Primer tipus d’amor: eros
Aristòfanes: per ell l’amor, es trobar l’altra meitat, és trobar tanta tendresa, confiança que els amants no es volen separar ni un instant. Desitgen fondre’s i ser un. És un amor definitiu, exclusiu. De plenitud. Seria un amor tal tots com el somiem. Però és real? Existeix en aquest termes?
Plató: Per a ell l’amor és allò que no tenim, allò que no poseïm. L’amor és una carència. L’amor és com un desig que per la seva pròpia natura es veu privat d’allò que desitja. Eros, l’amor passional, eròtic. El descriu com a: gelós, àvid, possessiu, que no s’alegra de la felicitat de qui estima i sofreix de manera atroç quan la felicitat de l’altre l’allunya de la seva. Inoportú i gelós mentre estima, infidel i mentider quan ja no estima.
Sócrates: “Allò que no tenim, allò que no som, allò que ens fa falta, són els objectes del nostre desig i del nostre amor”
Ens comenta Comté-Sponville que aquesta mena d’amor vol posseir i conservar només per a ell. Que és l’amor a un mateix.
Proust: “Sovint per a descobrir que estem enamorats, potser fins i tot perquè ens enamorem, es fa necessària una separació.”
Segon tipus d’amor: Philia
Sartre: “L’home es fonamentalment desig de ser. I el desig és carència.”
Spinoza: “L’amor és desig, però el desig no és carència, el desig és potència. L’amor és alegria.” “L’amor és una alegria acompanyada per la idea d’una causa exterior.” “No hi ha cap més amor que el que ens dóna alegria, no hi ha més alegria que la d’estimar.”
Stendhal: “Estimar és poder gaudir o alegrar-se amb alguna cosa”
Reflexió de Comté-Sponville, quan l’amor és carència, estimar ja és demanar, ja és desig de posseir, quan l’amor és alegria és celebrar la presència de l’altre, sense demanar res. “M’alegro perquè existeixes”
Tercer tipus d’amor: Agape (l’amor universal)
Pavese: “Seràs estimat el dia que puguis ensenyar la teva debilitat sense que l’altre se’n serveixi per a enenyar la seva força”
Anders Nigren: és un amor espontani i gratuït, sense motiu, sense interès, sense jsutificació. És un amor creador. No comprova els valors dels altres, els crea.
La Teresa de Paraules i mots,
L'Anna de Coses i altres coses
i el Veí de dalt de Malerudeveuret
m'han donat el premi Dardo.
Spinoza,Stendhal, Pavese y Anders Nigren son los que más me gustan. Todo lo anterior estaría bien si no fuera tan dañino. Que haya medias naranjas, que busquemos lo que no somos, que tenga que hacer tanto daño el amor…que si el principe azul o la pareja perfecta ya es otra historia ,se busca el amor romántico,pasional, pero así se queda uno …hecho trizas.
Que el amor sea la alegría de vivir, de compartir,de ser uno mismo…también parece otra utopía para la mayoría .
Idealista com sóc de mena, m’encanta la cita del Pavese. Això suposa creure en l’altre malgrat tots els malgrats. Tots…?
M’agraden!!! Jo em declino per Aristòfanes!
Jo sempre havia cregut que només hi ha una manera d’estimar, que l’amor en si, el fet d’estimar, és un concepte tan elevat que no se li han de buscar matisos, com allò de si algú és amic o conegut. Veig que molta gent s’ha dedicat a pensar-hi, però d’alguna manera, segueixo pensant que l’amor és un, i tot i que s’acabi, quan el tens, només el pots viure d’una manera. I aquesta és positiva.
Quantes maneres de veure i sentir l’amor! I si ho llegeixes amb atenció, tots tenen una mica de raó. Caram, quin post! M’ha fet pensar i molt…
Però és diferent la “declaració d’intencions”, el que ens agrada com a definició, del que fem en realitat, o del que els altres perceben de nosaltres, no?
Jo?
jo, potser he sigut un xic de tots en alguns moments de la meva vida…
Perquè no ens saps, no has viscut, el mateix als 18 que als 47… i això també pesa en el moment dels sentiments…
I aprens que pots enamorar-te de moltes maneres, de moltes persones, de una forma no exclusiva… O que tu voldries que no fos exclusiva (de excloure altres)…
Però, no ens enganyem, sempre hi ha un moment què, l’enamorament sols ens fa veure un ulls, uns llavis, sentir una veu…
Gràcies Carme, per portar-nos aquestes reflexions…
Petonet dolços ;¬)****
Per mi Aristòfanes és la millor definició de l’amor dels primers mesos, impossible mantenir-ho en aquest nivell de perfecció.
T’agrada la música?… tens un meme en el meu bloc.
La definició que més s’apropa a la meva idea d’amor -de parella-, semblant a un ambadaliment, narcotitzant, punyent, és la d’Aristòfanes.
a mi m’agraden totes .
m’agrada estimar i ser estimada.
un peto
si no estimes tens un buit, si no t’estimes també tens un buit, però si estimes i t’estimes tens papallones
petons, us estimo a tots/totes
Camino incierto, puede que yo sea muy utópica, però des de mi punto de vista personalisimo y sin obligar a nadie, yo busco que mi manera de amar sea la alegria de vivir y de compartir, de ser yo misma y por supuesto de dejar que los demás sean tambien ellos msmos, tal como són. Sin esperar que se comporten como yo quiero. Me hace feliz trabajar en este sentido.
A mi també és una de les que m’agrada més, la de Pavese, Josep-Manel. Que l’altre se senti segur prop nostre i sentir-se segur prop de l’altre. Ei! que jo també sóc idealista!
Cesc, una altre idealista? Quina sort si aconsegeuixes trobar aquest mor somiat per tants i conegut per tant pocs.
Xexu, potser no s’acaba l’amor, potser només canvia, amb el temps. Si només l’iaginem d’una manera poem creure que ja no hi és, si el sabem veure sota altres formes, el podem reconèixer. Però tens raó l’amor sempre s’ha de viure en positiu.
Caterina, si vols llegir algun dia Comté-Sponville en directe, encara pensaràs molt i molt més. Com que a mi m’agrada que em facin pensar… crec que a tothom li ha d’agradar… Petonets
Barbollaire, m’agrada això que dius… és una mica la mateixa història. I si bé tens raó que l’enamorament, en un moment donat només ens deixa veure uns ulls, uns llavis, una veu, també és veritat que l’enamorament canvia amb el temps, que aquesta manera tan exclusiva té una duració limitada… no dic curta, pot ser llarga, però sempre limitada i aleshores és quan podem decobrir altres maneres de relacionar-nos, d’enamorar-nos, d’estimar i a vegades no han de ser forçosament exclusives. Jo crec que això de l’exclusivitat de l’amor és l’últim tabú que queda (i molt potent) sobre les relacions sentimentals i sobre el sexe. Jo crec que les solucions no estan clares i no són fàcils, però que val la pena pensar-hi i plantejar-se coses. Sobretot perquè no crec que ningú nosaltres ha de renunciar a ser feliç. Petonets.
Albert, bonic i impossible… pedr això reflexiono per a fer possibles les coses reals, le s que passen, les que la gent explica, les que diuen, les que viuen. Passaré pel teu blog. Una abraçada.
Queralbs, quina colla de ramàntics estem fets tots plegats!
Roblefu, així m’agrada que no te’n deixis escapar cap. Per què t’hauries de conformar amb menys.
Té la mà Maria, doncs nosaltres també t’estimem. Sempre és desitjable sentir papallones. Quanta quantitat de papallones creuds que podem acumular?
una mica estic amb tots, l’amor és moltes coses….
Pavese, genial, però és molt complicat tot plegat, perquè enamorar-se i allò del pessigolleig no dura gaire, i estimar és diferent, és més complex i menys absorbent, no sé si m’explico, pots estar enamorat i no veure res més que uns ulls, un desig en forma de voler sentir i sentir-se junts i plaents. Però alhora aquest neguit et treu moltes vivències, no fas ni vius res més, hi ha molt que ignores i van passant coses al teu costat i tu no hi ets, perquè estàs en l’abandó de l’enamorament… Ai, que m’he embolicat!!!
Mercè, és veritat que l’amor és moltes coses, però de totes aquestes coses n’hi ha que fan sentir més feliç i millor i n’hi ha que fan sentir més desgraciat i pitjor.
Zel, precisament perquè és complicat, penso que ens cal reflexionar-hi, i saber triar el que volem que sigui. I no crec pas que t’has embolicat, crec que tens molta raó en tot el que dius. Petonets.