Firmin, la rata de llibreria.
Firmin, viu al soterrrani d’una llibreria de Boston, la seva mare va instal·lar allà la seva família com una emergència. No és un bon lloc per a viure perquè no hi ha menjar de cap mena. La mare de Firmin havia rosegat el paper dels llibres que els llibreters guardaven al soterrani, per a fer el niu i com que hi havia més ratetes petites que no pas mamelles tenia la mare i a més a més Firmin era desnerit i poc forçut, quan no aconseguia mamar, menjava el paper.
Mica en mica els altres van anar marxant i ell es va quedar a viure allà. Un bon dia deprés d’alimentar-se gairebé explusivament de llibres va descobrir que sabia llegir-los. I va llegir, llegir i llegir incansablement.
Foto de Sam Savage i un fragment del llibre:
“Instalado como estaba, cada noche, en los misteriosos instersticios que separan la lectura del almuerzo, había descubierto una notable relación, una especie de armonía preestablecida, entre el sabor y la calidad y la calidad literaria del libro. Para averiguar si algo era digno de leerse, sólo tenía que mordisquear una parte de la zona impresa. Aprendí a utilizar la anteportada a tal propósito, dejando así el texto intacto. <<Lo que bien se come, bien se lee>>, pasó a ser mi lema.
Tot sortint a buscar menjar va descobrir el cinema Rialto on trobava crispetes caigudes per terra i altres coses i això li va permetre conèixer el cinema, el clàssic i el porno.
És com una faula o una alegoria. Parla del món interior que es va creant gràcies a la literatura i també de la solitud i de les dificultats de comunicació.
Es llegeix fàcilment i ràpidament. M’ha agradat, diverses vegades en la lectura, m’he sentit ben identificada amb una rata.
La Teresa de Paraules i mots,
L'Anna de Coses i altres coses
i el Veí de dalt de Malerudeveuret
m'han donat el premi Dardo.
Ja havia sentit parlar, i força bé, d’aquest llibre.
Per no angoixar-me gaire esperaré a llegir els dos que encara tinc a cua abans de comprar aquest i el Lladre de llibres que recomana Hypatia.
És que si no ho faig així m’entren totes les cuques per llegir els nous i els faig passar davant… i això no està gens bé :¬P…
Petonet dolç i lector :¬)***
A MI TAMBÉ EM COSTA, A VEGADES DE SEGUIR L’ORDRE QUE M’HAVIA PROPOSAT, AMB ELS LLIBRES. TINC UN MATI TRANQUIL, DE BLOGS, AMB EL TÈ VERD AMB MENTA, EN VOLS UN?
jajajajajajajaja!!! I tant!!!
I de fons?… Gluck? Shostakovich? Bach? mmmmmmmh.. Beethoven? ;¬)
Una bosseta de petonets ben dolços (com cookies per acompanyar el té…)
;¬)********
Escolta…! Tens un blog moolllllllllllt “raru”!!!
Cada vegada que miro la capçalera hi ha una foto diferent o cap!!!!
X¬DDDDDDDDDDDD!!
Quin ensurt la primera vegada! No sabia on havia anat a petar!!!!
un altre petonet dolç ;¬)**
Quan vaig canviar el look del blog, el trobava una mica avorrit i vaig descobrir la possibilitat de posar fotos que s’anessin canviant aleatòriament. Les fotos les he triat jo, però ell, el blog, les posa com i quan vol. Potser si que és “raru” però mira m’agrada fer invents. Petonets.
Ah! M’he decidit per Beethoven: ara mateix escolto el Triple concert, però el que m’agrada més d’aquest CD és l’obertura Egmon. Em fa sentir una potència i vitalitat bèstials.
Idò, bon profit, … tè verd, Beethoven, blocs, llibres, … n’hi ha que viuen bé!
Ah! el llibre l’apunt.
Gràcies Queralbs. sí que vic bé, no em puc pas queixar, gairebé cada setmana tinc algun matí, així tranquil, però la contrapartida és que arribo força a tard a casa.
La meva amiga Mònica diu que ella també es va sentir com una rata, i ja me’l passarà!!!! La cosa promet, no? Ah, per cert, molt maca la nova casa, és que l’altra era massa poc estimulant! Petons!
Quantes vegades he fet paral·lelismes entre un bon entrepà de pernil i un bon llibre. Només faltaria que també pogués menar-me’ls… Bo, de fet ho faig, ni que siga de manera metafòrica.
Zel, no sé on vaig llegir que més que una rata amb característiques humanes era un home en forma de rata, jo també ho crec. També crec que és un llibre escrit per als lectors devoradors de llibres.
Doncs aquest parallelisme Josep Manel, no l’havia fet mai i això que jo també sóc devoradora… metafòrica com tu és clar!