardo.

Molt ben trobat: som futur en la mesura que som present i passat, no?
Idò a mi me fa sentir llàstima, perquè trob que el que importa, no és tant arribar, sinó gaudir del camí. I en aquest cas, no en gaudeix.
Massa vegades mirem endavant per veure on voldríem arribar i no gaudim d’allò que ens envolta…
aquella flor a la vora del camí… la brisa que ens acarona la galta…
els somriures dels nens…
no podem viure el demà… bàsicament perquè no existeix… com l’ahir…
sols podem viure l’ara… i és tant efímer que ens oblidem de fruir-ho..
Petonet dolç :¬)**
Jo mateix, jo ho veig exactament així, si mai no acostem el futur perquè es faci present… malament rai. I aquest conte està inspirat en persones reals que conec.
Queralbs, ja tens raó ja, però el que és pitjor que ni gaudeix del camí ni arriba…
És això exactament, Barbollaire, com que no és capaç de viure el present, sempre pensa que allò que ara se li fa complicat ho farà més endavant, però quan ho té a prop, ho torna a trobar massa dur i així ho va empenyent tot, fins que tot es fa totalment irreal.
Cierto, es lo que yo llamo el “si yo…” o el “tengo que…” que nunca llega porque no estamos siendo dueños de nuestra vida,es necesario detenerse a reflexionar si estamos viviendo como queremos para no llegar a la esquizofrenia de pensar de una manera y vivir de otra.
Doncs jo tinc feina, perquè hi ha molts futurs que em fan mandra, molts futurs que em fan por, molts futurs que no desitjo i en canvi, enceto camins sense futur… Rara que sóc… Petons, reina!
Camino incierto, si que tienes razón que en estas caricaturas nos vemos un poco cadaunpo de nosotros.
Camins sense futur? O encetes sempre el futur que voldries? Jo crec que lluitar per futur que vols és justament a l’inrevés de la noia del meu conte. En tot cas ja m’agraden a mi els teus cmains s ense futur. Més que els altres.