28.-
Aquesta via,
se m’ha fet massa estreta.
Per retrobar-me
necessito eixamplar-la
més enllà d’aquest marge.
29.-
Per retrobar-me
necessito el silenci. Per retrobar-te,
una tarda tranquil·la
que no enyori l’espera.
30.-
Sense enyorança
inventaré nous passos,
foscos encara.
M’aproparé amb prudència
fins que ja pugui veure’t.
.
La Teresa de Paraules i mots,
L'Anna de Coses i altres coses
i el Veí de dalt de Malerudeveuret
m'han donat el premi Dardo.
Que bonics els comentaris… Sí que hem d’anar inventant camins i de fet, seguir els que ens diuen que no duen enlloc. Algú ha seguit un camí que digui que no du enlloc? Si no hi passem, no ho sabrem… Anar fent, anar caminant, mirant endavant amb esperança… Si fos veritat que hi ha esperança… Cony de món.
“Sense enyorança inventaré nous passos…” Començar de nou per retrobar-se. Hauria de ser l’aventura diària. Uns versos preciosos.
cal obrir la ment quan només som capaços de mirar en una direcció, i eixamplar la via del cor, que la tenim atrofiada…
algun dia tindràs un libre sencer de baules!
algún cop m’he sentit així…
Zel, jo sempre miro les coses a més petit format que tu, en l’àmbit més proper sempre sé trobar més coses positives i més maneres de treballar per a fer un món millor que en els àmbits més grans, més de país, més globals. Això em consola, a vegades potser massa, sort que hi ha gent com tu que em recordeu sempre els altres àmbits. Gràcies, que en aquest cony de món hi ha gent com tu.
Josep Manel, intento que sigui així, m’ha costat vèncer enyorances de tantes coses que hagués volgut portar amb mi en aquests camins més amples, però mica en mica, invento nous passos, com deia abans en àmbits molt propers.
Ignacio, eixamplar vies sempre va bé. Un llibre? Potser si… de moment no em sembla un llibre encara.
Mercè, em fas sentir acompanyada, sentir de manere s semblants ens acosta. Gràcies.