Mariaisabel, estic contenta que tu també et sentir bé amb l’edat que tens, és important aprofitar tot el que té de bo. Gràcies per la felicitació

Zel, ho tornaré a intentar, ho he provat i em surt, en comptes de la imatge com a tu, les paraules de l’embeb o com es digui i evidentment no funciona, però hoi tornaré a intentar a veure si feia alguna cosa malament. Amb els vídeos em passava el mateix i finalment ho vaig aconseguir. Ja t’explicaré. Gràcies preciosa.

Jo també estic content, d’anar complint anys, i és que … vista l’alternativa …

I veig que t’has fet un nou look al bloc. M’agrada.

Salut i sort!

Ignacio, així que també ets Capricorni… Felicitats també encara que sigui amb dos dies de retard.

Elena! que em fas posar vermella, sort que als blogs no es veu… i ja saps que a mi no em costa gaire. Gràcies per les teves paraules i una abraçada molt grossa.

Avui fas anys. He pensat que, per fi! seria un bon moment per a escriure’t, em sembla que després d’haver gaudit tant amb la teva escriptura- la pública i la que m’has adreçat personalment- et mereixes un escrit meu, tot i que no ho faci tan bé com tu.Gràcies per tan bona literatura que he pogut llegir directament de la font del teu talent i la teva sensibilitat.

Aquest és un escrit especial perquè tot i que va adreçat a tu molt personalment, el penjo deliberadament al teu bloc. Vull que tots els teus amics “blocaires” que et coneixen potser d’una forma diferent i potser des de fa menys temps del que data la nostra amistat, coneguin una mica de la meva Carme, de com la veig i la sento. Facetes que segurament alguns d’ells no tenen la sort de poder gaudir a través de l’ordinador. Així doncs, allà vaig!

Ens va unir una de les nostres passions, segurament la més gran que tenim les dues: la relació amb els altres. Era un curs de la Universitat d’Estiu. En aquells dies, dels què ja fa un grapadet d’anys, amb els primers calors, van arribar al nostre país les primeres reflexions amb l’etiqueta “d’intel.ligència emocional”. En aquesta bifurcació de la vida es van unir els nostres camins. Aquesta va ser la primera piscina a la què ens hi vam llançar plegades, t’enrecordes? D’això sí que te’n recordes, el que potser no saps és que recordo que el primer que vaig rebre de tu en aquell despatx dels degans on vam coincidir per primer cop, fou un somriure sincer i el primer que vaig pensar de tu és que somreies d’una forma que m’agradava.
Va ser el primer d’una corrua de somriures, abraçades, petons que he rebut de tu,el meu cor ( i en homenatge als nostres inicis també diré el meu hipotàlem) ho van agrair.

Jo ho recordo perfectament, potser perquè eren els primers anys de professió per a mi, molt intensos. Recordo elaborar textos, publicacions, xerrades a la facultat…i paral.lelament, per a dues apassionades de les persones com som tu i jo, també van arribar les converses sobre temes personals, l’intercanvi de punts de vista, …el recolzament en moments difícils…i el temps va anar passant.

Vam deixar fluir una amistat que creixia al marge de convencionalismes i correccions socials, on parlàvem de tot, obertament, i on mai he sentit que cap tema fos tabú.Gràcies per obrir-me les portes del cor, vaig aprendre i hi aprenc molt.

La vida ens va fer evolucionar personalment, suposo que com a tothom, i sempre vam estar a l’aguait de tots aquells esdeveniments importants en la vida de l’altra i també en tots aquells moments quotidians, sense cap transcendència aparent però que et suggereixen reflexions que vols compartir i tu sempre vas estar a punt per escoltar-les, compartir-les, enriquir el meu paisatge emocional amb el teu punt de vista. Saber que sempre hi ets per escoltar-me em dóna molta seguretat.

Amb els anys va aparèixer una nova forma de treballar, vam descobrir els nostres col.legues d’Itàlia i ens vam embrancar en una nova forma de fer. Hem encetat projectes diferents però amb el mateix denominador comú que també ha arribat a la meva vida gràcies a tu.Recordes aquell primer: “Elena, m’he llegit el llibre d’aquest senyor anomenat Giorgio, no sé si és una teoria seriosa o una presa de pèl”.Ara compartim, entre altres moltes coses, una forma de treballar i de mirar la realitat.Gràcies per la teva generositat en compartir les teves lectures: han revolucionat la meva tasca professional i el meu “sistema perceptiu-reactiu”(je, je, je).

Ho has vist tot, Carme. M’has acompanyat en la malaltia, en moments molt alegres i en aquells en els que costa passar els dies. M’has recolzat en tot moment, sempre pendent, sempre atenta quan et necesitava de forma més especial.

Els anys han passat i continuem la ja llarga travessia que és la nostra amistat. Això fa de la nostra relació una amistat única, ens coneixem les famílies i les cases on vivim i sabem el nom dels nostres respectius amics i coneixem els costums quotidians de l’altre i sabem les carreres que hem estudiat i la nostra trajectòria professional…perquè som amigues.

Però també ens coneixem (i sovint compartim) els petits plaers que ens provoquen les coses senzilles, la xocolata, els sudokus… les reaccions que ens provoquen determinades situacions, les pors, les alegries profundes, les passions sinceres ( totes confessables però que en canvi, no confesso a tothom)…ens hem acompanyat en aquest camí a voltes difícil però sempre apassionant que és la vida.

Si miro enrere me n’adono que he publicat perquè em vas donar contactes editorials, treballo sota un cert paradigma psicològic perquè tu em vas descobrrir els llibres del psicòleg bàsic en aquest tema, me n’adono que m’explico certes relacions, situacions i esdeveniments gràcies a les ulleres que tu, amb les teves reflexions després de tants tès presos juntes m’has deixat, em vas proporcionar classes quan no tenia feina…crec que la meva vida professional i personal seria radicalment diferent si no ens haguéssim trobat en alguna cruïlla de la vida, vaig de congressos pel món amb unes amigues que m’has regalat tu…i pensar que tot va començar en un curs d’estiu a la facultat.

Desitjo als teus amics blocaires que durant molts anys puguin tenir el privilegi de continuar llegint-te.

Sovint rebem regals espectaculars que amb el temps perden valor en el nostre cor, jo un dia vaig rebre el regal aparentment senzill d’un somriure en el despatx on un rector ens havia convocat…aquest regal ha esdevingut un gran tresor.

Moltes felicitats Carme.

gràcies per animar-me sempre a escriure i a mantenir el blog! ets un sol!