Dins la nit, acotxat en el silenci
protector dels pensaments,
es tanquen uns finestrons interiors
per fer més profund l’aïllament volgut
de tot el que roman en peu, ja purament residual.
Fugen incertes possibilitats,
i al mateix temps,
un món nou neix de la fosca i la quietud.
Un món inventat una vegada i una altra
pren vida de nou ran d’un coixí de secrets.
Un conte explicat, potser oblidat
un impuls, d’un instant per a fer-lo realitat.
Uns llavis que cerquen camins perduts,
i uns dits que recorden dreceres ja descobertes,
una nit sota els estels
que encara esperen, impacients un final
que mai no arriba.
La Teresa de Paraules i mots,
L'Anna de Coses i altres coses
i el Veí de dalt de Malerudeveuret
m'han donat el premi Dardo.
Fem, doncs, esperar els estels.
Passegem, lentament,
pels camins i les dreceres més sinuoses
i dolces.
Allargant cada alenada com si fos una vida.
Cada besada el naixement
d’una nova constel.lació.
Fem, doncs, que les mans
siguin les onades que amarin
els nostres cossos
de colors tremolosament plaents.
Acotxant-nos, llavors,
amb el reflex dels estels
a les pells lluentes de petons.
Entre silencis plens dels colors
del panteix de les nostres mirades.
____________________________
PS. moltíssimes gràcies per totes les teves paraules, dolces, assenyades, a casa…
Una bosseta ple de petonets dolços, nina…
:¬)*********
Quin tros de foto, i quin poema. No cal que digui quina estima li tinc a la nit, i a tots els sentiments i passions que genera, oi?
I per cert, bon any nou, que crec que no t’havia dit res.
bona poesia per començar l’any, petons
Barbollaire, gràcies, moltíssimes gràcies pels teus regalets de reis, aquí a casa meva. El teu poema és com una resposta, com si continuessis una història… em recorda la meva antiga idea dels diàlegs poètics. M’agrada que omplis la meva casa, encara que les teves cambres segueixin buides…;-)
Xexu, si ja se’t nota de seguida, això de la nit. Ja veus que et faig cas i que intento passar bones nits i que sovint em tapo DE CAP I TOT! Bon any a tu també.
Té la mà Maria, gràcies i petons també.
Ese cielo lo ví de pequeña en mi pueblo,perseguíamos la osa mayor,la menor…”l´aïllament volgut” para mí es una quimera abstraerme de todo y menos de noche, mi mente se espabila totalmente . Precioso poema . Ya puedes ir guardándolos aparte y darnos el lujo de poder leerlos todos seguidos en un libro.Ahora mismo acabo de recibir UN MUNDO SIN FIN y esta mediodía me llegó Les veus del Pamano ,estoy como loca de contenta.
Bo saber que les nits tenen també final. Que els estels poden ser un petit record de l’albada que vindrà. Que en la nit més fosca també es pot imaginar la vida d’abans, plaent, i no aquesta tumultuosa. Somiar, sabedor, que tot passa. Una abraçada ben forta!
Ens arraulim dins la nit, en companyia del nostre dintre més íntim. El resultat és el millor i el pitjor de nosaltres mateixos.
i mentre la Carme dormia, un patje
reial va entrar a l’habitació, descarregà
tot el que duia i (oblidant l’equipatje)
li va donar un petó… i marxà
(però tornarà)
és que ahir vaig fer de patje major dels reis mags al poble (i vaig disfrutar com les criatues que em miraven amb uns ulls així de rodons). els teus regals te’ls vaig deixar jo, el patje de sa majestat el rei Gaspar!
i això de camins de nit… de què em sóna???
una abraçada!
Ja em semblava a mi que eel patge em sonava d’alguna cosa. Tenia un to poètic que enamorava. Els regals fantàstics, patge. De tota mena: de materials i de no tant materials. I tots m’han fet molta ilu.
Podria ser que sonés a Bocins de nit… és un blog d’un patge dels Reis, tu! Ves per on! Segur que el coneixes.
Una abraçada. I benvingut a les terres baixes i a la realitat de cada dia.