Zel, precisament perquè és complicat, penso que ens cal reflexionar-hi, i saber triar el que volem que sigui. I no crec pas que t’has embolicat, crec que tens molta raó en tot el que dius. Petonets.

A mi també és una de les que m’agrada més, la de Pavese, Josep-Manel. Que l’altre se senti segur prop nostre i sentir-se segur prop de l’altre. Ei! que jo també sóc idealista!

Cesc, una altre idealista? Quina sort si aconsegeuixes trobar aquest mor somiat per tants i conegut per tant pocs.

Xexu, potser no s’acaba l’amor, potser només canvia, amb el temps. Si només l’iaginem d’una manera poem creure que ja no hi és, si el sabem veure sota altres formes, el podem reconèixer. Però tens raó l’amor sempre s’ha de viure en positiu.

Caterina, si vols llegir algun dia Comté-Sponville en directe, encara pensaràs molt i molt més. Com que a mi m’agrada que em facin pensar… crec que a tothom li ha d’agradar… Petonets

Barbollaire, m’agrada això que dius… és una mica la mateixa història. I si bé tens raó que l’enamorament, en un moment donat només ens deixa veure uns ulls, uns llavis, una veu, també és veritat que l’enamorament canvia amb el temps, que aquesta manera tan exclusiva té una duració limitada… no dic curta, pot ser llarga, però sempre limitada i aleshores és quan podem decobrir altres maneres de relacionar-nos, d’enamorar-nos, d’estimar i a vegades no han de ser forçosament exclusives. Jo crec que això de l’exclusivitat de l’amor és l’últim tabú que queda (i molt potent) sobre les relacions sentimentals i sobre el sexe. Jo crec que les solucions no estan clares i no són fàcils, però que val la pena pensar-hi i plantejar-se coses. Sobretot perquè no crec que ningú nosaltres ha de renunciar a ser feliç. Petonets.

Albert, bonic i impossible… pedr això reflexiono per a fer possibles les coses reals, le s que passen, les que la gent explica, les que diuen, les que viuen. Passaré pel teu blog. Una abraçada.

Queralbs, quina colla de ramàntics estem fets tots plegats!

Roblefu, així m’agrada que no te’n deixis escapar cap. Per què t’hauries de conformar amb menys.

Té la mà Maria, doncs nosaltres també t’estimem. Sempre és desitjable sentir papallones. Quanta quantitat de papallones creuds que podem acumular?

petons, us estimo a tots/totes

Jo?
jo, potser he sigut un xic de tots en alguns moments de la meva vida…
Perquè no ens saps, no has viscut, el mateix als 18 que als 47… i això també pesa en el moment dels sentiments…

I aprens que pots enamorar-te de moltes maneres, de moltes persones, de una forma no exclusiva… O que tu voldries que no fos exclusiva (de excloure altres)…

Però, no ens enganyem, sempre hi ha un moment què, l’enamorament sols ens fa veure un ulls, uns llavis, sentir una veu…

Gràcies Carme, per portar-nos aquestes reflexions…

Petonet dolços ;¬)****