L’Alba continuava escrivint. Tothom tenia clar que es podia estimar a moltes persones de moltes maneres diferents. Però també sembla ben clar que hi ha una manera precisa d’estimar, aquella que tothom busca, desitja i valora més que cap altra, que només pot anar dirigida a una sola persona. Una i prou, si alguna altra persona creua pel camí d’aquest amor… i sorgeix una interferència, aleshores s’ha de canviar. Es llença un amor vell que ja no serveix, de la manera que sigui, més bé o més malament i se n’inventa un altre, com si fos el definitiu, el darrer, el més important. Però mai no se sap del cert si aquest serà de veritat l’amor de la vida o bé encara n’interferirà un altre i el joc recomença. Es llença el vell i s’adopta el nou.
Ella volia endreçar tots els amors, cadascun en el seu lloc, per no haver-ne de llençar mai cap, per tal que no hi haguessin interferències i buscava un indret per a cadascun.
Hi ha un amor que m’empresona amb reixes de sol i vent
i té un carceller gentil
a qui estimo a totes hores
i busquem la immensitat
amb infinita tendresa.
Tinc un amor que somiasomnis blaus, de cotó fluix,
un amor sense paraules,
fet, només, d’algun somriure,
de mirades torbadores
i d’infinita tendresa.
Tinc un amor que rumianet i clar, com d’un amic
que m’ocupa el pensament
i embolcalla amb les paraules
necessitat i desig
i una infinita tendresa.
I d’aquesta manera els podia mantenir tots tres sense conflictes.
Ella prou bé que s’hi conformava.
La Teresa de Paraules i mots,
L'Anna de Coses i altres coses
i el Veí de dalt de Malerudeveuret
m'han donat el premi Dardo.
L’amor és individualista i possessiu.
Per què quan s’estima pensem que no podrem ni podríem estimar ningú més, i després d’un temps, apareix una altra persona que ens fa tenir el mateix sentiment?
Josep Manel, i no podria ser que no fos exactament igual per a tothom?
Xexu, aquest per què que preguntes ens estranya tant perquè és rar o ens estranya tant perquè ens han fet creure que no havia de ser així?
per mi el amor és un sentiment que em fa ser feliç.
l’amor ho pots sentir per moltes persones i totes en diferent nivell.
jo sento un amor indescriptible per la meva filla.
Alguna cosa diferent però que li dono el mateix nom pel meu marit.
igual pels meus germans i la meva mare.
i pel meu pare que ja no ho tinc al meu costat sento un fort amor un amor molt diferent per tots ells, perquè l’amor és mes espiritual que físic.
l’amor és abstracte encara que el que veiem són les demostracions d’algú però no l’amor en el seu aspecte.
és un sentiment, un sentiment preciós.
un petonàs
Fantàstic Carme, he passat per aquí i he quedat meravellada.
Ai els amors….sentiment difícil de definir i d’intensitat immesurable…Cada persona ens pot portar un amor distint, i viceversa però…si dificil és trobar l’equilbri en aquesta vida, en l’amor pot arribar a ser complicadíssim trobar-lo.
Que en no ens falti mai i que sempre puguem donar-ne.
Una abraçada ,-)
Cada amor es diferente porque cada uno requiere necesidades y cuidados diferentes ,creo que lo que tienen en común lo que duele es cuando nos toca la etapa del desapego,el dejar ir ,eso nos ocurre con la pareja, con los padres,hijos,hermanos,amigos,trabajo y hasta las pequeñas cosas que nos pueden hacer revivirlo como fotos,cartas …Cada día realizabamos miles de actos de amor que de tan cotidianos ya no somos conscientes de que lo son como el saludar, acariciar a un animal,una sonrisa ,una palabra amable.
Si le quitamos la pátina del compromiso o convención social, se verá que son pequeños actos de amor.
Hi ha una força que m’angoixa
i amb el puny m’estreny el cor
hi ha quelcom que no abandona
un sospir en un punt mort
l’has començat com jo vaig fer fa temps en un dels meus primers poemes!!!! m’ha encantat.
però no crec que hi hagi tants amors diferents. més aviat el que canvia és la relació, no l’amor. jo puc estimar tant o més a una persona amb la qual tinc relació d’amic que a una parella, per exemple… i per què les parelles s’han de ser “fidels”? de vegades em qüestiono si això no ens ho hem inventat amb l’afany de posseir, de controlar, l’altre…
potser hi hagi gent que això li sembla immoral, però… si el que importa és estimar-se, què coi fem prohibint a una persona, perquè sempre s’ha fet així, fer coses considerades impròpies d’algú que té parella? per exemple, donar-se petons als llavis amb algú altre?
em penso que també de l’amor ens vénen la imatge que els interessa, i sovint és violenta, possesiva, i superficial
(però a nosaltres toca de canviar-ho) ;D
M’agrada molt el que expliques a la llibreta de l’Alba. Es veritat, que hi ha diferents maneres de sentir amor i es viu diferent segons la persona i l’experiència ja viscuda. Tot i això, jo també sóc de les que pens una mica que l’amor es possessiu, egoísta. Val que hi haurà excepcions però a que a ningú li agrada compartir la persona que estima amb un altre? Dóna igual que ell sigui feliç amb l’altre. No ens agrada perquè volem la nostra felicitat, no la de l’altra, no?
Seria bonic que no fos així…
potser és que no l’estimem a ella, si li impedim ser lliure?
Suposo que deu haver-hi tants conceptes de l’amor com persones que estimen…
Robelfu, molt ben explicats els diferents tipus d’amor… t’has mogut dins de la família, i crec que això ha estat aclaridor, al menys per a la meva maenra de veure-ho. Si pensem en els amics, les diferents menes d’amics, les diferents distpancies emocionals i afetives… moltes menes d’amor.
Tens raó Jana, d’una mena o d’una altra, l’important és que no ens falti amor. Espero que no ens en falti mai. Petons i benvinguda al meu blog, i gràcies per les teves paraules.
Que bonito, Camino Incierto, los pequeños actos de amor és lo que queda al quitar la educación, las convenciones sociales.
Ignacio, crec que tens raó, quela fidelitat i la posessio, van força lligades. Crec que encara no tenim la solució per a aquests temes que tu i jo plantegem, però podem caminar cap allà per estimar-nos més lliurement. Com tu dius a nosaltres ens toca canviar-ho. Com a mínim als que creiem com tu i jo. A mi no em sembla que un amor molt possessiu sigui amor, però hi ha tanta gent que hi veu així, que cal acceptar que això també é amor per a ells.
No és fàcil tot això Caterina, ja ho sé, però t’asseguro que hi ha gent que vol la felicitat de l’altre. Petonets.
Pens que l’amor -o l’estimació- és tan variat com ho són les persones. N’hi ha de tota casta. Però si és amor vertader, sempre és bo.
Quant a varies de les formes d’estimar, s’ho paga veure “Love actually”.
Salut i sort!
Gràcies Queralbs, intentaré veure “Love actually”, ja veus que aquests temes i les reflexions o discussions sobre ells m’interessen. Veig tantes coses, sento tantes coses… que bé he de pensar diferents possibilitats. No pot ser que tothom s’hagi de cenyir al mateix patró.